divendres, 23 novembre de 2012

La llegendària santa Caterina

Des de temps molt antics, santa Caterina és coneguda a la ciutat de Girona. L’Hospital que duu el seu nom (traslladat fa poc a la veïna vila de Salt) compleix, aquest any, vuit segles d’existència, ja que apareix documentat el 12 de març del 1212. Al principi, sembla que aquest històric centre sanitari gironí, fundat per la Confraria de Sant Martí, estigué ubicat no pas a la plaça dita de l’Hospital, davant l’edifici de l’Hospici (ara convertit en la Casa de Cultura), sinó un xic més apartat, vora el riu Onyar, allà on avui hi ha la plaça del mercat. I també des de temps molt antics, santa Caterina és coneguda arreu de Catalunya, principalment a Barcelona. I a Mallorca, ja que, en una època bastant reculada, el 24 de novembre, vigília de la diada d’aquesta santa, la gent sortia al carrer, tot cantant: «Demà és Santa Caterina/ i bunyols hem de menjar;/ podeu començar a dergar,/ mestressa, mel i farina». Un costum aquest que, en menor intensitat, encara enguany sol perdurar, juntament amb el de fer unes bones  «bunyolades».

     L’Aplec de Santa Caterina a l’ermita del terme municipal de Torroella de Montgrí.

Passant a les comarques gironines, cal destacar que santa Caterina sempre ha estat extraordinàriament celebrada a Torroella de Montgrí, on cada any s’organitza un concorregut aplec, que té lloc en una ermita dedicada a la referida santa, situada al cim d’un turó proper a aquesta població de la comarca del Baix Empordà, a tocar de l’Alt (es tracta de l’ermita en què Caterina Albert i Paradís, «Víctor Català», situà l’acció de la seva cèlebre novel·la Solitud), aplec que, a més dels torroellencs, congrega molts habitants de Verges, Bellcaire d’Empordà, l’Escala, etc. Enguany, per cert, en coincidir el 25 de novembre en diumenge, no s’ha hagut d’alterar la data de la seva celebració, per bé que els Amics de l’Ermita de Santa Caterina, tenint en compte que també el 25 de novembre coincideix amb el dia de les eleccions al Parlament de Catalunya, recomanen que tothom, abans de pujar, al matí, a l’escenari de l’aplec, vagi a votar. Potser, dic jo, per evitar que, havent dinat, alguns, en tenir el cap una mica «emboirat», votin allò que, en realitat, no volen votar. Ja m’enteneu…


Santa Caterina és la patrona de les noies. Avui dia, però, poques ho saben, això. Però convé dir que, abans, les fadrines catalanes de muntanya, anomenades popularment «Catarinetes», el 25 de novembre havien arribat a fer festa. I pel Ripollès feien creure a les «Caterinetes» petites, que la santa passava pel cel, de nit, cavalcant damunt una roda, i deixava, a les sabatetes que posaven a les finestres, joguines i llaminadures. Aquesta roda, que la gent de mar creia que tenia la forma d’un núvol més o menys circular, era qualificada de «roda de santa Caterina», en record de la roda que serví per martiritzar la santa, i ocasionava fortes tempestes, les quals  constituïen un greu perill per als navegants del litoral Mediterrani. Per això, el vell refrany diu que «Per la roda de Santa Caterina,/ el bon mariner/ en terra ha d’ésser».

Una altra creença relativa a santa Caterina, però de signe ben diferent, es concretava en el suposat fet que aquells i aquelles que naixien el 25 de novembre tenien gravada sota el paladar la «roda de santa Caterina» i gaudien del do de guarir tota mena de malalties. I hom creia, així mateix, que la gent de Figueres dominava el foc i podia apagar-lo simplement bufant. És clar que ningú de la capital de l’Alt Empordà, que se sàpiga, mai no havia pogut arribar a demostrar-ho.


