diumenge, 8 d’abril de 2007

Jesucrist, segons l'islam

Diu l'Alcorà que «Jesús, fill de Maria, és l'apòstol de Déu; i el seu verb, que vessà en Maria, és un esperit que prové de Déu». Jesucrist és, d'aquesta manera, un dels profetes més importants de l'islam, comptat entre aquells quatre grans profetes a qui Déu ha parlat (els altres tres són Abram, Moisès i Mahoma) i ha lliurat la religió «una», indivisible en sectes. És el Messies vertader, segons explica la doctrina islàmica, que els jueus esperaven i que no reconegueren, menyspreant-lo, igual que menysprearen la seva Mare, a qui, a més, calumniaren. Per això, precisament, afegeix que pesa sobre el poble jueu un molt merescut estigma nefast...
En els ensenyaments dels més prestigiosos teòlegs musulmans, Jesús és el messies per quatre senyals destacats: «Perquè fou ungit amb tota mena de bendicions i felicitats; perquè ungia els cecs i els malalts, quan miraculosament els guaria; perquè utilitzava per ungir un oli sant celest, amb el qual els profetes s'autodistingien, i, finalment, perquè fou cobert (ungit) per l'ala de l'arcàngel sant Gabriel», escriu Abd-el-Jalil. Per altra banda, segons els islàmics, un esdeveniment religiós tan important com el naixement de Mahoma no podia pas ser silenciat per Jesús. Així, per exemple, hi ha aquest versicle de la sura XLI de l'Alcorà, entre d'altres, que diu: «(...) Jo sóc Jesús, l'apòstol de Déu, enviat fins a vosaltres per confirmar tot allò que us ha estat donat abans de mi, i per anunciar-vos la vinguda d'un apòstol després de mi, el nom del qual serà Ahmed». A ell, a Ahmed o Mohamed, per consegüent, diuen que s'hauria referit Jesucrist, quan declara diverses vegades, a l'Evangeli de Joan, el següent: «És necessari que jo me'n vagi, perquè el Pare us enviï el consolador, que procedeix de Déu Pare».
Tal com pot deduir-se fàcilment, per a la religió islàmica Jesús no és Déu. I així ho proclama l'Alcorà, que afegeix que «tampoc no és fill de Déu», raó per la qual els musulmans consideren que dir que la Verge Maria és la Mare de Déu és un disbarat. I tampoc no accepta l'islam el fet i la fe que Crist morí a la creu. Expulsat o fustigat pels jueus, Jesús, segons conta el seu llibre sagrat, pujà al cel. Déu el salvà, d'aquesta manera, de morir en mans dels hebreus d'una forma ignominiosa, o sigui, crucificat com si es tractés d'un vulgar delinqüent. En la sura IV, versicle 156, per cert, s'hi pot llegir el següent: «Diuen: hem condemnat a mort el Messies, hem condemnat a mort Jesús, fill de Maria, l'enviat de Déu. No, no l'han pas matat, no l'han pas crucificat; un home que se li assemblava fou posat al seu lloc. (...) No l'han matat realment. Déu l'ha elevat a Ell, i Déu es poderós i prudent».
Frjtiof Schuon, autor d'un savi llibre -avui, ja tot un clàssic-, el titulat De la unitat trascendent de les religions, fa una lectura simbòlica i metafísica d'aquest i d'altres passatges similars i assegura que «per al text sagrat musulmà, el de menys és si Jesucrist va morir o no va morir, ja que tota persona morta en la senda d'Al·là està viva. La qüestió és poder afirmar que Jesús ha vençut la mort i que, en realitat, quan els jueus van voler matar en ell la seva mateixa essència, van fracassar completament. D'aquí la seva "ressurrecció"». I conclou Schoun que «Jesucrist, després de la seva desaparició, va ascendir, al cap de set dies, al cel; però, poc abans, es va aparèixer a la seva Mare i a l'altra dona». Aquesta altra dona seria -fàcil és endevinar-ho- Maria Magdalena, la seva suposada esposa...
