Sóc fill de Girona. Però, al llarg de la meva ja força dilatada vida, m'han fet fill de molts altres llocs: de Palau-sacosta (per haver nascut en un extraradi de Girona que, eclesiàsticament, pertanyia a aquest antic municipi), de Barcelona (per un error administratiu de l'Ajuntament gironí), de Figueres (per portar-hi residint, actualment, alguns anys), etcètera. I àdhuc d'alguns països estrangers, com el Marroc i el Principat d'Andorra (per haver-hi exercit la professió periodística). I ara me n'han fet de Tossa de Mar. Així ho proclama la magnífica obra Les terres gironines. Escultures a la via pública, original de Miquel Borrell i Sabater, que acaba d'editar -molt bellament, per cert-, en dos volums, la Diputació de Girona. I, en concret, ho proclama un peu de foto, en la qual apareix l'escultura que Bonaventura Anson erigí al déu Posidó i la nimfa Toosa, situada a l'avinguda Costa Brava de l'esmentada vila de la Selva: «Basada en una llegenda escrita pel tossenc Emili Casademont l'any 1966». I, a tall d'explicació d'aquesta llegenda, afegeix el següent: «Posidó, enamorat de la nimfa Tossa, li ofereix els paisatges de la Mediterrània en els indrets ocupats ara per la vila, a canvi de la seva virtut». Aquesta és la primera vegada que l'escultura dedicada a Posidó i Toosa (Toosa, sí; després aquest nom quedaria convertit en Tossa) es fa present en una publicació de caire diríem oficial, ja que, fins al moment, mai no ho havia estat en cap. Ni tampoc en cap dels fullets turístics editats per l'Ajuntament de Tossa de Mar.
Fent-ne, de tot plegat, una mica d'història, he de dir que aquesta narració, inspirada en la mitologia grega, la vaig escriure, en castellà, el 1964 i que, tot seguit, es publicà a les pàgines de la revista gironina Usted, així com, posteriorment, a d'altres revistes de l'època, com Costa Brava Información i Turissa, aquesta última (editada a Tossa de Mar i dirigida pel periodista figuerenc Xavier Dalfó, marit de la novel·lista Isabel-Clara Simó) el 1966, cosa que explica que Miquel Borrell digui, per ignorar el «debut en públic» de la meva llegenda, que aquesta nasqué dos anys més tard. Cal remarcar que, traduïda al català, la vaig publicar en un llibre, el 1968, titulat L'Hora de Catalunya (Recull d'una emissió radiofònica).
Cap a mitjan anys 80, Bonaventura Anson, repassant premsa un xic antiga de la seva Tossa de Mar natal, descobrí a Turissa la llegenda de Posidó i Toosa. Una llegenda que conta que el rei del mar regalà a la nimfa, de la qual estava bojament enamorat, un palau realment meravellós, fet de marbre, per tal de conquerir el seu amor, palau enclavat en un racó paradísiac de la Mediterrània, que la gent, amb el temps, anomenaria Tossa, en record de la bellíssima Toosa. I una llegenda que conta, també, la impressionant sèrie d'aventures que aquesta protagonitzà a la Costa Brava (a més de sostenir una lluita cruel contra Jason i Medea, a les illes Medes, per apoderar-se del cobejat toisó d'or), així com, per altra banda, el fet que la nimfa premiava els vencedors d'uns jocs d'allò més estranys, ideats i organitzats per ella mateixa als esplèndids jardins del seu no menys esplèndid palau, amb unes corones d'un llorer intensament verd i singularment preciós, procedent d'uns immensos boscos d'aquest arbre sagrat que hi havia en un indret veí, raó per la qual aquest acabà per denominar-se Lloret.
