Tres fabulosos nens de la ràdio

Ara fa onze anys que en Maginet Pelacanyes, que li deien, morí a la seva ciutat de Tarragona. En Maginet era l'últim d'aquells tres fabulosos nens que ha tingut la ràdio catalana, ja que els altres dos, en Míliu i en Pau Pi o Paulinet, feia ja molt de temps -el primer, sobretot- que havien finat. En realitat, però, els qui desaparegueren del món dels vius no foren pas aquells popularíssims nens, sempre tan entremaliats, graciosos i espavilats, sinó els seus pares, ja que comptaren amb tres persones encarregades de donar vida -i, per damunt de tot, veu- a cadascun d'ells. O sigui, tres destacats locutors, veritables mestres en el difícil art de la ventríloquia, com ben bé demostraren, quan actuaren dalt de l'escenari d'un teatre o d'una sala de festes, utilitzant un ninot.

Per cert que, des de fa alguns anys, el ninot que representava en Pau Pi (en ocasions, però, fou un vailet de carn i ossos, com en Martí Galindo, que intervendria més tard en el programa televisiu Crónicas marcianas de Xavier Sardà) es troba al figuerenc Museu dels Joguets, gràcies a la gentilesa dels familiars més directes de qui el feia parlar, és a dir, el meu parent llunyà Enric Casademont i Aymerich, que el regalaren a Josep Maria Joan i Rosa, el director del centre. I cal dir, d'altra banda, que, acompanyant el ninot, hi ha una pàgina del Diari de Girona, on jo, una vegada, vaig explicar fil per randa la història d'aquest personatge infantil de les ones en un llarg article, il·lustrat amb una colla de fotos, titulat «L'Enric, en Pau Pi, la Pilar i jo». El «jo» era bàsicament motivat pel fet d'haver aparegut una informació a El Periódico de Catalunya, el 27 d'abril del 1984, on s'afirmava erròniament que el creador d'en Pau Pi fou l'Emili Casademont, cosa no gaire estranya, atès que la meva signatura sovintejava molt aleshores a la premsa barcelonina i, a més, havia fet moltíssima feina radiofònica (espais informatius, guions, etc.), part de la qual a Ràdio Girona, la mateixa emissora on abans, al costat de l'exímia locutora Francina Boris, l'Enric treballava, treball que compaginava amb el d'oficial de Correus.

El primer d'aquells tres nens fou en Míliu (en Míliu Cap de Pinyol), obra del també primer locutor amb què comptà Ràdio Barcelona, o sigui, en Josep Torrens i Vilalta -en Toreski-, traspassat l'any 1937, a qui se li féu un gran enterrament a la Ciutat Comtal, el dol oficial del qual estigué presidit pel músic, escriptor i polític gironí Josep Fontbernat, director general de Radiodifusió de la Generalitat de Catalunya. El segon nen, en Maginet, el creà Josep Maria Tarrasa a Ràdio Tarragona i, posteriorment, es convertí en «estrella» de la ràdio barcelonina. La «naixença» d'aquest nen fou la mar de curiosa. Un dia de l'any 1934, al locutor Tarrasa, davant la campana que li féu a última hora un nen de debò al qual havia d'entrevistar per a un programa, no se li ocorregué res més que improvisar la veu d'un infant. Aquella improvisació assolí un èxit realment extraordinari i, animat pels seus superiors, Josep Maria Tarrasa decidí incloure en Maginet en una emissió infantil, que no trigà gaire a obtenir un bon èxit. I el tercer d'aquells nens fou en Pau Pi, creat a Ràdio Girona, poc després de la Guerra Civil, per l'Enric Casademont, traspassat, bastant jove, el mes d'octubre del 1975. En Pau Pi es féu cèlebre a Ràdio Barcelona, durant els anys 50, al costat de la simpàtica locutora Pilar Montero, una de les veus més maques que ha tingut la radiodifusió espanyola. Per fi, els de l'emissora degana de l'Estat trobaren un magnífic successor d'en Míliu, que àdhuc tenia el mateix to de veu que el nen d'en Toreski. Un successor d'en Míliu, però, que més tard caigué en desgràcia, motiu pel qual en Pau Pi es veié obligat a «desertar» a Radio España de Barcelona i a canviar de nom. Així, i per raó de la circumstància que Ràdio Barcelona tenia registrada la marca «Pau Pi», el nen de l'Enric passà a dir-se Paulinet.

Cal afegir que el Pau Pi que continuà a Ràdio Barcelona no gaudí d'acceptació i durà de Nadal a Sant Esteve. Es tractava d'un Pau Pi sense «xispa» i es notava massa que no era l'autèntic. O sigui, el que, amb moltíssima gràcia, parlava del seu papa, de la seva mama, de la seva germana Montserrat i d'en Pitu, el «nòvio» d'aquesta, del seu germanet en Sendo, etc. Evidentment, aquell Pau Pi no era pas el mateix que s'adreçava a l'Enric i li deia, per exemple, allò de: «En Pitu, sap, eh?», i, tot seguit, contava al meu parent algun fet sonat protagonitzat pel seu futur cunyat. O duia, per provar-lo, un «revolucionari» invent d'en Pitu al locutori de l'emissora del carrer Casp, la EAJ 1, que acabava causant algun estrall i qui rebia la «patacada» era el pobre senyor Casademont, mentre la senyoreta Pilar (que els acompanyà després a l'emissora de les Rambles, la EAJ 15) es feia un bon tip de riure...

D'aquells tres nens de la ràdio, se n'arribaren a enregistrar discos, a fer historietes de tebeo... Àdhuc a en Pau Pi li fou dedicada una bonica sardana titulada El patufet Pau Pi, que es féu molt popular. Com també es dedicaren sardanes a en Míliu (La font d'en Míliu Cap de Pinyol, entre d'altres) i a en Maginet (A la font de Maginet, La sardana de Maginet, etc.), un nen aquest, per cert, a qui s'erigí un monument, per iniciativa del seu nombrós club de «fans», a la Imperial Tarraco.

Aquells tres nens -convé ressaltar-ho- portaren a terme grans campanyes benèfiques. Sempre estaven disposats a ajudar els pobres necessitats, particularment la mainada que es trobava ingressada en centres hospitalaris. Les campanyes benèfiques d'en Míliu, precisament, li valgueren a Toreski una medalla del Govern de la República. I cal destacar, per altra banda, que en Pau Pi eran tan «atrevit» que, en la tristíssima època dels anys 50, no parava mai de xerrar per ràdio en català, cosa que li arribà a crear algun problema i que, pel que sembla, contribuí a provocar que caigués en desgràcia. Sigui com sigui, el cas és que a l'Enric no se li concedí mai cap medalla o premi. Això era el que, en una de les visites que ja a finals de la seva vida li vaig fer a l'Hospital de Figueres -ciutat de residència dels seus familiars més propers-, em comentava adolorit, alhora que afegia que un centre hospitalari barceloní, al qual tantíssim havia ajudat amb les seves campanyes benèfiques, es negava a acollir-lo...

Avui, amb motiu del 70è aniversari del decès d'en Toreski, m'ha semblat oportú recordar aquells tres fabulosos nens de la ràdio. Sobretot, en Pau Pi o Paulinet, a qui donà veu un gironí, l'Enric Casademont i Aymerich, que, al cap de 32 anys del seu òbit, encara no fa gaire -fet sorprenent!- un oient de determinat programa de Catalunya Ràdio preguntava què se n'havia fet...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (18-11-07)