divendres, 20 de juliol de 2012

La «mare» dels tossencs



Al llarg de la meva ja força dilatada existència, m’han fet fill de molts llocs. O sigui, de Girona, Palau-sacosta, Barcelona, Figueres, etcètera. I fins i tot, de determinats països estrangers, com el Regne del Marroc, on vaig exercir la professió periodística, i el Principat d’Andorra, que és l’únic del món que té el català com a llengua oficial, on he passat algunes temporades. Un país, l’andorrà, per cert, la nacionalitat del qual ara jo podria sol·licitar, després d’haver-s’hi canviat les lleis arran del seu ingrés a l’ONU, atès que els meus avantpassats materns n’eren originaris. I el 2007, per acabar-ho d’adobar, em van fer fill de Tossa de Mar. Així ho proclamava un llibre, editat per la Diputació de Girona, mitjançant un peu de foto, en què apareixia l’escultura que Bonaventura Anson erigí al déu Posidó i la nimfa Toosa, situada a l’Avinguda Costa Brava: «Basada en una llegenda escrita pel tossenc Emili Casademont l’any 1966». I, a tall d’explicació, hi afegia:el següent: «Posidó, enamorat de la nimfa Tossa, li ofereix els paisatges de la Mediterrània en els indrets ocupats ara per la vila, a canvi de la seva virtut».

Fent-ne, de tot plegat, una mica d’història, he de dir que aquesta narració, inspirada en la mitologia grega, la vaig escriure en castellà, una colla d’anys abans de l’indicat -fa més de mig segle- i que, el 1964, fou publicada a diversos periòdics de l’època, així com (però en català, en aquest cas) en el meu llibre L’Hora de Catalunya, subtitulat «Recull d’una emissió radiofònica», editat el 1968 a Girona, d’on, en realitat, sóc fill. I fou cap a la meitat de la dècada dels anys 80 que l’Anson, repassant premsa un xic antiga de la seva Tossa de Mar natal, descobrí la llegenda de Posidó i Toosa en un número de la revista Turissa del 1966. Una llegenda que conta que el rei del mar regalà a la nimfa, de la qual estava bojament enamorat, un palau realment meravellós, fet de marbre amb incrustacions de pedres precioses, per tal de conquerir el seu amor, palau enclavat en un racó paradisíac de la Mediterrània, que la gent, amb el temps, anomenaria Tossa. D’igual manera que d’un bosc veí, ple d’ufanosos llorers, amb les fulles dels quals Toosa teixia unes corones per premiar els vencedors d’uns estranys jocs que organitzava als jardins del seu palau, la gent acabà per denominar-lo Lloret de Mar.

Bonaventura Anson, després de llegir entusiasmat aquesta narració literària (inspirada, repeteixo, en uns fets que conta la mitologia grega, situats per mi, amb certa lògica, al litoral mediterrani gironí), considerà que la nimfa Toosa era mereixedora de tenir un monument en un dels carrers principals de la vila de Tossa de Mar, «vila a la qual ella va donar nom», manifestava al Diari de Girona el 1984, any de la inauguració del grup escultòric. I així, en encarregar-li l’Ajuntament que fes una peça per a la població, creà aquesta obra, qualificada de «vertadera joia escultòrica», en què hi ha representada una escena, desenvolupada sota un arbre, corresponent a l’aferrissada lluita que Posidó hagué de mantenir amb Toosa per aconseguir arrencar-li el «sí». «Així sortiren tots els tossencs», deia l’Anson, també al citat rotatiu, tot afegint-hi això: «Crec que és una història fascinant. Perquè, malgrat que actualment la matèria predomina sobre l’ànima, encara hi ha coses molt boniques que persisteixen. Aquesta història entronca directament amb les arrels mediterrànies. Crec que és molt important saber somiar». D’altra banda, l’internacionalment famós escultor tossenc indicava que la fabricació de la peça li havia suposat un «llarg i dur treball de més de mig any».

Bonaventura Anson
El primer cop que vaig visitar l’escultura erigida a Posidó i Toosa, força temps després d’haver estat inaugurada (acte al qual incomprensiblement no vaig ser convidat), vaig trepitjar la gespa del jardinet que l’envolta i, tot emocionat, vaig amanyagar, amb infinita tendresa, un dels «suculents» pits nus de la nimfa, tot explicant a uns turistes de casa, que em miraven estranyats, que Toosa era ben meva, com també ho era d’en Ventura Anson, ja que havia obrat aquella escultura, basant-se en una llegenda meva, i aquells turistes lamentaren que aquesta els fos desconeguda.

Tot això, però molt més ampliat (i corregits els greus errors que hi havia en el llibre de la Diputació del 2007), acaba d’aparèixer publicat en un volum titulat Escultures i altres elements d’interès a la via pública de Tossa, editat pel Centre d’Estudis Tossencs i magníficament escrit per Joaquim Planas i Gisbert. I he de consignar, ple de satisfacció, que aquest volum constitueix un acte de justícia per a la nimfa Toosa i el déu Posidó, com també un record-homenatge a la multitud d’escultures que hi ha a la vila de Tossa, entre les quals figura la d’Ava Gardner que, en el llunyà 1950, hi filmà moltes escenes de la pel·lícula Pandora. A l’acte de presentació d’aquest llibre, el número 10 dels Quaderns d’Estudis Tossencs, sentint-ho moltíssim, no vaig poder-hi assistir per causes de força major, malgrat la invitació que vaig rebre. De tota manera, el citat centre me n’ha fet arribar un exemplar, gentilment dedicat per en Planas, cosa que agraeixo de debò. En tot això, però, hi ha un detall que m’ha sabut greu. I és que, retent culte a la veritat -que és com ha de ser-, es fa constar al llibre que jo no sóc pas fill de Tossa de Mar, vila que em té el cor robat i que, sempre que puc, m’hi deixo caure, per tal de visitar i honorar la meva estimada nimfa Toosa, la «mare» dels tossencs… 
                          
                                             
        
Emili Casademont i Comas