I l'Anson, després de llegir entusiasmat aquesta narració literària (inspirada, repeteixo, en uns fets que narra la Mitologia grega, situats per mi, amb certa lògica, al litoral mediterrani gironí), considerà que la nimfa Toosa era mereixedora de tenir un monument en un dels carrers principals de la vila de Tossa de Mar, «vila a la qual ella va donar nom», manifestava al Diari de Girona el 1984, any de la inauguració del grup escultòric. I així, en encarregar-li l'Ajuntament que fes una peça per a la població, creà aquesta obra, qualificada de «vertadera joia escultòrica», en què hi ha representada una escena, desenvolupada sota un arbre, corresponent a l'aferrissada lluita que Posidó hagué de mantenir amb Toosa per aconseguir arrencar-li el «sí». «Així sortiren tots els tossencs», deia Bonaventura Anson, també al nostre Diari, tot afegint que «crec que és una història fascinant. Perquè, malgrat que actualment la matèria predomina sobre l'ànima, encara hi ha coses molt boniques que persisteixen. Aquesta història entronca directament amb les arrels mediterrànies. Crec que és molt important saber somiar». D'altra banda, el prestigiós i internacionalment famós escultor tossenc indicava que la fabricació de la peça, emprant-hi el mateix sistema que feien servir els escultors del Renaixement, li havia suposat un «llarg i dur treball» de prop de mig any. «He utilitzat -concloïa- el mateix tall i la tècnica del "non finito", que és el màxim que hi ha en escultura», afirmava, alhora que informava haver treballat amb un bloc de marbre d'11 tones de pes i que «l'escultura fa 2,35 metres d'alçada, 1,20 metres d'amplada i 1,10 metres de fons, amb un pes total, un cop tallada, de 6 tones».
El primer cop que vaig visitar l'escultura erigida a Posidó i Toosa, algun temps després d'haver estat solemnement inaugurada, vaig trepitjar la gespa del jardinet que l'envolta (una acció molt lletja, ho reconec) i, tot emocionat, vaig amanyagar, amb infinita tendresa, un dels «suculents» pits nus de la nimfa. Uns turistes del país, en veure-ho, s'escandalitzaren un xic i crec que em prengueren per un desvergonyit o per un individu posseït de rares afeccions sexuals, defectes que, gràcies a Déu, no tinc. Si vaig fer allò, fou perquè, en ser la nimfa Toosa ben meva (i també de l'Anson, és clar), hi tenia tot el dret. I això és el que vaig procurar que entenguessin aquells turistes, tot explicant-los, a grans trets, la llegenda de la qual sóc autor, que trobaren molt interessant, si bé lamentaren que fos desconeguda. Com, per dissort, encara, avui dia, ho continua essent per a tothom, a excepció, potser, d'algú que la recordi de quan, fa molts anys, es publicà. Cal assenyalar, d'altra banda, que, llastimosament, la breu referència que en fa, d'aquesta llegenda, Les terres gironines. Escultures a la via pública, on hi ha fotografiades, en color, les peces d'aital mena existents a les comarques de la «província» de Girona, ajuda molt poc a conèixer-la.
De qualsevol manera, celebro moltíssim que l'escultura erigida al déu Posidó i la nimfa Toosa figuri en aquesta obra literària i, sobretot, fotogràfica, dividida en dos volums, editada per la Diputació de Girona. I també celebro moltíssim -la cosa constitueix per a mi un gran honor- que m'hagin fet tossenc. O sigui, fill d'una meravellosa vila de la Costa Brava, que em té el cor robat, la bellesa natural de la qual no voldria veure mai marcida...
Fent-ne, de tot plegat, una mica d'història, he de dir que aquesta narració, inspirada en la mitologia grega, la vaig escriure, en castellà, el 1964 i que, tot seguit, es publicà a les pàgines de la revista gironina Usted, així com, posteriorment, a d'altres revistes de l'època, com Costa Brava Información i Turissa, aquesta última (editada a Tossa de Mar i dirigida pel periodista figuerenc Xavier Dalfó, marit de la novel·lista Isabel-Clara Simó) el 1966, cosa que explica que Miquel Borrell digui, per ignorar el «debut en públic» de la meva llegenda, que aquesta nasqué dos anys més tard. Cal remarcar que, traduïda al català, la vaig publicar en un llibre, el 1968, titulat L'Hora de Catalunya (Recull d'una emissió radiofònica).
Cap a mitjan anys 80, Bonaventura Anson, repassant premsa un xic antiga de la seva Tossa de Mar natal, descobrí a Turissa la llegenda de Posidó i Toosa. Una llegenda que conta que el rei del mar regalà a la nimfa, de la qual estava bojament enamorat, un palau realment meravellós, fet de marbre, per tal de conquerir el seu amor, palau enclavat en un racó paradísiac de la Mediterrània, que la gent, amb el temps, anomenaria Tossa, en record de la bellíssima Toosa. I una llegenda que conta, també, la impressionant sèrie d'aventures que aquesta protagonitzà a la Costa Brava (a més de sostenir una lluita cruel contra Jason i Medea, a les illes Medes, per apoderar-se del cobejat toisó d'or), així com, per altra banda, el fet que la nimfa premiava els vencedors d'uns jocs d'allò més estranys, ideats i organitzats per ella mateixa als esplèndids jardins del seu no menys esplèndid palau, amb unes corones d'un llorer intensament verd i singularment preciós, procedent d'uns immensos boscos d'aquest arbre sagrat que hi havia en un indret veí, raó per la qual aquest acabà per denominar-se Lloret.
