Sant Martí, Tossa de Mar i les esquellotades

Sant Martí, bisbe de Tours, és un sant que gaudeix d'una enorme popularitat a casa nostra, com també a França, a Hongria, a molts països d'Amèrica, etcètera-, i que havia estat el patró de la cavalleria catalana abans que sant Jordi. I la diada de Sant Martí, que s'escau avui, diumenge 11 de novembre, és plena de refranys (la majoria, cal reconèixer-ho, d'allò més encertats), alguns dels quals es refereixen a l'anomenat «estiuet de Sant Martí», com aquest que ens diu que «com més fort és l'estiuet,/ guarda't més del fred».

S'explica de dues maneres l'origen d'aquest famós estiuet. Una d'elles té com a protagonista principal la capa del sant. I és ben coneguda. Però començaré per l'altra. Segons diuen, sant Martí, quan era soldat de cavall, vingué a Catalunya una tardorada molt crua i gelada, i s'allotjà en una casa de pagès dels afores de Barcelona. L'amo d'aquella casa li exposà que, a causa de les fredorades primerenques que mataven els esplets, es perdien les collites, cosa que motivava que el món patís fam i misèria. El sant l'escoltà i li digué que faria tots els possibles perquè, pels volts de l'11 de novembre, la temperatura s'endolcís una mica. I aquest temps de bonança que, després dels primers freds sempre sol fer, és el que, com cal suposar, nosaltres en diem l'«estiuet de Sant Martí». I cal afegir que hi ha quelcom que reforça aquesta història. O sigui, l'existència de l'església parroquial de Sant Martí de Provençals, laqual s'assegura que s'aixecà allà on hi hagué la casa d'aquell pagès, església que donà nom, per altra banda, al municipi de Sant Martí de Provençals, des de fa anys annexionat a la Ciutat Comtal.

Fent un parèntesi, cal dir que el figuerenc Narcís Monturiol, l'inventor del submarí, rebé sepultura al cementiri de Sant Martí de Provençals, fins que les seves despulles foren traslladades a la capital de l'Alt Empordà, per tal que poguessin reposar posteriorment al panteó d'homes il·lustres d'aquesta ciutat, fet -el del trasllat- que tingué lloc el mes de març de l'any 1972, quan encara Ramon Guardiola, el gran impulsor del Teatre-Museu Dalí, n'era l'alcalde. Les cendres de Monturiol, dipositades en un nínxol que era propietat de la seva família, no costaren gaire de localitzar, atès que es trobaven dins una urna de zenc, en què, damunt les restes de la fusta que la recobria, hi havia les inicials N.M.E., corresponents a Narcís Monturiol Estarriol.

L'altra manera com s'explica l'origen de l'«estiuet de Sant Martí» fa referència al fet que, en un dia de fred rigorós, el sant passava a cavall per un bosc espès, situat també al terme de Sant Martí de Provençals, i hi trobà un pobret que estava mig gelat i a punt de finar. Aleshores, sant Martí, compadit de la situació d'aquell home, amb la seva espassa partí pel mig la capa que duia i li'n donà la meitat, perquè pogués abrigar-se. Segons diuen, però, el pobret que es moria de fred era el diable, que volia que el sant, en mancar-li mitja capa, agafés una fenomenal pulmonia doble i se n'anés a l'altre barri. Però Déu Nostre Senyor, que vetllava per ell, féu que la temperatura s'endolcís, fins al punt que ja no calia portar capa o abric.

Aquestes són les dues històries que hom conta sobre l'origen de l'«estiuet de Sant Martí». La de la capa, ja ho he dit abans, és ben coneguda. La que s'ha fet més popular. Però, al meu entendre, no té la força de l'altra. És a dir, la d'aquell pagès dels afores de Barcelona, la casa del qual es convertí, segons sembla, en l'església parroquial, coneguda popularment per Sant Martí Vell, de l'actual districte barceloní de Sant Martí de Provençals, districte que, aquests dies, fa la seva festa major, igual que també la fan nombrosos pobles d'arreu de les terres catalanes, incloses les del Rosselló o Catalunya Nord, on la ciutat de Perpinyà celebra les seves tradicionals Fires, que prenen el relleu a les de Sant Narcís de Girona, territori que -no ho oblidem- alberga l'històric monestir pirinenc de Sant Martí del Canigó.

La diada de Sant Martí és plena de creences. Així, per exemple, hom creu que, si avui plou i fa sol i després surten el sol i l'arc de Sant Martí, l'any vinent serà de gran prosperitat, de bones collites i de felicitat de caràcter col·lectiu. I els pastors del Pirineu gironí, per la seva banda, sempre han cregut que avui apareix l'estel del fred, estel que es veu arran de ratlla de llevant tan bon punt l'astre rei es pon, i que, segons la intensitat de la seva coloració, saben el fred que farà durant la hivernada. O, almenys, això és el que creuen saber. I hi ha un refrany que diu: «Per Sant Martí,/ la fadrina besa el fadrí,/ i per Santa Caterina, el fadrí besa la fadrina». Això vol indicar que les fadrines empordaneses -perquè aquest refrany és molt de l'Empordà- avui tenen dret a fer un petonet (un petonet innocent i sense cap mena de malícia) al primer fadrí que troben. De la mateixa manera que, per santa Caterina -que és d'aquí a ben pocs dies, el 25 d'aquest mateix mes-, els fadrins gaudiran d'un privilegi semblant. Aquest simpàtic costum, però, enguany dia s'ha perdut, per bé que abans, segons conta la gent vella de la comarca de l'Alt Empordà, era molt practicat. Com molt practicat és actualment, i en qualsevol època de l'any (no sols el dia de Sant Martí), l'antic i maliciós costum de l'11 de novembre. Un costum que permetia que els homes, al llarg de tota la diada del sant, donessin un copet o fessin una manyagueta al «pompis» de les dones que eren del seu gust...

I com a fet curiós, cal ressaltar que, en temps força reculats, Tossa de Mar havia tingut sant Martí per patró dels cornuts. Així, i pel que he llegit en un relat històric, el jovent empastifava de sutzures ingrates la façana de les cases dels marits enganyats per la muller i, fins i tot, els feia esquellotades. Per cert que, després de la Guerra Civil -a la dècada dels anys 40-, encara jo en vaig veure a fer moltes, d'esquellotades, a Girona, dedicades als homes que, en enviduar, tornaven a casar-se. Sobretot, en recordo una efectuada al meu carrer, en la qual vaig participar, bastonejant un pot de llauna. La «gresca» no cessà fins que l'exvidu sortí a la via pública, mig empipat, i donà als esquellotaires algunes monedes, perquè se n'anessin amb la «música» a un altre lloc. O sigui, a qualsevol tasca a beure un got de vi. Això és el que es feia, alhora que es desitjava que els nous nuvis gaudissin d'una llarga i feliç vida.

Diuen que les esquellotades -ara anomenades cassolades- nasqueren per Sant Martí a Tossa, per acabar els tossencs de mofar-se dels marits als quals les dones els feien el «salt», i que després la gent, per diferents motius (com modernament el de protestar contra tot allò que considera injust o equivocat), s'escamparen arreu del territori català. Bé podria ser -per què no?- que fos així...


Emili Casademont i Comas