Per santa Caterina, que es troba a un mes just de Nadal, els barcelonins abans començaven a rumiar com serien els pessebres casolans que farien (cada any procuraven introduir-hi alguna novetat), però no pas a construir-los. Aquesta tasca la reservaven per a la diada de Santa Llúcia, el 13 de desembre, un cop havien anat de compres a la tradicional fira d’elements pesebristes del Cap i Casal. Una fira, per cert, que, d’ara endavant, és possible que es vegi un xic «tocada» a causa del que acaba d’afirmar el Sant Pare. O sigui, que, a la humil establia on nasqué Jesús, no hi havia cap bou ni cap mula, cosa que pot induir a eliminar del clàssic pessebre aquestes dues simpàtiques figures, juntament amb la gran estrella que brilla al cel, puix que, segons ell, no consta enlloc que aquesta aparegués de debò i guiés els Tres Reis Mags fins allà on era el Diví Infant, que no queda prou clar si a Betlem o a Natzaret. En canvi, el Papa ha reafirmat que Jesús fou concebut al si d’una verge, tal com creuen i defensen -més aferrissadament que els cristians- també els practicants de la religió islàmica.

En el futur, el bou, la mula i l’estrella, figures aquí representades en un dibuix infantil, podrien desaparèixer dels pessebres nadalencs.

Per últim, cal assenyalar que santa Caterina és una santa de l’època medieval d’allò més llegendària, raó per la qual sempre, en temps moderns, s’ha dubtat de la seva real existència. Així, recordem-ho, una vegada, l’any 1969, se l’«escombrà» del santoral catòlic, si bé més tard se li tornà a posar, però de forma restringida. O sigui, només per a aquells llocs on tradicionalment no han deixat mai de venerar-la, com és el cas de la vella ermita que té a la muntanya del Montgrí.
                             
Emili Casademont i Comas

divendres, 16 novembre de 2012

El meu recordat amic Gironella

Una de les últimes fotografies de Josep Maria Gironella.

L’any 1959, exercint jo la professió periodística al Diario de África, editat a Tetuan (Regne del Marroc), vaig publicar, en aquell avui ja fa força temps desaparegut rotatiu, un article dedicat a Josep Maria Gironella. I el vaig fer per complementar una informació sobre ell -no recordo ara quina-, arribada a la meva taula de redacció per mitjà d’una agència de premsa (tampoc no recordo ara si era l’Efe o la Reuters), article que vaig titular «El Gironella que yo conozco» i que fou molt celebrat pels lectors, ja que, llavors, l’empordanès fill de Darnius gaudia d’una enorme popularitat i prestigi en el món de les lletres. I és que la seva traduïdíssima novel•la Los cipreses creen en Dios, apareguda el 1953 i inspirada en la Guerra Civil espanyola, havia rebut dos importants guardons: el Premio Nacional de Literatura, a Espanya, i el Premi Tomas Moore de Chicago, als Estats Units. Una novel•la, per cert, on donava a conèixer arreu del món l’existència d’una petita ciutat catalana, anomenada Girona, en situar-hi l’escenari dels fets que narrava, primer volum de la seva trilogia relativa al tema de la citada i fraticida contesa. Els altres dos volums serien, posteriorment, Un millón de muertos i Ha estallado la paz. 

Cal advertir que, en aquella època, no podia pas dir que Josep Maria Gironella era amic meu. Però sí que podia dir que coneixia força bé tots els detalls de la seva vida fins aleshores, alguns bastant ignorats. O sigui, que havia estudiat al seminari gironí, que havia tingut una llibreria de vell al carrer Nou de Girona, que havia aconseguit passar al bàndol franquista durant la Guerra Civil, que s’havia casat amb Magdalena Castañer, una gironina empleada de la Telefònica, que sempre tingué al seu costat, encoratjant-lo d’allò més, etcètera. D’això darrer, per cert, me’n vaig ocupar ara fa un parell d’anys, amb motiu del traspàs de la Magda, en un article titulat «La Magda, una gran dona», que veié la llum pública a Diari de Girona i que motivà que les seves cunyades, la Carme i la Concepció, m’ho agraïssin de debò per carta, sense conèixer-les, com aquell qui diu, personalment. 

