divendres, 17 d’agost de 2012

Mossèn Cinto i el bisbe del Canigó


Mossèn Cinto Verdaguer
 
Quan l’Abadia de Sant Martí del Canigó era una ruïna, enmig de bardisses i sempre embolcallada per les boires, tan sols els fantasmes de Tallaferro, de Gentil, del comte Guifre, de l’abat Oliva, de Flordeneu i de Griselda, entre d’altres, s’hi passejaven, amb la seguretat que res ni ningú no els aniria a empipar. Un dia, però, un capellà de Folgueroles els donà per companyes les goges de Ribes de Freser, de Banyoles, de Roses, del Principat d’Andorra, etcètera. Mossèn Cinto Verdaguer, amb el seu immortal poema, relatava la història del Canigó.

Portada d’una edició del poema èpic «Canigó»

Uns anys més tard, un canonge francès, nat a la Gascunya pirinenca, visità Barcelona. Era un mes d’agost, el del 1895 -ara fa, per consegüent, 117 anys-, i, en trobar-se a la Rambla, entrà a la Llibreria Verdaguer, per tal de comprar-hi el citat poema que ja coneixia, atès que havia tingut l’oportunitat de llegir-lo en una traducció francesa. Aquell canonge era monsenyor Juli de Carsalade du Pont, el futur bisbe d’Elna i Perpinyà, conegut després popularment com el bisbe del Canigó.

«Mentre enraonava amb l’amo de la llibreria (explicaria posteriorment per carta al poeta català Francesc Mateu, que era amic seu), va entrar un capellanet d’aire tímid i senzill, amb un no sé què d’adolorit sobre la cara que em va moure de pietat.

-Veus aquí mossèn Cinto -me saltà lo llibrater.

-Què dieu, home, mossèn Cinto…?

-Ell mateix.

Me vaig aixecar de seguida i vaig donar una abraçada a aquell capellà que me pareixia tan poc i que, de sobte, me va semblar engrandit com un gegant i ennoblit com un rei. Parlàrem de literatura, de poesia, de “L’Atlàntida”’ i, sobretot, de “Canigó”, quina lectura m’havia entusiasmat».

Aquella entrevista entre el canonge gascó i el capellà de Folgueroles esdevingué un fet històric, atès que tingué com a resultat final la restauració de l’antic monestir benedictí nordcatalà de Sant Martí del Canigó, iniciada, per cert, també durant un mes d’agost.

«La primera vegada que vaig pujar a Sant Martí del Canigó -deixà escrit en català, el de l’època, Juli de Carsalade du Pont, llengua que havia après molt ràpidament-, vaig quedar tot esglaiat davant d’aquelles ruïnes tan grandioses, tan pintoresques. Lo meu cor es va enamorar d’aquell esvelt campanar, d’aquella església tan il·lustre i, ai!, tan profanada. Segut en un racó, silenciós i entregat a la contemplació d’aquell esplèndit paisatge, me vaig recordar de tot el que n’havia cantat mossèn Cinto, i per un esforç de la meva imaginació inflamada, vaig tornar la vida als personatges del poema “Canigó”». I el prelat de Perpinyà diu, a l’acabament del seu fantàstic relat, que, atenent les peticions planyívoles d’aquells personatges, els prometé solemnement que procediria a ressuscitar-los, tot restaurant, alhora, el sagrat i enrunat temple pirinenc, situat al Conflent rossellonès, víctima, durant una colla de segles, del desdeny i del sacrilegi. I, en efecte, la promesa, que ja diuen que és un deute, l’arribà a complir.

             Monsenyor Juli de Carsalade du Pont

L’Abadia de Sant Martí del Canigó, després de la seva restauració, esdevingué l’escenari d’importants actes, com la celebració dels Jocs Florals del 1902, els quals comptaren amb una massiva participació de poetes catalans. I el 24 de juliol del 1932, ara fa 80 anys, li fou retornada la campana major, la Martina, que feia un segle i mig que alguns se l’havien endut, sense manies, cap a Olot, la capital de la Garrotxa. La restitució, però, no resultà fàcil, ja que els olotins no es mostraren gens disposats a desprendre’s d’aquella campana que tenien en molta estima, motiu pel qual s’originaren fortes discussions, fins que l’afer quedà resolt gràcies a les gestions dutes a terme personalment pel president de la Generalitat, Francesc Macià, que, d’aquesta forma, féu possible que adquirís carta de naturalesa allò que Ventura Gassol i Josep Fontbernat (l’any 1926, a l’exili, en vigílies dels fets de Prats de Molló) havien promès a monsenyor Juli de Carsalade du Pont, en escoltar el seu prec: «Quan torneu a Catalunya i regiu els seus destins, no us oblideu de la “Martina”, que un malaurat dia una gent, sense escrúpols, se’n va apoderar i la va portar a l’església parroquial de la Mare de Déu del Tura d’Olot. La “Martina” ha de tornar a Sant Martí del Canigó, que és el seu lloc».

Juli de Carsalade intuïa clarament que els homes de Francesc Macià, entre els quals figuraven com a destacats els dos citats, acabarien, un cop desapareguda la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, per governar el país. Aquell mateix any 1932, per cert -el 28 de desembre, concretament- morí el bisbe al seu Palau de Perpinyà i, d’acord amb la seva darrere voluntat, fou enterrat a Sant Martí del Canigó, just allà on es trobaven les ombres que ell havia ressuscitat. O sigui, gairebé un any abans que l’«Avi» Macià expirés a la ciutat de Barcelona i fos sepultat enmig d’una impressionant manifestació de dol popular.
      
Per acabar, convé remarcar que algú ha dit, i és possible que no estigui gens ni mica desencertat, que «el bisbe del Canigó i el capellà de Folgueroles, des que abandonaren aquest món, s’asseuen a la dreta de Déu-lo-Pare, després que el gran sant Martí, sant d’enorme prestigi, patró de la Gàlia i venerat a la històrica abadia pirinenca que duu el seu nom, els obrís, de bat a bat, les portes del Paradís».

L’Abadia de Sant Martí del Canigó

    
Emili Casademont i Comas