divendres, 10 d’agost de 2012

L’assassinat de García Lorca



No se sap exactament quin dia del mes d’agost del 1936 fou assassinat Federico García Lorca, tot i que alguns donin com a segur el 19. I tampoc no se sap exactament a quin lloc enterraren les seves despulles, malgrat les investigacions que, en tal sentit, s’han practicat fins avui. A més, és molt possible que, pel que estem veient, no s’arribi a saber mai ni una cosa ni l’altra. El cèlebre músic Manuel de Falla que, arran de la detenció del poeta intentà intercedir per ell, explicà que, quan es personà al Govern Civil de Granada, féu tard. García Lorca, juntament amb altres presos, ja havia estat afusellat al barranc de Vizmar, segons els rumors que circulaven. Per contra, el que sí se sap -i amb tota certesa- és que els seus botxins enviaren una nota al pare de Lorca, escrita pel seu propi fill, que deia així: «Te ruego, papá, que a este señor le entregues 1.000 pesetas como donativo a las fuerzas armadas». I el progenitor de García Lorca, creient de bona fe que li protegiria la vida, pagà la quantitat demanada. I també se sap -i amb tota certesa- que, tres mesos després d’haver-se acabat la Guerra Civil, la família de Federico García Lorca aconseguí inscriure el traspàs del poeta al Registre Civil, traspàs que, segons el document oficial que rebé, «murió a consecuencia de las heridas producidas por hechos de guerra». O sigui que, per a la història immediata, Lorca no morí pas assassinat, sinó lluitant en el front republicà…

L’any 1936, Federioo García Lorca era el poeta i dramaturg espanyol que gaudia de més prestigi internacional. La tarda del dia 16 d’agost, quasi un mes després de produir-se l’alçament militar contra el govern legítim de la República, un grup de sublevats procedí a la detenció de Lorca, ferm defensor de la gent més desafavorida i que havia denunciat el caciquisme regnant a la província granadina. Abans d’emprendre definitivament un projectat viatge cap a Amèrica (ajornat en diferents ocasions), on l’esperava Margarida Xirgu, el poeta andalús, que residia a Madrid, se n’anà a Granada. Però, com que no ignorava que la seva vida perillava, s’hostatjà a casa d’un amic seu, el també poeta Luis Rosales, tot pensant que seria un bon amagatall, atès que la família Rosales era coneguda per la seva militància a la Falange. Un error, ja que, malgrat la protecció que li proporcionaren els Rosales, finalment fou apresat per elements de la CEDA (Confederación Española de Derechos Autónomos), encapçalats per Ramón Ruiz Alonso, el seu delator, segons les investigacions realitzades per l’historiador Ian Gibson.

García Lorca i Salvador Dalí

Cal ressaltar que, poc temps abans, els governs de Mèxic i Colòmbia oferiren, sense èxit, la possibilitat que Federico García Lorca s’exiliés als seus països, puix que, com a funcionari que era de la República espanyola, temien que patís un atemptat. I també cal ressaltar que el poeta hauria pogut salvar la pell si hagués acceptat, el mes de setembre del 1935, la invitació d’Edward James, un riquíssim mecenes, perquè, tant ell com Salvador Dalí, anessin a passar una temporada a Itàlia, invitació que Lorca refusà, al·legant que el seu pare es trobava greument malalt del cor. Dalí sempre lamentà (i així m’ho confessà una vegada) no haver insistit prou per arrencar d’Espanya el seu amic i emportar-se’l fins a les terres italianes, on hauria pogut fer una llarga estada, plena de tranquil·litat, tal com ocorregué amb ell i la seva esposa Gala. El pintor empordanès, temps més tard, escrigué, en el seu Diari d’un geni, el següent: «Van intentar, i intenten encara avui dia, convertir Federico en un heroi polític. Però jo, que vaig ser el seu millor amic, puc donar fe davant Déu i la història que Lorca era consubstancialment l’ésser més apolític que mai hagi conegut». I així era, en efecte. Perquè el mateix García Lorca declarava que «me siento catòlico, comunista, anarquista, libertario, tradicionalista y monárquico». Era de tot, però no era de res ni de ningú. Mai no s’afilià a cap formació política. Per damunt de tot, retia culte a l’amistat. I així, entre les seves amistats, per exemple, hi figurava el líder i fundador de la Falange Española, José Antonio Primo de Rivera, molt aficionat a la poesia. «Todos los viernes ceno con él -explicà un cop-. Solemos salir juntos en un taxi con las cortinillas bajadas, porque ni a él le conviene que le vean conmigo ni a mi me conviene que me vean con él». I és que, ben al contrari que José Antonio, García Lorca era republicà i homosexual.

La Xirgu rebé, amb llàgrimes als ulls, la tristíssima notícia de l’assassinat del seu gran i admirat amic. I no era per a menys, atès que li havia estrenat una bona colla d’obres importants, com Mariana Pineda, amb decorats de Salvador Dalí, l’any 1927, a Barcelona. I com a homenatge pòstum al dissortat Federico García Lorca, Margarida Xirgu, intervingué, el 1969, en la pel·lícula Bodas de sangre, filmada a l’Argentina i basada en el text lorquià, poc abans de morir i ser sepultada a Montevideo (Uruguay). Uns anys després, però, en temps del Govern de CiU presidit per Jordi Pujol, les despulles de la molt exímia actriu foren traslladades a Molins de Rei, on havia nascut, gràcies a les gestions personals dutes a terme pel meu cosí germà, Antoni Comas i Baldellou, conseller de Benestar Social, un home un xic palauenc (de l’antic poble gironí de Palau-sacosta), igual que ella, a qui Pujol li encarregà aquella noble missió, rescatant així de l’exili, patit voluntàriament durant el règim de Franco, una de les figures més excelses de l’escena catalana i espanyola de totes les èpoques.
        
García Lorca i Margarida Xirgu


Emili Casademont i Comas