diumenge, 11 de març de 2007

Madrid i Aznar, dos noms àrabs

El castellà està «inundat» de paraules àrabs: albarán, almacén, alcázar, alarido, algodón, alboroto, albóndiga, alcalde, alférez, alfarero, alquitrán, ojalá, albaricoque... i així fins arribar a unes 4.000. I el català tampoc no se n'escapa, d'això. També hi tenim una enorme quantitat de paraules àrabs, el mateix nombre, si fa no fa, que el castellà, anomenat per alguns espanyol. O sigui, albercoc, albergínia, alcalde, etcètera, etcètera, sense oblidar que, tant en català com en castellà, hi ha milers de topònims àrabs: Alacant (Alicante), Benidorm, Alzira (Alcira), Alcoi (Alcoy)... I és que cal tenir molt present que els àrabs arribaren a l'Estat espanyol l'any 711, hi romangueren vuit segles i hi deixaren la seva cultura, que era, aleshores, molt elevada i que, de mica en mica, anaren perdent.
Per a José María Aznar, però, que es veu que mai no ha llegit res sobre l'Al Andalus, o sobre el fet que, sota l'ocupació àrab, a l'Estat espanyol floriren amb esplendor les arts, la filosofia, l'astronomia, les bones lletres, etcètera, l'única Espanya és la catòlica, l'Espanya dels reis Ferran i Isabel (que, de catòlics, no en tenien res), la que expulsà els infidels -jueus i musulmans- i la que «descobrí» Amèrica. I he posat descobrí entre cometes, perquè, tal com està demostrat, molt de temps abans ja hi havien anat els víkings i, fins i tot, sembla que, força segles més enrere, els xinesos, els romans (en uns treballs arqueològics, practicats als Estats Units, s'hi han trobat monedes amb les efígies d'alguns emperadors de l'Imperi de Roma), els egipcis, els grecs... I àdhuc, abans que Cristòfor Colom, els templers. De fet, per tant, a Colom només se'l pot considerar el descobridor oficial del Nou Món.
La revista barcelonina d'història Clío publica, en el seu darrer número, un article signat per la periodista María Ares, el títol del qual, Lo que Europa debe a Al Andalus. El legado cultural hispanoárabe, remet al llibre de Juan Vernet Lo que Europa debe al Islam de España (El Acantilado Ediciones, 1999), que Aznar, com molt bé diu El Periódico de Catalunya, hauria d'haver llegit. O, potser, ja ho ha fet i creu, perquè ell és així de rarot, que tot allò que s'hi exposa és una solemne bajanada. «Entre otras cosas -assenyala el citat rotatiu-, nos recuerda (Vernet) que el léxico español contiene en torno a 4.000 palabras de procedencia árabe (el 8 por ciento del total), y ello sin tener en cuenta las decenas de miles de topónimos que jalonan todo el territorio». I, per altra banda, El Periódico de Catalunya indica que resulta pelegrí que a l'Estat espanyol, amb aquest fabulós llegat àrab, no s'ensenyi, als centres escolars, ni els rudiments de l'idioma en què està escrit l'Alcorà. «A los del Partido Popular les parecerá de perlas, sin duda, pero sorprende también el inmovilismo al respecto de otras instancias. Lo lógico, lo sensato, lo culto, lo normal y lo pràctico sería que en España el árabe fuese considerado no sólo una parte esencial de la herencia nacional, sino que se comprendiera su gran importancia, empezando, si se quiere, con su importancia comercial en el mundo contemporáneo», comenta. Cosa, aquesta última, la mar de lògica, i no pas voler-ho enfocar tot, ara, de cara a l'ensenyament de l'anglès, llengua que ha envaït el castellà, donant origen a una estranya manera de parlar, amb què s'expressen molts ciutadans dels Estats Units, que ben poc té a veure amb la llengua de Shakespeare i amb la de Cervantes.
A mi, particularment, l'anglès -idioma que vaig aprendre força bé de petit- mai no m'ha resultat gaire simpàtic, potser perquè l'he hagut de necessitar poc. I sí, en canvi, el francès, llengua que, en la meva carrera professional com a periodista, m'ha servit de molt, sobretot per escriure en diaris editats a França, i és, a més (fet importantíssim), d'arrel llatina. Una llengua, la francesa, que, avui dia, es troba en franc retrocés arreu del món, però que encara té el privilegi de ser considerada la llengua de la diplomàcia, tal com ho posa en relleu el carnet internacional de premsa, que expedeix la International Federation of Journalists, carnet que, a part de figurar-hi algunes indicacions en rus, castellà, xinès, etc., certifica en dos idiomes, l'anglès i el francès (ho constato en el que jo tinc), que el seu posseïdor és un periodista professional. Així, s'hi pot llegir, en la llengua de Moliére, el següent: «Les soussignés certifient que le porteur est un journaliste professionnel et prient les autorités et les membres des organisations de journalistes affiliées d'acorder aut porteur de la présente toute l'aide et toutes les facilités utiles à l'accomplissement de sa mission».
D'altra banda, diu El Periódico de Catalunya -en to burleta i en el mateix article titulat «Una propuesta modesta»- que els populars no haurien d'acontentar-se només amb el no ensenyament de l'àrab a l'Estat espanyol, sinó que haurien de treballar per l'exporgació, o com a mínim la reducció, dels arabismes existents en el castellà: «¿No se trata de una contaminación léxica inaceptable? ¿No habría que seguir el ejemplo de aquellos griegos que abogan por la extirpación de su idioma de los invasores vocablos de origen turco?». I afegeix que seria necessari començar a emprendre una neteja lingüística per Madrid, ja que la capital de l'Estat té un nom àrab, nom que, segons assegura Juan Vernet, significa «lugar en el que abundan los túneles subterráneos de captación de aguas». És clar que, tal volta, encara és més greu el cas del nom de la planúria recorreguda pel Caballero de la Triste Figura, immortalitzada en la novel·la més famosa del món. Per què se'n diu la Mancha? Ens ho aclareix un altre arabista, el capellà aragonès Asín Palacios: la paraula significa planúria en àrab.
El rotatiu barceloní -continuant en to burleta- es demana: per què redimonis hem de prosseguir utilitzant paraules de la gent que ens envaí el 711 i després es quedà a l'Estat espanyol durant vuit segles «como Pedro por su casa»? I acaba dient -ara ja en to seriós- que és ridícul, com fa José María Aznar, l'amo del Partit (impo)Popular, de continuar negant la vigència, a l'Estat espanyol, de tants termes i fins i tot de modals procedents d'Orient, quan Aznar és, segons els qui entenen d'això, un nom àrab, amb la qual cosa, ell, que no pot veure ni en pintura els àrabs i que afirma que l'única Espanya és la catòlica, resulta que també porta a les venes sang impura...
Vaig estudiar l'àrab fa mig segle, quan exercia la professió periodística al Regne del Marroc, i no sé si José María Aznar, un dels grans culpables de la il·legal i cruenta guerra de l'Irak -i, en conseqüència, el responsable del criminal atemptat d'Atocha-, porta a les venes sang impura. Però hi ha gent, que hi entèn molt més que no pas jo, que assegura que sí. I ho haig de creure...

Per Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona"
(11-3-07)