L’amistat amb Josep Maria Gironella m’arribaria alguns anys més tard, quan, el 1967, trobant-me de nou a Girona, l’agència Europa Press m’encarregà que li fes una entrevista, atès que podia localitzar-lo fàcilment a la ciutat dels quatre rius, a casa dels seus pares, que vivien en un pis del carrer de la Rutlla. Gironella hi acabava d’«aterrar», després d’efectuar un viatge per Orient que durà prop d’un parell de mesos, on visità Tailàndia, Vietnam, Macao, Hong-kong, Filipines, l’Índia, etc., viatge que l’impulsaria a escriure el llibre En Asia se muere bajo las estrellas, editat el 1968. Aquella entrevista escrita en castellà per a l’agència Europa Press, també la vaig escriure, però en català, per a la revista mensual gironina Usted, dirigida per l’enyorat Jaume Sureda i Prat, tot convertint-se així en la primera entrevista periodística en què Josep Maria s’expressà en la seva llengua materna. 

I fou arran de tot allò que Josep Maria Gironella i jo mantinguéssim, fins al moment del seu òbit (a Arenys de Munt, el 3 de gener del 2003), una interessant i cordial relació epistolar, conforme puc acreditar mitjançant algunes cartes que d’ell conservo, en una de les quals, datada l’11 de maig del 1995, em deia: «Nuestra “huída” de Barcelona, ya lejana (es referia també a la Magda), ha sido un èxito. Me ha permitido escribir en paz. He escrito aquí, en nuestro refugio de Arenys de Munt, 13 libros. No está mal. De Barcelona sólo echamos de menos el contacto con algunos amigos íntimos y algunos espectáculos y exposiciones. De vez en cuando, he de ir allà…y me parece un manicomio». Gironella m’havia escrit aquesta carta, per tal agrair-me la tramesa d’un text un xic antic emès per la radiodifusió andorrana, on se li oferia al país dels Pirineus la pau que cercava: «Te lo agradezco mucho -em deia-. ¡No me acordaba de ello!», tot afegint en català, (en català sempre, en les missives que m'adreçava, hi posava algunes paraules o frases) el següent: «Ens ha fet, a la Magda i a mi, molta gràcia». 

Sabedor de l’amistat que jo havia tingut amb Josep Maria Gironella, el company periodista Josep Víctor Gay em comunicà, no fa gaire, que volia organitzar un acte en memòria de l’autor de Los cipreses creen en Dios, a Darnius, i que comptava amb la meva participació, acte que, si s’hagués arribat a celebrar -encara resta pendent-, segurament que Gironella hauria obtingut un resultat força diferent del que, recentment, els de la Càtedra de Cultura Jurídica de la UdG li atorgaren, criticant i rmenyspreant bastant la seva obra referida a la nostra Guerra Civil, sense tenir en compte que, en una etapa política espanyola dificilíssima, Josep Maria Gironella hi procurà ser imparcial i, més que d’historiador, hi féu de novel•lista. Ah!, i quant a la ciutat de Girona, cal lamentar que, tret del carrer que se li dedicà durant l’època de l’alcalde Joaquim Nadal, no s’hagi fet res més per agrair-li el gran favor d’haver-la donat a conèixer internacionalment.

Portada d’una de les traduccions a l’anglès de la novel•la «Los cipreses creen en Dios».

