diumenge, 4 de novembre de 2007

El corall «color de sang» de les Medes

Abans, vers aquest temps -a finals d'octubre i a començament de novembre-, els homes del mar de la Costa Brava que es dedicaven a la pesca de corall, especialment els de Begur, anaven a corallar cap a migjorn. O sigui, a les costes del sud de la península Ibèrica i a les del nord d'Àfrica, tant les mediterrànies com les atlàntiques, des de la Tunísia fins al cap Verd. Extractat, això és el que diu Joan Amades al Costumari català (l'Ajuntament de Girona, per cert, acaba de tenir el gran encert de donar el nom d'aquest il·lustre folklorista a un carrer de la ciutat) i, en llegir-ho, he evocat una fabulosa pesca de corall al litoral gironí, en la qual jo, ara fa una cinquantena d'anys, vaig participar. Un litoral gironí que Josep Pla desitjava que, en lloc de Costa Brava, se'n digués Costa del Corall, ja que hi creix, en una part del seu fons, aquest animal mineral tan apreciat des de l'antiguitat, puix que s'ha descobert, en diferents excavacions arqueològiques, que els egipcis, per exemple, ja l'usaven, convertit en riques joies, per donar un toc d'elegància i distinció als seus difunts.

I he evocat aquella pesca de corall, sobretot, en contar l'Amades que els esmentats corallers de la Costa Brava anaven, així mateix, «a corallar a la Cova Rosada, catau submarí que s'obre sota les illes Medes». Perquè fou en aquest lloc, precisament, on aquella vegada vaig fer de pescador de corall. En vaig fer -cal aclarir-ho ràpidament- d'una manera especial, puix que, en realitat, le meva missió consistia a viure una experiència i prendre'n notes, per tal de poder escriure després un reportatge periodístic sobre el corall, el qual tingué un bon èxit, atès que, distribuït per una agència de premsa, es publicà a diversos periòdics d'arreu de l'Estat espanyol, com Las Provincias (València), Pueblo (Madrid), El Correo de Andalucía (Sevilla), Baleares (Palma de Mallorca) i un llarg etcètera de diaris que, en la seva majoria, avui ja no existeixen.

M'havien informat que a l'Estartit, davant les illes Medes, hi feien estada uns submarinistes barcelonins, que es guanyaven la vida amb la pesca de corall. I com que el tema m'interessava, un bon dia d'estiu m'hi vaig presentar, de bon matí, i els corallers em convidaren a acompanyar-los, invitació que vaig acceptar complagut. Immediatament després, el motor d'una gran barca, ancorada a la platja, es posà en marxa i tots plegats ens adreçàrem cap a les Medes. Un cop allà, situats a poca distància de la Gran Meda, els pescadors es disposaren a baixar a les profunditats marines, una vegada tingueren col·locats els aparells d'oxigen, mentre em demanaren que no em mogués de la barcassa, on quedava un veterà i experimentat pescador que vetllava per ells. Els corallers desaparegueren, engolits per les aigües, tot de pressa. Però, al cap d'una estona, inesperadament s'aixecà un petit temporal i em vaig marejar com un gripau, fet que motivà que pregués al citat veterà i experimentat pescador que em portés fins a una de les roques de les Medes, favor que ell es negà en rodó a fer-me, tot al·legant que no podia abandonar aquells que es trobaven a la Cova Rosada, ja que el treball que hi realitzaven era força arriscat. Em recomanà calma i tranquil·litat, alhora que m'assegurà que res no havia de témer. No cal dir que vaig seguir, si us plau per força, el seu consell. I així, vaig veure que, de tant en tant, els «homes-granota» apareixien a la superfície de l'aigua carregats de sacs de corall, que buidaven a l'interior de l'embarcació, tot tornant, a continuació, a capbussar-se, amb el resultat final de sentir-me materialment «ofegat» per unes enormes i bellíssimes branques de corall, que lluïen un color vermell intens i que, plenes de vida, es movien sense parar...

La pesca no durà gaire estona, atès que els corallers no podien abusar de les submergides. I, un cop acabada, pujaren a la barcassa, es despullaren de tots aquells aparells d'immersió que duien i, carregats de corall, emprenguérem tots plegats el camí de retorn a la platja de l'Estartit, després d'haver desaparegut el meu mareig, cosa que succeí tan bon punt el motor de l'embarcació es posà de nou en marxa. Una vegada arribats a terra, els pescadors m'explicaren alguns detalls curiosos i interessants relacionats amb el seu ofici, així com amb aquell corall que tant em cridava l'atenció. «Es tracta d'una espècie anomenada «color de sang». No se'n cria enlloc més que a les profunditats de les illes Medes i a les de les costes del Japó, i és molt estimat», m'informaren. La feina dels corallers, a l'Estartit, era delicada i lenta, ja que havien de netejar i seleccionar el corall, per tal de tramete'l més tard a les fàbriques coralleres italianes ubicades vora el Vesubi, on es pagava bé. I també m'explicaren que, aleshores, la Costa Brava es trobava devidida en quatre zones coralíferes, a cadascuna de les quals sols es permetia pescar quatre anys, ja que el corall és un animal mineral que creix molt a poc a poc. En aquell moment, no es parlava tant de «pescadors furtius» de corall com ara. O sigui, d'aquests «pescadors pirates» de corall que tant de mal fan als boscos coralífers i que són perseguits per les autoritats, car hi ha unes lleis, dictades indistintament pel Govern de la Generalitat de Catalunya i pel Govern de Madrid, que s'han de respectar.

El meu reportatge, com deia, tingué un bon èxit. I vaig escriure'l, en tornar a Girona, amb una extraordinària brancassa d'aquell preciós corall de «color de sang», ple de vida, davant meu. Després, amb el temps, s'assecà i les seves branquetes, de mica en mica, es trencaren. Però n'ha quedat un bon tronc, que adorna la meva taula de treball. I així, quan escric aquest article, la seva presència em fa reviure tota la meravella d'aquella pesca de corall, amb l'inestimable ajut d'un bellíssim quadre penjat a la paret, on hi ha plasmades l'Estartit i les illes Medes, pintura que em féu i em dedicà gentilment l'amic Lluís Roura, sense saber res de tota aquella història ni del fet que sempre he estat un enamorat d'aquest racó de la Costa Brava, on diuen que hi hagué un temple en honor a la deessa Astarté (d'aquí vindria el nom d'Estartit) i on féu estada, segons una llegenda mitològica, Medea (d'aquí podria també venir el nom de les Medes).

Ah!, i àdhuc em sembla sentir encara tota l'agradabilíssima flaire del mar que desprenia aquella formosa branca de corall, després de ser arrencada, ara fa una cinquantena d'anys, per uns corallers, pertanyents al C.R.I.S. (Centre de Recuperació i d'Investigació Submarina), de les profunditats de la Cova Rosada, branca -una de les moltes- que ells dipositaren a la barcassa del meu inoblidable -inoblidable i, alhora, fantàstic- mareig patit a l'arxipèlag de les Medes...

Emili Casademont i Comas

Publicat a "Diari de Girona" (4-11-07)