dissabte, 20 de desembre de 2008

El meu «avi» Francesc

Aquest Nadal es compliran 75 anys de la mort de Francesc Macià, el primer president de la Generalitat de l'era moderna i un dels homes que, al llarg de la història, més s'han distingit en la lluita per la recuperació de les llibertats del poble català. Claudi Ametlla, que fou un destacat polític republicà d'aquella època (governador civil de Girona, el 1932, i de Barcelona, el 1933, abans que fos abolit aquest càrrec), així com un prestigiós periodista (director de l'agència Fabra), deixà escrit, en les seves Memòries, que «Macià moria a 73 anys, al cap d'una vida atzarosa que, després de la seva entrada a la política amb la Solidaridat, dedicà totalment a Catalunya. En passà bona part a l'exili, quan ací li impediren de predicar el seu catalanisme extrem. Durant aquell llarg període, propagà l'ideal patriòtic per Europa i per Amèrica, galvanitzà les colònies catalanes escampades pel món, intentà la invasió armada d'Estanya per Prats de Molló, feta sens dubte desproporcionada i cridada al fracàs, però que serví, amb el sensacional procés que li féu la justícia francesa, a fer conèixer arreu el nostre plet i a fer admirar, en ple segle vint, un patriota romàntic en estat pur».

Ampliant una mica tot això, i fent un petit cop d'ull a la història, cal assenyalar que les eleccions municipals del mes d'abril del 1931, celebrades a l'Estat espanyol, en donar el triomf a les candidatures d'esquerra, provocaren l'esfondrament del règim monàrquic i la proclamació de la República. A Barcelona, aquest canvi fou realitzat per Macià, que anuncià la República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques. Tres dies més tard, però, pressionat per Madrid, hagué d'accedir a un règim provisional en el marc del nom històric de la Generalitat de Catalunya. Durant el citat període, Francesc Macià disposà d'un consell executiu, que tingué com a objectiu fonamental la redacció d'un projecte d'Estatut d'autonomia, anomenat de Núria, per haver estat redactat en aquesta vall gironina i pirinenca. Un plebiscit l'aprovà per majoria, però el debat a les Corts, resultà llarg i penós. I, finalment, el 9 de setembre del 1932, era aprovat amb moltes limitacions. Malgrat tot, l'Estatut significà la recuperació més important de poder polític, per part dels catalans des del 1714, i, tot seguit, el Parlament de Catalunya inaugurà les seves sessions, en la primera de les quals l'«avi» Macià, com se l'anomenava amb respecte, admiració i afecte, digué: «Tots els catalans -els de sang, els de llengua, els de naixença, els de residència- participaran en els avantatges de l'organització autonòmica. Considerem també catalans, volem remarcar-ho, tots aquells qui, residint a la nostra terra, conviuen amb nosaltres i se senten compenetrats amb els nostres anhels i ideals». La consolidació de la Generalitat no fou fàcil, ja que grans problemes, com la reforma agrària i la separació de l'Església i l'Estat, feren difícil el camí de la República i, alhora, pertorbaren l'aplicació de l'Estatut. I, al cap de molt poc temps, morí Francesc Macià. Després vindria la guerra i les seves tràgiques conseqüències, que durarien quatre llargues dècades, per a les llibertats del poble català.


L'enterrament de Macià, extinent coronel d'Enginyers, és un dels actes més multitudinaris i impressionants de tots els temps esdevinguts a Barcelona. Les seves despulles foren acompanyades per milers i milers de catalans, desitjosos de voler retre el seu darrer homenatge al «gran President», que rebé sepultura al cementiri de Montjuïc. Jo, per haver nascut un parell d'anys després, no el vaig arribar a conèixer. Però sí, en canvi, vaig tenir el plaer de conèixer la seva filla, la senyoreta Maria, que m'honorà amb la seva amistat, com també alguns homes importants, la majoria grans intel·lectuals, íntims col·laboradors de Macià, tots ells enguany traspassats, els quals em feren un bell retrat del seu «cabdill», que, em consta, era del tot fidel. Entre parèntesi, diré que la vídua de Claudi Ametlla, que residí i morí a Castelló d'Empúries, un cop també me'n féu un, de retrat. Concretament, el d'en Josep Tarradellas d'abans i durant la guerra, on aquest no sortia gaire afavorit...

D'ençà que tinc ús de raó, cada 25 de desembre em sento transportat espiritualment al cementiri barceloní. I allà, davant la tomba de Francesc Macià, tota coberta de les més formoses i aromàtiques flors, m'agenollo, aixeco els ulls, miro aquell cel blau i serè, on la Mediterrània s'emmiralla, i prego al Diví Infant per l'ànima de l'il·lustre polític: «Avi Francesc -li dic-, en una data tan assenyalada com la d'avui, diada de Nadal, trist aniversari del vostre plorat decès, us vinc a retre el meu petit homenatge. L'homenatge d'un català que no us va arribar a conèixer, però que sempre s'ha sentit guiat per l'estel del vostre ideal, de les vostres virtuts i del vostre encès amor a la pàtria.» Des de l'Eternitat, estic ben segur que el meu «avi», un home que ha escrit una de les pàgines d'or més brillants del llibre de la nostra història, em deu mirar satisfet i agraït...

Amb moltíssima pena, però, penso, en aquests últims temps, que Francesc Macià, cofundador d'Esquerra Republicana de Catalunya, el partit que tallà el bacallà del 1931 al 1939, al qual ell incorporà el grup d'Estat Català que havia creat, no deu estar gaire content (per no dir gens ni mica content) de com actuen els actuals dirigents d'ERC. Uns dirigents molt mediocres i ineptes (llevat, potser, d'algunes honroses excepcions) per representar, amb la dignitat que es mereix, una formació politica que té un passat històric realment gloriós...


Emili Casademont i Comas