dilluns, 26 de febrer de 2007

D'aquí a cent anys, Europa serà negra

Prediu Isabel-Clara Simó, en ser entrevistada amb motiu de la publicació del seu darrer llibre (la novel·la El caníbal, editada per Columna), que, d'aquí a cent anys, Europa serà negra. I és probable que la seva predicció (si la fa, com realment crec que la fa, en el sentit que els europeus tindran la pell fosca) s'acompleixi. Tan sols cal veure que molts dels immigrants que arriben al Vell Continent són de raça negra. La seva presència a Catalunya, per exemple, cada vegada es més notòria. Ara mateix (un moment abans d'escriure aquest article, millor dit), anant pel carrer, a la ciutat de Figueres, m'he topat amb una autèntica «tribu» de negres. Eren nou, entre dues persones adultes i set nens de diferents edats, integrants, pel que he pogut deduir, d'una mateixa família. O sigui, d'una d'aquestes famílies procedents d'algun país africà que, fugint de la fam i de la misèria que allà pateixen, han aconseguit d'alguna manera -dificultosa, de ben segur- posar els peus al nostre territori, amb l'esperança de trobar aquí, entre nosaltres, una vida millor.
Tot sovint, en aquests últims temps, em trobo amb moltes situacions semblants a la descrita, algunes d'elles protagonitzades també per marroquins, algerians, sud-americans, etcètera, si bé les famílies, en aquests casos, no solen estar constituïdes, en general, per un nombre tan elevat de membres, cosa que no vol pas dir, però, que aquest sigui ínfim. I així, l'altre dia, una amiga meva figuerenca, tota emocionada i contenta, amb qui vaig coincidir casualment pel carrer, em digué: «És una alegria veure una cara coneguda! Se'n veuen ja tan poques...! Estem envaïts per tanta gent de fora, que...». Tenia tota la raó. I a això, naturalment, cal afegir-hi un fet dolorós: com més va, menys se sent parlar català. El català està quedant bastant ofegat pel castellà, l'àrab -o els diversos dialectes de l'àrab- i l'amazic o bereber, que és la llengua en què s'expressen majoritàriament els immigrants que provenen de l'Àfrica del Nord.
A propòsit de la cada vegada més abundant presència negrera a Europa, cal recordar que aquest fenomen no és pas nou a Catalunya, atès que, en els inicis del segle passat, Barcelona ja patí una invasió de negres. En aquells moments, començaren a arribar al port barceloní vaixells carregats de gent de raça negra, de condició d'allò més pobra, que ocupà els carres dels voltants de la Rambla, sobretot els de l'anomenat «barri xino» o «barri xinès», fins que ho féu gent de classe més selecta. Així, els primers negres notables que desembarcaren a la Ciutat Comtal foren Kid i Jack Jhonson. Aquest últim feia poc temps que, a l'Havana, s'havia venut el títol de campió del món de boxa del pes fort. I el seu nebot, Kid, que també era boxador, a Barcelona es féu ben aviat popular. El meu pare, que cap a finals dels anys 20 residia a la capital catalana, m'explicava un dia que Kid Jhonson duia una vida realment fastuosa: «A més -em deia-, no volia saber res de la gent humil, passant olímpicament fins i tot dels seus germans de raça. Li deien "don Jack", vivia al carrer Mallorca i tenia una col·lecció de criats amb uniformes fantàstics». Aquella explicació del meu progenitor, pel que constato, és corroborada a bastament pels llibres d'història de Barcelona, els quals, després d'assenyalar que el milionari Kid Jhonsom -milionari gràcies, en gran part, als diners del seu oncle- es passejava cada tarda pel passeig de Gràcia en el seu magnífic automòbil i sempre anava a parar a l'Excelsior, de la Rambla, o a l'Edén, del carrer Nou, afegeixen que «allà va ser on va començar a parlar de la seva antecessora la reina de Saba i on se li va ficar al magí que Salomó i tots els personatges bíblics eren negres com el sutge...».
I fou aleshores, precisament, que nasqueren a Barcelona les vetllades de boxa, que després s'escamparen per diverses poblacions del Principat, entre les quals figurà la ciutat de Girona, si bé, al principi, sense l'èxit que obtingueren les celebrades als «rings» barcelonins. «L'anunciador es vestí d'etiqueta, es compraren "gongs", es creà una federació i arribaren els campions de les Bouches-du-Rhône i de la Marina», relata l'obra Un segle de vida catalana, que ressalta que «com que encara perdurava el record del gran Jack Jhonson, la vetllada pugilística en la qual actuava un negre era anunciada com un esdeveniment sensacional». I així fou com la boxa catalana, avui pràcticament ben morta i enterrada, anà adquirint categoria internacional, tot exhibint-se, als «rings» barcelonins, negres tan famosos com els Baker, Teta, You-You, Battling Siki, etcètera. Per altra banda, i paral·lelament a aquesta invasió de la negrada pugilística, es produí, també a Barcelona, la dels artistes de color: ballarins, cantants i músics. D'aquesta manera, en poc temps, en aquells anys 20 del segle passat -«els feliços anys 20», com han estat qualificats-, hi hagué orquestres de negres a l'Olympia, a l'Edén, a l'Excelsior, a la Buena Sombra.... «Artistes meravellosos, aquells ballarins, cantants i músics negres. (...) A les tres de la matinada, la Rambla i el carrer Nou semblaven una sucursal de Harlem o del barri de Jesús Maria de l'Havana», indica Un segle de vida catalana, apreciació que coincideix amb allò que el meu pare em contava, alhora que afirmava que «tots aquells negres solien integrar-se força fàcilment al país, fins al punt que molts dels que ja duien algun temps vivint, o malvivint, a Barcelona, i que ja havien fet de Catalunya la seva segona pàtria, parlaven habitualment en català entre ells». Això últim, per cert, és també el que, avui dia, hom detecta bastant en la gent de raça negra afincada a casa nostra. El seu grau d'integració a Catalunya sol ser superior al dels altres immigrants.
Aquella destacada presència de negres que hi havia a Barcelona als anys 20 i 30, un cop acabada la Guerra Civil gairebé s'esfumà completament, fins ara que hi ha reaparegut. I a la resta del Principat, com és el cas de la capital de l'Alt Empordà, així com a la majoria de països europeus, hi ha aparegut per primera vegada. Fugint de la fam i de la misèria, però no de la feina, la gent de raça negra s'està instal·lant de forma ja força massiva al Vell Continent, procreant les dones a desdir, car es veu que hi tenen una gran facilitat. Isabel-Clara Simó, repeteixo, prediu que, d'aquí a cent anys, Europa serà negra, la qual cosa significaria, d'acomplir-se (que bé podria ser que s'acomplís, tal com he assenyalat al començament d'aquest article), un retorn dels europeus als orígens humans. I dic això, perquè, segons algunes teories que no són pas del tot desencertades, els primers habitants que hi hagué a la Terra -a l'Àfrica, en concret- tenien, precisament, la pell fosca...
Per Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona"
(25-2-07)