I l'Anson, després de llegir entusiasmat aquesta narració literària (inspirada, repeteixo, en uns fets que narra la Mitologia grega, situats per mi, amb certa lògica, al litoral mediterrani gironí), considerà que la nimfa Toosa era mereixedora de tenir un monument en un dels carrers principals de la vila de Tossa de Mar, «vila a la qual ella va donar nom», manifestava al Diari de Girona el 1984, any de la inauguració del grup escultòric. I així, en encarregar-li l'Ajuntament que fes una peça per a la població, creà aquesta obra, qualificada de «vertadera joia escultòrica», en què hi ha representada una escena, desenvolupada sota un arbre, corresponent a l'aferrissada lluita que Posidó hagué de mantenir amb Toosa per aconseguir arrencar-li el «sí». «Així sortiren tots els tossencs», deia Bonaventura Anson, també al nostre Diari, tot afegint que «crec que és una història fascinant. Perquè, malgrat que actualment la matèria predomina sobre l'ànima, encara hi ha coses molt boniques que persisteixen. Aquesta història entronca directament amb les arrels mediterrànies. Crec que és molt important saber somiar». D'altra banda, el prestigiós i internacionalment famós escultor tossenc indicava que la fabricació de la peça, emprant-hi el mateix sistema que feien servir els escultors del Renaixement, li havia suposat un «llarg i dur treball» de prop de mig any. «He utilitzat -concloïa- el mateix tall i la tècnica del "non finito", que és el màxim que hi ha en escultura», afirmava, alhora que informava haver treballat amb un bloc de marbre d'11 tones de pes i que «l'escultura fa 2,35 metres d'alçada, 1,20 metres d'amplada i 1,10 metres de fons, amb un pes total, un cop tallada, de 6 tones».
El primer cop que vaig visitar l'escultura erigida a Posidó i Toosa, algun temps després d'haver estat solemnement inaugurada, vaig trepitjar la gespa del jardinet que l'envolta (una acció molt lletja, ho reconec) i, tot emocionat, vaig amanyagar, amb infinita tendresa, un dels «suculents» pits nus de la nimfa. Uns turistes del país, en veure-ho, s'escandalitzaren un xic i crec que em prengueren per un desvergonyit o per un individu posseït de rares afeccions sexuals, defectes que, gràcies a Déu, no tinc. Si vaig fer allò, fou perquè, en ser la nimfa Toosa ben meva (i també de l'Anson, és clar), hi tenia tot el dret. I això és el que vaig procurar que entenguessin aquells turistes, tot explicant-los, a grans trets, la llegenda de la qual sóc autor, que trobaren molt interessant, si bé lamentaren que fos desconeguda. Com, per dissort, encara, avui dia, ho continua essent per a tothom, a excepció, potser, d'algú que la recordi de quan, fa molts anys, es publicà. Cal assenyalar, d'altra banda, que, llastimosament, la breu referència que en fa, d'aquesta llegenda, Les terres gironines. Escultures a la via pública, on hi ha fotografiades, en color, les peces d'aital mena existents a les comarques de la «província» de Girona, ajuda molt poc a conèixer-la.
De qualsevol manera, celebro moltíssim que l'escultura erigida al déu Posidó i la nimfa Toosa figuri en aquesta obra literària i, sobretot, fotogràfica, dividida en dos volums, editada per la Diputació de Girona. I també celebro moltíssim -la cosa constitueix per a mi un gran honor- que m'hagin fet tossenc. O sigui, fill d'una meravellosa vila de la Costa Brava, que em té el cor robat, la bellesa natural de la qual no voldria veure mai marcida...
Per Emili Casademont i Comas
Publicat al "Diari de Girona"
(18-2-07)
Publicat al "Diari de Girona"
(18-2-07)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada