Una festa familiar

En un calendari de començament de la dècada dels anys 30 del segle passat, recordo haver-hi vist un acudit que il·lustrava un dels dies del mes de desembre. Un soldat es presentava a un dels seus superiors de l'exèrcit, i li demanava permís per anar a una festa familiar. «Bé -li contestava el superior-. Algun casament...? Algun bateig...?». «No -deia el soldat-. Veurà. És que maten el porc...».

Aquest acudit reflectia ben bé la realitat de l'època. Una realitat pròpia, també, de temps reculats i d'altres que, immediatament després de la Guerra (in)Civil, es veurien. Així, ara em ve a la memòria que, l'any 1943, vaig anar, de petit, a una casa de pagès que mataven el porc, on es presentà, a mitja feina, un dels seus fills (un fill dels amos de la casa, vull dir, com cal suposar) que feia el soldat. I ho féu per sorpresa. El noi s'havia «escapat» de la caserna, per tal de poder participar en la festa familiar de la matança del porc. Els seus pares estaven desesperats, perquè temien que seria titllat de desertor i que, en conseqüència, rebria un càstig sever. Per sort, però, a en Pepitu de Can Llorenç, del poble de Palau-sacosta (municipi avui agregat a la ciutat de Girona), no li succeí res en absolut de dolent, perquè, a l'hora de passar llista, al vespre, i després d'haver fet altre cop un llarg viatge en tren, ja tornava a ser al quarter. I, a més, la mar de content: ben tip de carn de porc i amb una bona provisió de botifarres, llardons, etc, etc., que, en aquella època d'escassetat de menjar (època que, si Déu no hi posa remei, aviat veurem repetida en grau superlatiu), li faria treure el «ventre de pena» durant uns dies, juntament amb alguns dels seus companys de «mili» més entranyables...

La matança del porc, com molt bé deia el soldat d'aquell acudit, constituïa abans (ara ja no tant, tot i que encara en molts indrets es conserva aquesta tradició) una gran festa familiar. Una festa importantíssima que, generalment, s'esqueia (i s'escau) en el decurs del mes de desembre, malgrat que el popular refrany digui allò de «Per Sant Martí (que és l'11 de novembre) mata el porc i enceta el vi», a part que també hi ha una dita castellana que sentencia: «A cada cerdo le llega su San Martín». Jo, deixant de banda que la carn mai no m'ha acabat de fer el «pes», quan era infant n'havia gaudit molt, d'aquesta festa de família. A casa meva teníem bons amics -els de Can Lloreç, sobretot- que vivien a pagès, els quals sempre solien convidar-nos a «matar el porc». Naturalment, a canvi que el meu pare, carnisser de nissaga i d'ofici, els donés un cop de mà en la tasca, cosa que feia ben satisfet.

El desembre sempre ha estat el gran mes de la matança del porc. Ja ens ho recorda el calendari esculpit a la portalada de l'històric monestir de Ripoll. Aquest mes hi és representat amb una escena relativa al sacrifici del pobre «tocino» o «tocinet». Així, al costat d'una dona amb un ganivet a la mà, hi ha un home amb una destral en actitud de ferir la bèstia. Una cosa terrorífica, al meu entendre, ha de ser això de matar el porc a «destralades». Però és de suposar que així degué fer-se al segle XII, que fou quan s'esculpí el cèlebre calendari de pedra del cenobi de la capital del Ripollès.

La matança del porc té molt punts de contacte amb el Nadal. Són dues festes que apleguen les famílies. I, a part d'això, cal ressaltar que, fins no fa pas gaires anys, l'àpat tradicional nadalenc havia estat, pel que respecta a Catalunya, un porcell, com encara es menja a Mallorca i a diversos pobles europeus. El gall típic de Nadal és relativament modern. A casa nostra, ara fa un segle i mig, el costum de matar un porc per celebrar la diada nadalenca hi estigué molt estès, com ho demostra el fet que, en el rodolí dedicat a sant Tomàs de l'Auca de les Funcions de Barcelona, per exemple, hi hagi un home que compra un porc, amb l'epígraf següent: «Sant Tomàs, porcs». I, com és sabut, la diada de Sant Tomàs s'esqueia (abans que fos traslladada a una altra data) el 21 de desembre, dia en què a la Ciutat Comtal se celebrava, tal com refereix la història, una importantíssima fira de porcs, molt més extraordinària que les que, en alguns llocs, actualment es fan -també el 21 de desembre- de galls i pollastres. Per altra banda, ja ens ho recorda el vell refranyer: «Si vols passar un bon Nadal,/ tingues un bon porc en sal». I «Bon dia i bon any que Déu nos dô,/ per Nadal bons porcells,/ i per Pasqua un bon moltó». I arreu dels Països Catalans, hi trobem un munt de creences relacionades amb la mort del porc i els dies de la setmana. El més funest de tots ells és el divendres, tot i que, estranyament, a Eivissa (iIles Balears) estan convençuts que les matances fetes en divendres són les millors.

En resum, la matança del porc, considerada com una de les tres alegries de l'home, ha estat -i encara ho és, insisteixo- una festa familiar, de la qual podria parlar moltíssim més. I és que la carn de porc és molt estimada, malgrat que a mi no m'agradi gaire, igual que el vi, atès que sóc abstemi i, per regla general, acostumo a beure l'aigua que preferien Salvador Dalí i Josep Pla, o sigui, la de Vilajuïga. I malgrat, també, que els musulmans i els jueus rebutgin aquesta carn (la carn de «jalufo», com l'anomenen els primers), tot al·legant -i no pas sense raó- que el porc és un animal impur...

Emili Casademont i Comas