dimecres, 14 de març de 2007

Un segle de «La Santa Espina»

Fou la nit del 19 de gener de l'any 1907 que, al Teatre Principal de Barcelona, el poeta Àngel Guimerà hi estrenà la rondalla en tres actes i sis quadres titulada La Santa Espina, musicada per Enric Morera, i, alhora, una sardana que, per formar-ne part, rebria el mateix nom. Tinc davant meu, per cert, el cartell anunciador, il·lustrat amb les fotos dels dos autors de l'obra, que en dóna fe, confeccionat per la «Imprempta La Renaixensa». I cal destacar que l´èxit d'aquella estrena fou realment apoteòsic, ja que, a continuació, la rondalla La Santa Espina es representà 200 vegades seguides, en les quals intervingueren 31 personatges, a més de molts comparses, una orquestra i un cor, tot assolint ràpidament la seva sardana una enorme popularitat. Un fet, aquest últim, gens sorprenent, atès que, en la dita peça sardanística, s'hi ajunten una bella música i una inspirada i patriòtica lletra, encetada així: «Som i serem gent catalana/ tant si es vol com si no es vol,/ que no hi ha terra més ufana/ sota la capa del Sol!».

PROHIBICIONS DICTATORIALS
No tot, però, fores flors i violes per a la sardana La Santa Espina, puix que, al cap de poc temps, començà a ser molt mal «guipada» -millor diríem escoltada- pels enemics de Catalunya. I així, fou prohibida per la dictadura de Miguel Primo de Rivera, mitjançant una circular difosa pel general Losada, governador civil de Barcelona, que, amb data 5 de setembre del 1924, deia el següent: «Habiendo llegado a este Gobierno Civil, en forma que no deja lugar a dudas, que determinados elementos han convertido la sardana "La Santa Espina" en himno representativo de odiosas ideas y criminales aspiraciones, escuchando su música con el respeto y reverencia que se tributan a los himnos nacionales, he acordado prohibir que se toque y cante la mencionada sardana en la vía públida, salas de espectáculos y sociedades y en las romerías o reuniones campestres, preveniendo a los infractores de esta orden que procederé a su castigo con todo rigor».
I, posteriorment, també la sardana La Santa Espina fou prohibida per la dictadura de Francisco Franco, tal com ha recordat en un article recent, publicat al diari lleidatà La Mañana, el meu bon amic i company Sebastià Gràcia i Petit: «El règim franquista va continuar amb la mateixa dèria (de Primo de Rivera) i a les discoteques de les emissores, al disc de La Santa Espina, s'hi podia llegir: "Prohibida"». I afegeix que es donà el cas que, el dia 26 de gener del 1939, aquest disc estava sonant per Ràdio Associació de Catalunya, just en el precís moment que els vencedors entraven a Barcelona. «El disc de La Santa Espina que hi havia a l'emissora barcelonina va ser ratllat. El que se'n va salvar, d'això, va ser el de Ràdio Lleida, el mateix que, tan bon punt es va poder radiar, ha servit de sintonia al programa La Sardana. I fins ara», indica el periodista lleidatà, que ha estat sempre el guionista i presentador del citat espai radiofònic.
Després de l'any 1924, La Santa Espina no es tornà a tocar o cantar fins al 1930, un cop caiguda la dictadura de Primo de Rivera, cosa que donà pas a la proclamació, el 14 d'abril del 1931, de la Segona República. Cal indicar que, aleshores, hi havia moltíssima gent partidària que La Santa Espina substituís Els Segadors com a himne oficial de Catalunya, però que la sort no la volgué pas acompanyar. I també cal dir que Ventura Gassol intentà sense èxit que Els Segadors, qualificats per ell de «massa bel·licosos», fossin reemplaçats, en tal sentit, per El cant del poble, composició que havia encarregat a un gran poeta, Josep Maria de Sagarra, i a un no menys gran músic, Amadeu Vives. Després, en temps de la dictadura franquista, en no poder-se interpretar Els Segadors (i en prohibir-se de nou La Santa Espina), La Balanguera -l'actual himne oficial de les Balears-, El cant de la senyera o el Virolai feren les funcions d'himne nacional català. Convé remarcar, però, que El cant de la senyera, com a conseqüència dels aldarulls que provocà la seva interpretació al Palau de la Música Catalana l'any 1960 (i que acabaren amb la detenció i l'empresonament de Jordi Pujol), fou ben «maleït» pel règim de Franco...