Emili Casademont i Comas


divendres, 9 novembre de 2012

Sant Martí a les terres gironines



Sant Martí, la diada del qual enguany s’escau aquest diumenge, dia 11 de novembre, és un dels sants més populars de casa nostra. I, talment com sant Miquel, havia estat molt venerat per les tropes franques que ajudaren a expulsar els moros que ens envaïren en el passat, tropes que no dubtaven a erigir-li una capelleta a tots els cims que conquerien. És per aquesta raó que sant Martí té tantíssimes ermites arreu del territori català, a més d’un cèlebre i històric monestir pirinenc, al qual Pau Casals dedicà una bonica i inspirada sardana, la titulada Sant Martí del Canigó, on pot escoltar-se, gràcies a l’enginy musical del mestre del Vendrell, el so característic de les campanes d’aquest cenobi benedictí, ubicat a l’anomenada Catalunya Nord.

Per altra banda, sant Martí és patró de moltíssimes poblacions, com Sant Martí de Provençals -avui «ficada» dins de Barcelona-; Santa Pau, a la Garrotxa; Talarn, al Pallars Jussà; la Vajol i el Far d’Empordà, a l’Alt Empordà, etcètera, sense oblidar que la ciutat de Perpinyà, la capital del Rosselló, celebra les seves fires, que prenen el relleu a les de Girona.
   
Sant Martí, bisbe de Tours, té diverses llegendes que el fan soldat de cavall i que el vinculen amb la, diguem-ne, Catalunya Sud, com la de la capa que, d’un cop d’espasa, partí en dues meitats, per tal de donar-ne una a un pobre, mig mort de fred, i la de l’origen de l’«Estiuet de Sant Martí», temps de bonança que, pels volts de l’11 de novembre acostuma a fer, acomplint-se així la promesa que el sant féu a un pagès, el qual se li queixà que les primeres fredorades ocasionaven grans estralls a l’agricultura. Ambdues llegendes tenen com a escenari l’antic municipi de Sant Martí de Provençals, lloc on diuen que, a la casa del pagès, posteriorment s’hi aixecà l’actual església parroquial. Cal recordar, per cert, que, al cementiri de Sant Martí de Provençals, hi rebé sepultura Narcís Monturiol, l’inventor del submarí, les despulles del qual foren traslladades al de Figueres, durant l’època de l’alcalde Ramon Guardiola, perquè reposessin al panteó d’homes il·lustres de la capital altempordanesa.

De sant Martí, el del popular refrany català «Per Sant Martí mata el porc i enceta el vi» (es refereix al vi novell), es conten algunes historietes que tenen per marc les terres gironines. Així, explica la tradició que aquest sant vivia en una barraca vora la riera d’Osor, en el trajecte que va des d’aquest llogarret fins a Susqueda, i es dedicava a fer favors a tort i a dret, cosa que arribà a despertar la ira del diable. Per això, el rei de l’infern, disposat a fer la guitza a sant Martí, començà a repartir diners a dojo i a prometre que vetllaria pel bé del país. Però a la gent, aquell «senyoràs» tan ric i generós, no li inspirà gens ni mica de confiança, motiu pel qual l’engegà a dida. I el diable, llavors, s’adreçà a sant Martí i li proposà fer una juguesca, per tal de mirar de guanyar-se la simpatia d’aquells que el rebutjaven, juguesca consistent a veure qui dels dos faria un salt més gros des de dalt la barraca. El sant, sempre d’acord amb el que diu la tradició, s’hi avingué i triomfà rotundament, mentre que el seu contrincant, protagonitzant un ridícul espantós, efectuà un salt tan escarransit que caigué al bell mig de la riera, on quedaren impreses unes marques, a les quals se’ls donà el nom de «les anques de diable».

Una altra d’aquestes historietes de sant Martí que tenen per marc les terres gironines  explica, igualment segons la tradició, que el sant i el diable es trobaren un dia, per casualitat, al vell camí ral que va de Lloret de Mar a Vidreres, i que aquest últim desafià sant Martí a veure qui dels dos faria un salt més gros (es veu que al dimoni li agradava molt, això de saltar). Aleshores, sant Martí, amb tota naturalitat, féu un bot i anà a caure a l’Esparra, mentre que el pobre diable caigué com un fardell enmig de l’estany de Sils, tot quedant aquest pràcticament eixut.

