Advent, temps del vent

Dilluns passat, diada de Sant Eloi, encetàrem, el mes de desembre, amb el qual es clou l'any. I el mes de desembre, moralment i materialment, és el més fred i el més fosc de tots els dotze mesos del cicle anual. Per això, els romans, durant el desembre, procuraven no resoldre cap afer d'importància ni iniciar cap empresa delicada. El poble romà creia que una cosa feta en el decurs d'aquest mes -sobretot, al llarg dels seus primers vint dies- mai no tindria èxit. I, actualment, encara hom creu -i no pas sense raó- que pel desembre la terra s'adorm, motiu pel qual no admet cap llavor, a part que no hi creix cap planta ni s'hi cull res. La terra, per tant, reposa. Resta apagada i trista.. i no es desperta fins pel febrer. D'aquí que el desembre i el gener -però, especialment, el desembre- siguin qualificats de «mesos dormidors».

El desembre, mes de fredors intenses, talment com el gener, té els dies més curts de l'any. I, oficialment, ens porta l'hivern. I ens porta, així mateix, una diada assenyaladíssima. O sigui, el Nadal, que és quan el dia fa un petit «salt» i s'allarga una mica, com bé diu el refrany: «Per Nadal, un pas de pardal». Pas que l'endemà, dia 26, festivitat de San Esteve, ja és de llebre. El que no pot dir-se, perquè és totalment incorrecte, és «Per Santa Llúcia, un pas de puça», cosa que fa molta gent, ja que es tracta d'un refrany molt antic, d'abans de la reforma del calendari, quan la diada de Santa Llúcia se celebrava després del 25 de desembre.

D'altra banda, el desembre és el mes dels gran refredats, com el que jo acabo de «pescar», agreujat per un momentani problema de visió, ocasionat per una operació de cataractes, coses que fan que, quan escric aquest article, no tingui el cap gaire clar. Espero que, si noteu que se m'escapa alguna petita barbaritat (de qualsevol manera, estic fent un esforç per evitar-ho), em sapigueu perdonar. Antigament, per cert, hom deia que aquest mes sembrava els refredats a dojo, tot buidant-los d'un sac enorme que duia. I el desembre és també el mes de les fortes ventades, perquè ja ho diu el refrany: «L'advent és el temps del vent». I l'advent, com sabeu -o, potser, no?-, és aquest període de temps comprès entre les quatre setmanes anteriors a Nadal, que enguany també encetàrem per Sant Eloi, l'1 de desembre, patró de tota la gent dedicada als oficis del ram del metall, celebradíssim després de la Guerra Civil i fins a principi de la dècada dels anys 1960, sant del qual es diu que «Sant Eloi,/ quan era petit/ era noi,/ de mitjà/ va ésser manyà,/ de mitjancer/ va ésser serraller,/ i de gran va ésser sant».

Pel que fa al vent (i passo ja a referir-me a aquest fenomen meteorològic), cal indicar que sempre se n'ha dit moltes coses, especialment sobre l'anomenat vent de tramuntana que, a nosaltres -els habitants de bona part de les terres gironines, començant pels de les comarques de l'Alt i el Baix Empordà-, més ens afecta. Però la veritat és que la tramuntana no ha estat estudiada seriosament fins fa poc. En concret, fins als anys 30 del segle passat pels meteoròlegs Fontserè i Jansà. Aquest últim, precisament, publicà el 1933, ara fa just tres quarts de segle, un complet i detallat treball d'investigació -centrat bàsicament en Menorca-, en què afirma que aquest vent del nord (per tregla general, terriblement fred i endimoniat a l'hivern) no sols és exclusiu de l'Empordà i de la Catalunya Nord, on una llegenda assegura que surt d'un forat que ningú no sap ben bé a quin lloc es troba, sinó que la tramuntana també arriba, quan bufa fort, a d'altres contrades a voltes un xic llunyanes, com ara les de Tarragona, i, d'una manera en particular, a les costes africanes d'Algèria. Però, sobretot, a l'illa de Menorca, segons Josep Maria Jansà, raó per la qual aquesta és coneguda com l'illa del Vent.

En aquesta illa de les Balears, per cert (territori de parla catalana, com és sabut), la gent, empipada, sempre -abans, però, més que no pas ara- ha batejat la tramuntana amb els noms de la «Veia», en «Valent», en «Menjafaves» i en «Robafaves». En «Robafaves», perquè dificulta les feines de la mar i de la terra, la qual cosa propicia que els pagesos i els mariners no puguin treballar i hagin de romandre a casa «menjant faves sense donar guany», com diuen ells. I també per als menorquins, la tramuntana surt d'un forat. D'un forat que diuen que hi ha en una penya i que és guardat per un vell i una vella. Ell, segons s'explica, és fredolic i amic de la calma, circumstància que l'empeny a tapar el forat per tal de deturar el vent, mentre que ella, contràriament, gaudeix d'allò més, com una beneita, quan sent bufar la tramuntana i quan veu que tot ho arrasa. I com que la vella és així, com Déu l'ha feta (o la «parida», que solen dir els menorquins), en arribar la tardor (i, particukarment,, durant l'hivern), destapa el forat de la tramuntana, tot aprofitant que el seu company no es mou de la vora del foc...

Sobre la tramuntana, cal recordar que l'il·lustre i recordat poeta figuerenc Carles Fages de Climent escrigué una popular i bella pregària, Oració al Crist de la Tramuntana, els versos de la qual posen de manifest que aquest vent del nord sol ser, en ocasions, dolentíssim i que convé implorar Déu que impedeixi que faci malvestats: «Braços en creu damunt la pia fusta,/ Senyor, empareu la closa i el sembrat./ Doneu el verd exacte al nostre prat/ i mesureu la tramuntana justa/ que eixugui l'herba i no ens espolsi el blat». Aquesta pregària la saben de memòria i la reciten, amb fervor, tots els empordanesos. I també, pel que m'han assegurat, alguns menorquins, que no han dubtat a aprendre-la últimament...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (7-12-08)