EL GENI MUSICAL DE CATALUNYA
De la seva adolescència barcelonina, el meu pare en guardava el record del mestre Enric Morera, un home alt, sec, una mica escardalenc. M'explicava que tenia uns cabells fins, plantats com les espigues en un camp de blat, balancejant-se al compàs del vent, i que els seus ulls petits, darrere els vidres de les ulleres, ho escodrinyaven tot. I m'explicava, igualment, que, alguns que el coneixien bé, asseguraven que Morera «gastava» un xic de mala llet...
«En realitat -em deia el meu recordat amic, el músic, escriptor i polític gironí Josep Fontbernat, un dels alumnes predilectes que havia tingut Morera als anys 10 del segle passat-, era com un anyell a qui li agradava de vestir-se de lleó. Li agradava de dir mal dels seus col·legues, perquè hauria volgut que tots fossin com ell: apassionats, desinteressats, idealistes, disposats sempre a sacrificar-ho tot, per tal que l'art sempre, també, hi sortís guanyant. Enric Morera no era mai neutre. No era mai indiferent. Posava la seva persona, el seu talent, tot, al servei de l'art de la terra».
I, per altra banda, aquell alumne predilecte del mestre Morera, exiliat al Principat d'Andorra, contava als oients del seu Glossari andorrà de la Ràdio de les Valls (emissora primer dita Ando-ràdio i, finalment, Sud-Ràdio) que «tot, aleshores, a casa d'en Morera, era encès i apassionat. Les parets eren plenes de records de glòries encara fresques. Allà, hi vaig veure la primera pintura de Picasso, que representava una cursa de braus. Dibuixos d'en Ramon Casas i d'en Santiago Rusiñol. Un d'en Nonell. Maquetes de decorats per a les seves obres. La fotografia de Maria Morera, la seva muller, amb el seu fill Jordi, que havia de morir poc temps després, i la de seva filla Maria, que la tragèdia també l'havia de tocar, perdent el seu marit en un dissortat dia 11 de setembre».
Enric Morera, tal com reconeixia tothom, era el geni musical de Catalunya. I això feia que tots els poetes treballessin per a ell. Des de Verdaguer fins a Sagarra, passant per Joan Maragall, Santiago Rusiñol, Ignasi Iglesias, Josep Carner, etc. Tots li portaven versos perquè els musiqués. I així, com per art d'encantament, nasqueren les peces musicals L'alegria que passa, La nit de l'amor..., fins que tot esclatà quan arribà La Santa Espina, que havia de donar, tal com algú amb molt d'encert ha assenyalat, una raó de ser als catalans.
Ah!, i Morera, així mateix, escrigué un himne per al Barça, himne (lletra i música) que suposo que es deu trobar oblidat en algun racó dels vells arxius del club i que, pel que sembla, superava el d'ara amb escreix, o sigui, el que comença dient «Tot el camp...». Un «Tot» que, en l'època del president Gaspart -per exemple-, els aficionats blaugranes canviaven per un «Fot»...
Enric Morera i Viura, l'activitat musical del qual finalitzà quan les tropes franquistes ocuparen tot Catalunya l'any 1939 (a partir de llavors, la seva obra quedà molt difuminada), manifestava que la «meva música neix del meu amor profund al meu país». I, mentre alguns han dit d'ell coses com «La seva música s'emmarca plenament dins el nacionalisme musical català» o com «Tota la producció de Morera està amarada de la catalanitat més pura i més ferma», Francesc Pujols, el cèlebre filòsof de la Torre de les Hores de Martorell, a qui Salvador Dalí erigí un monument davant mateix del seu museu figuerenc (monument on hi gravada, en una placa, l'encertadíssima frase pujolsiana: «El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors»), Pujols, repeteixo, afirmava, en aquells anys de glòria de l'home que musicà i immortalitzà uns versos de La Santa Espina d'Àngel Guimerà, que «Morera és l'artista que ha posat l'ànima catalana en música».

FLACA MEMÒRIA
Sebastià Gràcia i Petit advocava, en el seu article, perquè aquest 2007 fos declarat l'Any Santa Espina, adherint-se, d'aquesta manera, a la idea que jo vaig llançar a través del Diari de Girona i de la revista Som, mentre que, per la seva banda, l'associació Salanca Catalana, de Sant Hipòlit de Salanca (Catalunya Nord), proposava, per tal de dignificar el centenari de l'obra teatral de Guimerà i Morera, amb la seva corresponent sardana, que cada audició de la dansa més bella que es fes enguany a les terres catalanes finalitzés amb la interpretació de La Santa Espina. «Els temes principals que retrobem en les cançons patriòtiques -ressaltava- són la terra, la llengua, la senyera, la pàtria, l'exili, les lluites, la llibertat. La Santa Espina reprèn tots aquests temes i els enriqueix, i acaba amb les paraules que una mare diu al seu fillet: "Fill meu, per Catalunya,/ vull veure't gran i fort./ Fes cara als qui la ultratgin/ i per ella viu i mort!". I s'acostuma a afegir: "Visca Catalunya lliure!"».
Tot això, si funciona, és la mar de bonic. Però, tret d'algun cas en concret pel que respecta a la proposta feta pels nordcatalans, de moment no ha funcionat. «Flaca memòria», acaba de dir, amb pena, l'amic Sebastià, tot lamentant-ho. I cal reconèixer que té més raó que un sant...

Emili Casademont i Comas