divendres, 27 de juliol de 2012

Gómez Alarcón, rescatat de l’oblit


Portada del llibre publicat pel Centro
de Estudios Borjanos

El Centro de Estudios Borjanos, amb seu a la localitat de Borja (Saragossa),  acaba de publicar un llibre, original de Juan Carlos Martínez Calahorra, en què es rescata de l’oblit el pintor Juan Ángel Gómez Alarcón (Albacete, 1882-Girona, 1971), «uno de los grandes paisajistas de su época», ressalta. El volum, titulat Un pintor albaceteño en Borja, consta de 129 pàgines i reprodueix, en color, un total de 152 olis i 101 dibuixos fets per Gómez Alarcón, localitzats, en bastants casos, gràcies als familiars de l’artista. També inclou una biografia d’aquest il·lustre personatge, pertanyent a la carrera judicial, que, el 25 de juny del 1926, arribà, com a jutge de Primera Instància, al poble de Borja, on romangué un lustre, abans de ser destinat a Lleida i, per últim, a Girona, ciutat a la qual, després d’haver-se exiliat a Perpinyà en finalitzar la Guerra Civil, retornà el 1948.

                                Pintura original de Gómez Alarcón

A l’estiu de l’any 1964, vaig aconseguir entrevistar Juan Ángel Gómez Alarcón per a la revista gironina Usted, mercès al seu fill, el prestigiós aquarel·lista José (o Josep, perquè solia parlar en català) Gómez Martínez, traspassat el 1996 també a la ciutat del Ter i l’Onyar. Aquella entrevista, però, no em resultà gens fàcil de fer, atès que, ja d’entrada, Gómez Alarcón, que em rebé a mitja tarda estirat al llit i llegint una novel·leta barata, m’etzitbà: «Es a mi hijo a quien tiene usted que entrevistar. No a mí. Yo ya no soy de este mundo. Perdone que le hable así esta momia. Además, hace una docena de años que no he cogido un pincel». Però jo, no donant-me per vençut, vaig insistir tant i tant que, al final, l’home accedí a explicar-me quelcom relatiu a la seva vida artística. De la seva època gironina com a jutge, no vaig gosar formular-li cap pregunta, ja que sabia que m’engegaria a dida, dolgut, com encara se sentia, per haver-lo apartat el franquisme, sense miraments, de la carrera judicial. I així, Juan Ángel Gómez Alarcón només em contà, arrencant-li materialment les paraules de la boca, que havia estat deixeble del cèlebre pintor valencià Muñoz Degrain, que sempre havia pintat a l’oli, que havia estat amic de Santiago Rusiñol i que prosseguia mantenint una bona amistat amb Picasso. De l’importantíssim primer premi que guanyà l’any 1930 a l’Exposició de Belles Arts de Madrid, per la seva obra titulada Paisaje de Borja (un dels darrers guardons, per cert, que lliurà Alfons XIII), no me’n volgué parlar. Ni tampoc del fet que, de forma destacada, figurava a l’Enciclopedia Espasa. Per tant, vaig haver d’escriure aquella peculiar o «rara» entrevista com bonament i honradament vaig poder. Després, però, Gómez Martínez em digué que, al seu progenitor, li havia agradat molt. Es veu que, per sort, me’n vaig sortir prou bé.

                                  Gómez Alarcón vist per Ferran Rahola

Anys més tard, el 2001, Narcís-Jordi Aragó, en un excel·lent treball periodístic a la Revista de Girona, titulat Ferran Rahola Auguet, retratista d’excepció dels catalans a l’exili, explicà que en Ferran (fill de l’escriptor i historiador Carles Rahola, vilment assassinat pels franquistes, quan ocuparen la ciutat de Girona), caricaturitzà -era un magnífic dibuixant- tots els intel·lectuals de casa nostra exiliats, igual que ell, a l’Estat francès, entre els quals figuraven Juan Àngel Gómez Alarcón i José Gómez Martínez. El peu que posà al «retrat» del primer deia que, l’any 1938, el pintor manxec-català prengué part, amb l’oli Albada, en la mostra Pro-Socors Roig Internacional, celebrada a la Sala Municipal de la Rambla gironina, mostra en la qual també participà el seu fill, i el peu que posà al «retrat» de Gómez Martínez indicava que l’insigne aquarel·lista col·laborà en l’exposició organitzada per la Dona de la Rereguarda, mentre feia de professor a l’Escola de Belles Arts de Girona.

L’estada de Juan Ángel Gómez Alarcón a Borja (llavors ja gaudia d’un merescut prestigi com a pintor) fou molt positiva per a aquesta població aragonesa, els habitants de la qual -i això també succeí a Girona- el consideraven un gran mestre de l’art pictòric, consideració que s’incrementà extraordinàriament, quan li fou atorgat el primer premi de pintura a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid del 1930, amb l’obra denominada, repeteixo, Paisaje de Borja. Gómez Alarcón, en retornar de l’exili, organitzà una «expo» dels seus quadres a Saragossa, que contribuí a pal·liar la seva delicada situació econòmica. Després, el silenci sobre ell -imposat pel règim de Franco?- esdevingué quasi total i absolut. Fins que ara, en complir-se el 41 aniversari del seu decès, el Centro de Estudios Borjanos ha rescatat de l’oblit la figura d’aquest gran paissatgista, tal com ja he assenyalat abans.

La tasca de recopilar l’obra de Juan Ángel Gómez Alarcón, malgrat l’ajut rebut per part dels seus descendents, asseguren que ha estat difícil a causa de la seva dispersió, en museus d’arreu de l’Estat espanyol i en mans de particulars. I hi ha qui creu, cosa que no s’ha pogut confirmar, que ha descobert, entre els quadres que té a casa seva, aquell que guanyà el guardó més valorat de tots els que l’artista conquerí. Almenys, hi llueix una plaqueta metàlica, on pot llegir-se el següent: «Juan Ángel Gómez Alarcón. Borja. Año 1930»

               Una de les pintures de Gómez Alarcón, enguany recuperades
.                                             

Emili Casademont i Comas