I ja per acabar, deixeu-me contar de quina historieta prové el fet que d’un pedregam, existent al costat de la Font de Sant Martí, a Riudellots de la Creu, hom digui que allà hi ha les petjades del cavall de sant Martí. Segons una tradició, els moros tenien un gran odi al sant a causa dels estralls que els havia produït. I, després d’aconseguir atrapar-lo al citat poble, sant Martí se’ls féu fonedís, deixant com a únic rastre les empremtes de les potes del seu cavall. Uns potes de cavall que els de Riudellots ensenyarien més tard (ignoro si encara ho fan) amb autèntic orgull.
 
Aquestes són tres mostres de la suposada presència de sant Martí, patró de la cavalleria catalana abans que sant Jordi, a les terres gironines. I dic suposada presència, perquè, en realitat, formen part de la llegenda. El que sí és veritat, però, és que sant Martí ha gaudit sempre arreu de casa nostra (ara, potser, no tant) d’una veneració extraordinària.

L'històric monestir pirinenc de Sant Martí del Canigó, al qual el mestre Pau Casals va dedicar una bellísima sardana.


Emili Casademont i Comas 

dimarts, 6 novembre de 2012

«PORTO EL PERIODISME A LA SANG» (*)




Text: Iolanda Batallé Prats

“Als 10 anys, mentre els companys jugaven a futbol, jo llegia La Vanguardia. Als 12, cada nit, preparava un diari a mà que l’endemà repartia a classe”, recorda el periodista Emili Casademont, avui, el col·laborador més antic del Diari de Girona, on va començár al principi de la dècada dels 50, quan només tenia 14 anys.

“Això del periodisme sempre ho he portat a la sang”. Emili Casademont va ser redactor del Diario de África y del setmanari África Deportiva. Corresponsal especial de l’agència anglesa Reuters. També ha treballat per a les agències Europa Press, Efe i Logos; i per als diaris Los Sitios, El Correo Catalán, El Noticiero Universal, Avui, Ya, La Depêche du Midi…, entre d’altres. L’any 1965, a Ràdio Popular de Figueres va crear L’Hora de Catalunya, primer programa diari fet en català després de 1939. Actualment, i a punt d’arribar a l’edat de la jubilació, és subdirector del periòdic Hora Nova de Figueres, articulista del Diari de Girona i col·laborador de diversos mitjans de comunicació de Barcelona i Madrid.

Neix a Girona el 15 de febrer de 1936. “Em toca anar a escola a la immediata postguerra, i, com tots els d’aquella època, no en guardo un record gaire agradable”.

Va ser de l’última lleva enviada a fer el servei militar al Marroc, l’any 1957, i ”vaig ser reclamat immediatament pel Diario de África, a Tetuan”. Arran de la feina al diari va conèixer bé Mohamed V, “i el seu fill Hassan II em va honorar amb la seva amistat. Estava admirat perquè jo parlava l’àrab força correctament. Fins i tot li recitava versicles de l’Alcorà”.

Emili Casademont és un gran coneixedor del llibre sagrat islàmic. “La dona més extraordinària de la religió islàmica és la Verge Maria.” “Mai a la meva vida he vist tanta devoció per la Verge com en un santuari catòlic marià prop d’Alger. Estava ple de musulmans que adoraven la Verge Maria. Quan els vaig dir que jo també era un enamorat d’aquesta verge m’abraçaven i em consideraven com a germà”.

Portlligat (Cadaqués). Any 1973.- Salvador Dalí, amb un grup de periodistes gironins. L’últim de la primera fila, a la dreta de la imatge, ajupit, és l’Emili Casademont i Comas.
 
