En Visconti, la Carmelita i el tango

Mario Visconti es deia, en realitat, Mariano Royo. Però uns italians, veïns de casa seva, li posaren aquest nom artístic, amb el qual, com a vocalista (en aquella època, als cantants d'orquestra se'ls anomenava vocalistes), triomfaria arreu del món. I, per altra banda, no havia pas nascut a l'Argentina, com molta gent creia, sinó a Saragossa, el 1908, o sigui, ara fa just un segle. De tota manera, cal dir que fou a Barcelona on en Viscontí, a finals de la dècada dels anys 20 del segle passat, començà a actuar. I ho féu interpretant tangos, que obtingueren una gran acceptació per part del públic, raó per la qual no trigà gaire a enregistrar-ne en disc, primer per a la casa Parlophon i, poc després, per a l'Odeon. Això motivà que l'escoltés Carlos Gardel, que l'animà a continuar, i els seus tangos, molts gravats en companyia de la barcelonina Carmelita Aubert, esdevingueren popularíssims.

De bon principi, Mario Visconti recorregué tot Europa, a més del territori espanyol, i països com Egipte, Turquia... i l'Iran, on romangué un parell d'anys. La Segona Guerra Mundial el sorprengué a Hamburg, des d'on es traslladà a Itàlia, país en què, amb la cèlebre orquestra Canaro, enregistrà una colla de discos per al segell Cetra, abans de torrnar a posar els peus -el 1943- a Barcelona, ciutat en la qual creà la seva pròpia orquestra i signà un contracte amb la discogràfica Odeon, tot aconseguint que les seves «plaques» assolissin unes xifres espectaculars de vendes. Llavors, l'actriu Lola Membrives propicià que en Visconti cantés a Buenos Aires. I a la capital argentina fou contractat per Ràdio El Mundo, emissora potentíssima, tant que, per ona normal, podia escoltar-se força bé a diferents llocs de la geografia hispana i, com cal suposar, bé del tot a les Illes Canàries.

Mario Visconti, quan, un parell d'anys després, tornà de nou a l'Estat espanyol, prosseguí cantant tangos, però inclogué en el seu repertori peces d'altre gènere, com ara boleros. I, una vegada més, l'èxit el somrigué àmpliament. Així, per exemple, gravà en disc la majoria de les cançons de les revistes d'Els Vienesos, representades al barceloní Teatro Español, entre elles la peça titulada Adiós amor, que formava part de l'espectacle Melodías del Danubio. A part d'això, actuà sovint a Ràdio Barcelona (sempre en directe, atès que no es coneixia encara la cinta magnetofònica i tot just se sentia a parlar un xic del «fil magnetofònic», que no trigaria a arribar), emissora que li oferí diversos homenatges, celebrats als seus estudis del carrer Casp, així com un al port, quan es disposava a pujar al vaixell que l'havia de dur a Amèrica, per tal de fer-hi una jira. Recordo, per cert, que, un cop, després de cantar el famosíssim Tango uno, el públic, que assistia entusiasmat al seu recital radiofònic, li demanà «Més Tango uno!», però ell s'hi resistia, ja que no volia ser repetitiu, fins que, al final, un músic de la seva orquestra li «engaltà», quan ja era a punt d'interpretar Recuérdame, un dels seus millors èxits: «¡Canta el Tango dos, hombre!». I, en efecte, en Visconti, tot seguit, improvisà -o inventà- un magnífic Tango dos...

La bona estrella de Mario Visconti s'apagà a mitjan anys 50, quan començaren a aparèixer els discos microsolc que desplaçarien els de 78 r.p.m., fets de pedra i que es trencaven fàcilment, i ell optà -el 1954, en iniciar-se la decadència del tango- per retirar-se. A partir de llavors, la seva veu deixà de ser la «gran veu cantant de la ràdio». Així, en els inicis de la dècada dels 60, en un programa mig musical que jo realitzava a Ràdio Girona, mai no hi vaig poder incloure cap disc d'en Visconti, puix que, juntament amb d'altres (que contenien exitoses melodies interpretades per Antonio Machín, Rafael Medina, Jorge Sepúlveda, etc.), ja havien anat a raure al mercat dels «trastos i ferros vells», o estaven a punt d'anar-hi. I el 2000, a l'avançada edat de 92 anys, Mario Visconti, a qui jo vaig tenir l'honor de conèixer personalment (i que escrigué, per cert, una dedicatòria al llibre d'hostes il·lustres de l'hotel Duran de Figueres, al costat de les de Salvador Dalí, Josep Pla, etc.), morí en un asil barceloní, quan feia pocs mesos que havia concedit una entrevista a Radio Nacional de España, en què contava la seva llegendària vida.

Passant a Carmelita Aubert, nascuda a Barcelona el 1912, cal assenyalar que aquest era el seu nom artístic. L'Aubert, que es deia Carme Recasens i Aubert, era filla d'una artista de varietats, La Guyabita, que la introduí en una acadèmia artística, on la descobrí el cèlebre còmic Alady, amb el qual debutà el 1930. I ben aviat, ella i Mario Visconti, unint les seves prodigioses veus, interpretaren plegats moltes peces de «Su Majestad el Tango». D'altra banda, Carmelita intervingué en algunes pel·lícules (Mercedes, Abajo los hombres, etc.) i enregistrà en disc nombrosos tangos per a l'Odeon, com Un compadrito fue i El pañuelo marcado. Durant la Guerra Civil, defensà la República, fet que l'obligà, el 1939, a exiliar-se a Portugal, on continuà la seva carrera artística. I allà morí, als 67 anys, després d'haver-hi triomfat com a primeríssima «vedette». Aquells èxits de Carmelita Aubert, però, sempre procuraren ser silenciats pel règim de Franco, que la considerava una «roja peligrosa».

En el centenari de la naixença d'en Visconti, he cregut oportú oferir-li aquest petit record. Un petit record que l'he volgut fer també extensiu a Carmelita (o a Carmencita, com alguns l'anomenaven), la qual formà amb ell, en una època ja llunyana, un fantàstic duo tanguista...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (30-11-08)