I també la religió islàmica rebutja de ple un altre punt, essencial per als cristians, o sigui, el dogma de la Santíssima Trinitat: «Cregueu, per tant, en Déu i en els seus apòstols i no digueu: Hi ha trinitat». «No hi ha més déus que Déu». Aquesta és la melodia de tot l'Alcorà. Així, el llibre sagrat dels musulmans no és, de fet, anticristià, sinó contestatari furibund d'algunes de les seves «gosadies», una de les quals és producte de determinada heretgia semicristiana, que feia de Maria una deessa i que nomenava al costat de Déu, igualant-los a Ell, Jesucrist i la seva Mare, la virginitat de la qual, per cert, és defensada per l'islam més que no pas pels cristians. Moltes musulmanes han portat i porten el nom de Maria («Maryam»). Les dones (sobretot, les xiïtes iranianes) la invoquen amb pietat. Somiar amb la Verge diuen que és un símptoma de bon presagi i alta consideració. A propòsit d'això, el citat Abd-el-Jalil comenta, en el seu llibre Cristianisme i Islam, que «si és una dona embarassada la que té aquest somni, donarà a llum un fill de gran saviesa; i si ha estat calumniada, serà rehabilitada i Déu provarà la seva innocència». La Verge Maria, en definitiva, és esmentada a l'Alcorà, sempre unida a Jesús, en unes 200 sures. I, a més, hi ha la creença que ocupa al paradís un lloc de privilegi, superior, potser -segons certs teòlegs-, al de Fàtima, la filla de Mahoma, que fou, asseguren alguns, qui s'aparegué -i no pas la Verge Maria-, a la localitat portuguesa que duu el seu nom, a aquells humils pastorets i els féu una sèrie de revelacions sobre el futur de la humanitat, part de les quals no han estat explicades. O ho han estat, però malament...
La mentalitat islàmica entén que la història del món és una línia, la qual arrenca des de la creació i acaba en un final, ple de convulsions i destrucció. Amb aquest final, vindrà la resurreció dels morts i el Judici, i després, el paradís o l'infern. Els passatges de l'Alcorà que centren els últims temps i els seus signes són moltíssims, sempre dins la millor literatura apocalíptica. Així, narren que Jesucrist tornarà llavors a la Terra, trencarà les creus en què se l'ha adorat, renyarà els cristians per haver-lo fet Déu, lluitarà contra l'Anticrist, a qui derrotarà, morirà... i tothom «creurà en ell». De qualsevol manera, conclouen que, per a cristians i musulmans, Crist, que ara guarda silenci, pronunciarà aleshores la darrere paraula. I, a partir del dit moment, ja no hi haurà més controvèrsies i serà la Pau («As-salam»).
Segons l'Alcorà, doncs, Jesucrist no és Déu ni fill de Déu, sinó el penúltim dels quatre grans profetes que hi ha hagut a la Terra (Abram, Moisès, Jesucrist i Mahoma, per aquest ordre), al qual Déu salvà de morir a la creu i se l'endugué al cel ple de vida. Un gran profeta que tornarà a aquest móm al final dels temps, l'òbit real del qual es produirà després d'haver vençut l'Anticrist, moment en què se celebrarà el Judici Final. Això és el que creuen els musulmans i que, en aquesta nostra Pasqua de Resurrecció cristiana, m'ha semblat oportur recordar. I, a la vegada, fer-ne partíceps a tantes i tantes persones, cristianes com jo, que ignoren el que figura escrit en el llibre sagrat dels musulmans, aquell que Déu, per mitjà de l'arcàngel sant Gabriel, hom afirma que dictà a Mahoma...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona"(8-4-07)

1 comentari:

Anònim ha dit...

Jo, el que penso, és que Jesús va ser un pólitic com els d'avui en dia, i que tenia una llengua que embalsemava a tothom que l'escoltava. Tots sabem que el Mar Roig no és va obrir per poder passar l'Abraham i tota la colla i que després es va tancar i els altres vàren morir ofegats. Tots saben que l'Adan i Eva vàren tenir fins a treinta i pico fills, i llavors allò de "Creced y multiplicaros", fills amb mare, germans amb germanes, cosins amb tietes, etcètera.
Per mi Jesús va existir i va ser un home valent i un bon polític, però que fos engendrat per l'Esperit Sant ja no em quadra.
Com tampoc que neixes per Nadal, jo diria cap a la primavera.
I aquí podriem parlar i discutir moltes coses que ni vosté ni jo ens posariem d'acord amb la majoria.
El meu correu és melbrusc@gmail.com.
Salut !!!