     
“Si no hagués estat periodista hauria estat periodista”, afirma aquest periodista nat, a qui sempre ha atret molt la ràdio (va ser redactor de Ràdio Girona), però que els últims vint anys ha fet més premsa escrita perquè “la ràdio ja no és el que era”. La seva relació amb Salvador Dalí ha marcat també la seva trajectòria. “Tinc un dibuix seu del meu primer cognom: una casa, un mont i al mig va escriure Sade, del marquès de Sade.” La major afició d’Emili Casademont és la lectura: “Llegeixo llibres d’història que després interpreto a la meva manera perquè la història està tota falsificada”. Per exemple, és un defensor de la teoria que Colom va néixer a Girona el 24 de juny de 1438, i que es deia Joan Baptista, teoria sobre la qual ha publicat un dels seus llibres. La il·lusió més immediata d’aquest pare del periodisme que ha guanyat la “Mosca de Galena 1999” és acabar la llicenciatura en Ciències de la Comunicació Audiovisual de la UAB, “a la meva època no existia”.                                   
(*) Publicat al DIARI DE GIRONA, el 15 d’octubre del 2000
Transcripció feta per JORDI C. PLA
 

divendres, 2 novembre de 2012

Esbarzers sense punxes



Molt a prop de la catedral de Barcelona existeix un vell carrer, anomenat de Sant Sever, per on quasi totes aquelles persones que van o vénen del Palau de la Generalitat solen passar, que té una esglesiola dedicada al citat sant, la diada del qual s’escau el 6 de novembre (enguany, dimarts de la setmana entrant). I gairebé al costat mateix de l’esglesiola, hi ha una casa que els veïns d’aquest històric barri barceloní miren amb cert respecte, perquè, segons es diu, hi visqueren els tres membres de la família Sever -pare, mare i una filla-, que hi posseïen un taller de teixits.

La tradició, recollida per Joan Amades al Costumari Català, explica que, en morir el prelat de la ciutat, els primitius cristians, tot seguint els seus costums, s’aplegaren per tal d’elegir-ne un altre d’entre ells: «Parlaven molt, discutien encara més i, com més parlaven i discutien, menys s’entenien. Així les coses, tot d’una va comparèixer a les catacumbes un colom que ningú no va saber com hi havia entrat, el qual, després de fer tres voltes per damunt de tots els reunits, va posar-se sobre el cap del teixidor Sever, qui, amb tota la humilitat, tractava d’esquivar-lo. Tots els reunits van comprendre que el cel volia que fos en Sever llur bisbe.»

Té una curiosa llegenda, aquest sant Sever. Decià, l’emperador romà, el perseguí. I ell, juntament amb els seus principals magnats, fugí de la capital catalana i s’adreçà cap al Vallès, tot travessant la carena de Collcerola. Però, al final, fou atrapat al Castell Octavià, és a dir, allà on avui s’aixeca la població de Sant Cugat, i sofrí martiri. No obstant, abans que això succeís (abans que li clavessin un clau al cervell), sant Sever s’amagà sota un esbarzer. I aquest esbarzer, en adonar-se que servia de sopluig i d’amagatall al nou prelat barceloní, arronsà les seves pues o punxes, per tal de no llatzerar-lo, i mai més no les tornà a treure. Això, conforme he assenyalat més amunt, és el que explica la llegenda. Però, com que totes les llegendes solen tenir un fons de veritat, la veritat és que el jardí d’una casa de Sant Cugat del Vallès, coneguda com a Cal Savi, encara hi ha, avui dia, esbarzers mancats de pues o punxes, esbarzers que, segons s’afirma, són descendents d’aquell que proporcionà protecció a sant Sever.

