dimecres, 21 de març de 2007

Sant Jordi, un sant que el Vaticà no reconeix

Cada any, en apropar-se el 23 d'abril, sorgeix la mateixa pregunta:
Va arribar a existir, en realitat, sant Jordi? Llegiu aquest article,
benvolguts lectors, i, possiblement, sortireu de dubtes.


Un important cronista oriental antic, Faust Buzand, explica que fou el bisbe sant Grígoris (Gregori) qui introduí les idees del cristianisme a les terres russes del Daghestan, tot afegint que sant Grígoris era, en realitat, sant George (Jordi), el qual, de forma violenta i en plena joventut, morí l'any 303, un cop fundades les esglésies apostòliques d'Armènia i Albània, i no pas per decisió de l'emperador romà Diockecià, sinó per decisió del rei persa Dadià.
Aquesta versió sobre la mort de sant Grígoris o sant George és sostinguda per molts historiadors romans contemporanis i, durant una bona colla de temps, acceptada, tant a Orient com a Europa, sense discussió. A més, diversos biògrafs del mateix Dioclecià, entre els quals figuren Eusebi i Lactanci, no dubten a abonar-la. I és que els annals romans d'aquella època no recullen cap menció relativa a l'execució de sant Grígoris o de sant George. Cosa ben comprensible, tenint en compte que les persecucions sanguinàries dels cristians a Roma no s'iniciaren fins al 304 i que, en els anys anteriors, Dioclecià els respectà sempre, entre d'altres raons perquè, políticament, no li creaven cap problema.
D'altra banda, cal consignar que, segons alguns vells relats, els antics temples coneguts avui amb el nom de Sant Jordi, com el que féu construir, per exemple, Constantí el Gran, eren anomenats de Sant Grígoris, car els noms de Grígoris i de George quasi no es diferenciaven en res, tant pel que respecta a la pronunciació com a l'escriptura. Més endavant, però, hom utilitzà el nom de George, de forma generalitzada, ja que la pronunciació s'associava més amb l'idioma grec que no pas amb el llatí, i l'adoració a sant George (sant Jordi, repeteixo) anà creixent arreu del món cristià.

La llegenda del drac i la princesa
Sant Jordi, defensor de la fe per a uns, d'altres l'identificaren com a protector del bestiar, alhora que molts agricultors l'arribaren a convertir en el seu patró. Cada poble intentà apropar la imatge del sant a les seves pròpies arrels. I així nasqueren moltes llegendes sobre sant Jordi, la més cèlebre de les quals és la del drac i la princesa. Una llegenda, però, que, inicialment, era força diferent de com avui la coneixem (i que representen a la vila tarragonina de Montblanc, igual que a d'altres llocs d'Europa, cada 23 d'abril), atès que sant Jordi, muntat damunt el seu cavall blanc, matà una enorme serp, i no pas un enorme drac, en un «fet d'armes», on no hi hagué cap princesa per defensar. Ah!, ni tampoc cap rosa vermella per fer bonic...
La popularitat de les llegendes sobre sant Jordi, que procedien d'Orient, començà a preocupar seriosament l'Església romana, ja que, per altra banda, els cristians, gràcies a aquest sant, conegueren la imatge d'un Déu Celestial, el simbolisme de la creu i una sèrie de ritus que també provenien d'allà. Per això, i res més que per això, se celebrà el I Concili de Roma, concili que, a part d'ordenar que es parlés poc de sant Jordi, confeccionà una biografia seva, en la qual incorporà el fals martiri que patí per ordre de Dioclecià, així com l'afirmació que, com a guerrer experimentat, sant Jordi formava part de l'exèrcit del citat emperador, cosa també totalment falsa, atès que, segons els càlculs fets, el «cavaller» tenia, aleshores, uns 9 o 10 anys...
Roma, de mica en mica, anà desprestigiant la figura de sant Jordi, tal com pot comprovar-se repassant la història, I així, malgrat ser el patró d'una bona colla de països i ciutats (Anglaterra, Portugal, Geòrgia, Grècia, Lituània, Catalunya, Aragó, Moscou, etcètera), als anys 60 del segle passat procedí a eliminar-lo de la llista oficial de sants catòlics, tot i que, a causa de l'onada de protestes que el fet aixecà, després tornà a posar-li, però d'una manera simbòlica. Per tant, el desig del Vaticà d'esborrar del tot sant Jordi fracassà. I també fracassà l'intent de fer desaparèixer alguns documents que parlen de sant Jordi i del seu origen rus, conservats en aquells països que aconseguiren eludir la influència de l'Església romana, documents que, a més, contenen llegendes i poemes religiosos referits a la personalitat d'aquest sant tan venerat i popular a Catalunya. Una veneració i popularitat a casa nostra, però, que és força recent, ja que, deixant de banda que tan sols hi ha un poble català que duu el seu nom -el gironí Sant Jordi Desvalls-, fa un centenar d'anys hom deia, quan volia indicar que hi havia escassecat d'alguna cosa, que «n'hi ha menys que capelles de sant Jordi», conforme recull el folklorista Joan Amades a les pàgines del Costumari català.

Mort i enterrat al Daghestan
Tornant a les cròniques de Faust Buzand, cal remarcar que aquestes també mencionen el lloc on morí sant Jordi, lloc que és igualment citat en algunes obres sèrbies, croates, búlgares i anglosaxones, i que no és altre que un que hi ha ben a prop de la ciutat de Derbent (a l'indicat Daghestan), en què el sant, lligat a la cua d'un cavall salavatge que corria com un mal esperit, fou arrossegat per un terreny ple de pedres punxegudes, terreny on se l'enterrà i on s'edificà, posteriorment, un temple, del qual encara es conserven algunes ruïnes.
Concretament, la suposada sepultura de sant Jordi (localitzada ara fa una dotzena d'anys per un grup d'investigadors, encapçalats pel catedràtic i director de la Fundació Internacional Benèfica Sant Jordi, M. Adjlev), es troba situada en un llogarret antigament denominat Yalgan, un nom que prové de la vella paraula turca «yargan», que significa Jordi. I, amb el nom de Yurgan, és conegut, en el món turc, un jove predicador que fou l'introductor en aquelles terres de les idees cristianes. Els habitants de Yalgan sempre han respectat aquesta sepultura, convertida, des de temps molt reculats, en un lloc de pelegrinatge.
Avui dia, la gent del Daghestan (que professa, en la seva majoria, la religió islàmica) diu que l'home que allà hi ha enterrat és «sant Yurys», nom que correspon als de Jordi, Jorge, George, Giurdy, Guerguen, etc. I cal destacar que sant Yuris o sant Jordi és, a més, un sant veneradíssim per tots els musulmans d'aquell país, ja que afirmen, corroborant allò que es digué en el passat, que, mercès a ell, conegueren la imatge del Déu Celestial.

Conclusió
Tot fa creure, doncs, que sant Jordi, en contra del que alguns pregonen, no és pas un sant imaginari, fruit de la llegenda més fantàstica, sinó un sant ben real. Un sant que, per raó del seu origen rus o oriental i de la seva pertinença a l'Església ortodoxa, ha estat maltractat per l'Església catòlica, fins a l'extrem, insisteixo, d'arribar-lo a «escombrar» del seu calendari, després d'haver-se negat tots els papes de Roma a adoptar el nom de Jordi...

EMILI CASADEMONT I COMAS