dimecres, 21 de febrer de 2007

L´últim pròleg de Montserrat Vayreda


Foren molts els llibres que Montserrat Vayreda i Trullol escrigué al llarg de la seva vida (més en vers que no pas en prosa, com és sabut), vida que, lamentablement, s´extingí el passat 8 de novembre, als 82 anys, a la capital de l´Alt Empordà, localitat on ella s´havia instal·lat amb la família, després d´haver nascut al poble de Lladó, situat al peu de la muntanya de la Mare de Déu del Mont, raó per la qual l´Ajuntament figuerenc, en no poder-la nomenar filla il·lustre de la ciutat, com hauria desitjat, la féu filla adoptiva de la pàtria dels Dalí, Monturiol, Fages de Climent, etc... I també, al llarg de la seva vida, foren molts els pròlegs que Montserrat Vayreda i Trullol escrigué per a llibres, a petició dels seus autors -alguns ja consagrats-, tot i que, en ocasions, s´hi solia resistir, al·legant (la modèstia constituïa el gran «pecat» d´aquesta excelsa figura de les lletres catalanes) que ella, potser, no era mereixedora d´aital honor. Al final, però, complaïa tothom, fent volar, així, ben alt i ben lluny, les obres que, amb la seva exquisida i sàvia ploma, prologava.


A mi, particularment, la poetessa i escriptora dels cognoms il·lustres (tant la branca dels Vayreda com la dels Trullol, recordem-ho, han donat a Catalunya grans figures científiques, artístiques i literàries) tingué la gentilesa de prologar-me alguns llibres. El primer, fa quaranta d´anys, fou el titulat L´Hora de Catalunya (Recull d´una emissió radiofònica), llibre que aplegava una colla de textos de l´emissió que, amb el mateix nom (encara que, inicialment, era el de Figueres, tres de la tarda), vaig començar a fer, a partir de l´any 1965 -en ple franquisme-, a l´avui desapareguda Ràdio Popular de Figueres, depenent del Bisbat de Girona, emissió que esdevingué la primera diària en català realitzada a la nostra radiodifusió després de la Guerra Civil i que féu que, a causa de la meva gosadia, molts oients m´anomenessin «el periodista atrevit». Curiosament, ara, poc després del traspàs de la Montserrat, un exemplar d´aquesta obra antiga ha estat posat a la venda, en una llibreria de vell de Barcelona, i, anunciada l´oferta per Internet, un col·leccionista l´ha adquirit d´immediat per un preu tan elevat, comparat amb el primitiu, que m´ha deixat glaçat. I també he de consignar que, poques setmanes abans que això succeís (i aquest fet, potser, influí en el que acabo d´explicar), un professor d´història del periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Josep Maria Figueres, en un article periodístic parlà extensament d´aquest històric llibre, tot lloant-lo de forma extraòrdinaria, però lamentant, alhora, que no es pugui localitzar fàcilment avui dia, i ressaltà que «el seu autor va rebre fins i tot felicitacions de catalans residents a Amèrica del Sud». Cosa, aquesta darrere, ben certa, ja que molts d´aquells escrits meus foren divulgats per la potentíssima Ràdio de les Valls d´Andorra, de titularitat francesa (al principi, Ando-ràdio i al final, Sud-ràdio), dins l´espai Glossari andorrà, igualment diari, que posava en antena Josep Fontbernat, el polifacètic fill d´Estanyol-Bescanó (músic, escriptor, periodista i polític), primer director general de Radiodifusió amb què ha comptat la Generalitat (període 1937-39) i, per altra banda, primer polític català que ha tingut competències de govern en el camp dels mitjans de comunicació.


I ha estat, precisament, en un llibre dedicat al mestre Fontbernat, el titulat Josep Fontbernat i Verdaguer (1896-1977). Imatges i documents, acabat d´editar per la Diputació de Girona dins la col·lecció Josep Pla (del qual sóc autor, juntament amb els meus companys periodistes Josep Víctor Gay i Dani Vivern, el cartellista Carles Fontserè i el musicòleg Joan Gay i Puigvert), on ha vist la llum pública l´últim pròleg fet per Montserrat Vayreda. Poc temps abans que la Parca la visités, vaig demanar-li que l´escrigués, sol·licitud que atengué complagudíssima, malgrat el seu precari estat de salut, car no podia oblidar la profunda amistat que tant ella, com la seva germana Maria dels Àngels (una també insigne poetessa, a més de novel·lista, morta força prematurament) i jo, havíem tingut amb el fill d´Estanyol, fins al punt que aquest donà a conèixer arreu del món, a través de la ràdio andorrana, la producció poètica de les seves admirades i estimades germanes Vayreda.


Fou el llorejat i recordat Miquel Martí i Pol qui dedicà un celebrat poema a Josep Fontbernat, el modest i senzill Fontbernat, que renuncià a substituir Josep Irla, en la presidència de l´exiliat govern de la Generalitat, a favor de Tarradellas. Un celebrat poema, que Martí i Pol inclogué en el seu llibre Andorra (postals i altres poemes), publicat el 1984, i que deia així: «A en Fontbernat, el mestre, se´l podia/ trobar davant el quiosc d´en Boixeda/ si fa no fa pels volts de quarts de dues./ Era un home baixet, que caminava/ amb passes curtes, però molt de pressa,/ i jo el recordo sempre amb vestits foscos./ Treballava aleshores a Ando-ràdio./ Feia un programa en català, que em sembla/ que devia ser l´únic que emetien en llengua no francesa./ A mi va dur-m´hi/ dos o tres cops, i quan vaig tornar a Roda/ vaig poder constatar que s´escoltava,/ perquè més d´un me´n parlà fent-ne elogis./ Era un exiliat perpetu, el mestre:/ havia estat a Prats de Molló amb l´"Avi"/ i era profundament antifranquista./Tenia un aire, diguem, vuitcentista,/portava els cabells llargs, i juraria/ que a voltes fins i tot duia xalina./ Al quiosc d´en Boixeda s´hi aplegaven,/ abans dels àpats, sobretot al vespre,/una colla d´assidus, amb el mestre./ Jo hi recordo en Rosanas, que vivia/ vora el Park Hotel, en Joan Sansa,/ l´Arquès, en Quim Arana i en Marc Vila./ Hom comprava diaris i revistes/ i es parlava de tot i de política./ A voltes jo sentia la conversa,/ a retalls, en anar a buscar el diari;/ es discutia amb fonda vehemència,/ però de fet la cosa no passava/ d´un intercanvi enriquidor d´idees./ Recordo el mestre i vull homenatjar-lo;/ per això li dedico aquest poema.»


I Montserrat Vayreda, no volent ser menys que el poeta de Roda de Ter, posà el punt i final al pròleg de Josep Fontbernat i Verdaguer (1896-1977). Imatges i documents, l´últim i meravellós pròleg que redactà per a un llibre -suara publicat-, amb aquest bell i inspirat poemet: «Josep Fontbernat glossava/ només de mirar l´entorn,/ el cel, la carena blava/ i un sol com sortit del forn.// Tradicions que ens són comunes,/ els costums més anostrats,/ sants i santes, gràcils llunes/ i poetes admirats.// De Catalunya obtenia/ el somriure més gentil/ tot el que era melodia,/ sant Jordi al cor de l´abril.// De l´esperit de la terra/ el cant, l´ànima, la llum,/ i del que amb amor s´hi aferra/ la constància i el costum.// Glossador de l´aventura/ de la vida que ens conté/ va morir, geni i figura,/ fidel a l´amor i al bé.»


Emili Casademont i Comas