Per altra banda, hom conta que el rei Martí I l’Humà, gràcies a haver demanat ajut a sant Sever, pogué evitar que li tallessin una cama, quan els metges que l’atenien ja estaven ben disposats a fer-ho. I això, que també es tracta d’un relat llegendari, podria ser igualment cert, ja que és sabut, per documents que s’han localitzat, que el monarca posseïa un quadre que representava aquest miracle, quadre que ell mateix havia fet pintar, diuen, en prova d’agraïment al sant. D’aquí ve que, antigament, sant Sever fos molt invocat per la gent de casa nostra afectada pels mals de les cames, invocació a la qual la meva mare, filla de Barcelona, era força afeccionada. I referent al rei Martí I l’Humà, cal recordar que, ara fa un parell d’anys, es commemorà el sisè centenari del seu decès, esdevingut al palau reial barceloní. Fou l’últim monarca de la família dels Bel·lònides, atès que no deixà successor, nascut el 1365 a Girona, ciutat on té una via pública, situada al voltant de la catedral i de l’església de Sant Feliu, que li és dedicada, commemoració que, pràcticament, passà del tot desapercebuda arreu de les terres catalanes.

«Per Sant Sever,/ faves a fer». Això és el que diu el refrany. Un refrany que vol indicar que el 6 de novembre és el dia més apropiat per sembrar faves (i així ho ha cregut sempre la pagesia del pla de Barcelona), per raó de la gran sembrada que en feia sant Medir, a Sant Cugat del Vallès, quan hi passà sant Sever, mentre fugia de l’emperador Decià. Una sembrada de faves que serví per despistar diverses vegades els perseguidors del bisbe, fet -naturalment, llegendari- que les populars Colles de Sant Medir, escampades per diferents barris del Cap i Casal, celebren cada 3 de març, organitzant una romeria o excursió a Sant Cugat, i que té al carrer Major de Gràcia, quan al vespre retornen a la ciutat, una arribada d’allò més espectacular, amb una pluja de caramels per a tothom que els ha anat a esperar. Modernament, aquesta romeria o excursió rep el nom de «la Dolça Festa de Sant Medir».

La llegenda de sant Sever, repeteixo, és tota curiosa. I la seva part més destacada és, sens dubte, aquella de l’esbarzer. O sigui, la de l’arbust que arronsà de forma enginyosa les seves pues o punxes, a fi que el sant no sofrís cap ferida, quan s’hi anà a amagar. I ho és, a més, de destacada, perquè va lligada a una realitat. Una realitat ben palpable, la qual pot ser perfectament palpada (perdó per la redundància) als jardiins de Cal Savi, de Sant Cugat del Vallès, on hi ha alguns esbarzers, descendents d’aquell del miracle, segons una antiquíssima creença, que mai no han gosat treure ni la més insignificant punxa...



Emili Casademont i Comas

diumenge, 28 octubre de 2012

UNA «MOSCA» DE MOLTA VOLADA (*)



-o- Durant gairebé 50 anys, Casademont ha fet una carrera intensa
-o- El Col·legi de Periodistes l’ha premiat per ser pioner de la ràdio
                                                  
                                     -----oOo-----

El passat 25 de març, el periodista Emili Casademont i Comas, de 64 anys, va rebre el premi “Mosca de Galena”, que atorga el Col·legi de Periodistes de Catalunya com a pioner de la ràdio. No en va, recentment, el departament de Cultura de la Generalitat va reconèixer Casademont com el pioner de la ràdio en català de postguerra.Aquest veterà periodista ha exercit a Catalunya, Espanya, el Marroc i Algèria.

FIGUERES / MARC TESTART

Als seus 64 anys, i després d’exercir el periodisme escrit i parlat per Catalunya, Espanya, Marroc i Algèria, Emili Casademont s’ha decidit per llicenciar-se en Ciències de la Comunicació Audiovisual per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). La carrera periodística de Casademont, però, és inqüestionable. Els inicis de la seva activitat radiofònica -com a redactor, informador i guionista- cal anar a buscar-los a començaments dels anys cinquanta. Destaca el fet que ell va fer la primera emissió diària en català de la Radiodifusió espanyola després del 1939 (diumenges i festes inclosos). Fou a Ràdio Popular de Figueres, a partir de l’1 de novembre del 1965. El programa portava el títol de Figueres, tres de la tarda, i va acabar prenent el de L’Hora de Catalunya, títol definitiu que va donar nom a un llibre que recollia els seus primers textos.

Una de les etapes més fulgurants de la seva carrera periodística a l’exterior va ser exercint al Marroc i a Algèria. ”Va coincidir amb el conflicte de la independència d’Algèria de França”, recorda Casademont. Allà, al Marroc, va treballar al Diario de África, de Tetuan, i al seu suplement esportiu del dilluns, que s’anomenava África Deportiva. “Aquest setmanari donava informació esportiva de tot el món, gràcies a les agències a les quals estàvem abonats”, explica. Tot això va durar cinc anys (1958-1962), fins que la independència del Marroc va obligar a tancar els diaris i les ràdios espanyoles d’allà.

Tetuan (Regne del Marroc), any 1959: Periodistes del “Diario de África” i de l’”África Deportiva”, celebrant, a casa d’un dels fotògrafs musulmans d’ambdós mitjans, la fi del Ramadà (la Festa del sacrifici del xai). A la imatge, el tercer començant per la dreta, hi apareix un joveníssim Emili Casademont, que solia signar bastants dels seus treballs amb el pseudònim Otes.

Acabada aquesta etapa al continent africà, Casademont va tornar a Girona, “tot i que tenia ofertes per quedar-me allà amb diaris francesos”. Llavors va enllaçar -o reenllaçar, més ben dit- amb la premsa gironina. Casademont és el col·laborador més antic del Diari de Girona (abans, Los Sitios). També va fer de corresponsal especial de l’Agència Europa Press (fundada a Madrid el 1959), amb la qual va estar a diversos països de l’estranger fent reportatges. A partir del 1962, va tenir una època intensa com a redactor de Ràdio Girona, amb un programa diari als estius dedicat a la Costa Brava, ofert per totes les emissores existents aleshores a les comarques gironines, així com per Ràdio Miramar de Barcelona.

Pioner en català

L’1 de novembre del 1965 va entrar a Ràdio Popular de Figueres, on va poder realitzar el seu somni: fer un programa en català en temps de dictadura franquista, cosa que no havia pogut dur a terme a Ràdio Girona. Figueres, tres de la tarda era un espai diari qe incloïa tradicions, llegendes i evocació de personatges il·lustres. “Tenia oients a tota la província de Girona, el Rosselló i fins i tot havia rebut controls de Mallorca i l’Alguer”, apunta Casademont. Acabat el programa, es va quedar a Figueres per una raó: “Aquí, a la capital de l’Alt Empordà, hi vaig conéixer la que és ara la meva dona”. Però, Casademont tenia un peu a la nostra comarca i un altre a Girona -era redactor de Gerona Deportiva i col·laborava a Ràdio Girona, a Los Sitios, etcètera-, ciutat on havia vist la primera llum de la vida i on, durant anys, va continuar disposant de domicili.

Emili Casademont va escriure a moltes publicacions i agències. Als anys 70, fou corresponsal d’El Noticiero Universal, El Correo Catalán, Avui, Mundo Diario, Hoja del Lunes, Agència Efe, entre d’altres. També va ser redactor de la revista Canigó i cofundador i director del bisetmanari 9País, que va durar dos anys (1977-79), que després derivaria en el setmanari Hora Nova, del qual Casademont és sotsdirector. També ha publicat diversos llibres.

Emili Casademont i Comas valora profundament el premi “Mosca de Galena” 1999, que ha compartit amb Francina Boris, la històrica locutora de Ràdio Girona i de l’antiga Ràdio Associació de Catalunya (Barcelona), atorgat pel Col·legi de Periodistes, i diu que troba una diferència “abismal” entre el periodisme de fa mig segle respecte al d’ara.

Francina Boris i Emili Casademont, rebent el premi
 “Mosca de Galena” 1999


(*) Publicat al SETMANARI DE l’ALT EMPORDÀ,
editat a Figueres, el 25 d’abril del 2000.
Transcripció feta per JORDI C. PLA