Un jove Salvador Dalí dibuixà el retrat d'en "Pep de la tenora", obra que, en l'actualitat, és pràcticament desconeguda
La data del naixement de Pep Ventura no es pogué saber del cert fins ara no fa gaire més de tres quarts de segle, és a dir, quan feia una cinquantena d'anys que el pare de la sardana moderna havia mort i poc temps després que Salvador Dalí dibuixés el seu retrat, que il·lustra aquest article. I això fou possible gràcies al polític, escriptor i periodista figuerenc Josep Puig i Pujades, autor de la millor i més completa biografia del també figuerenc Narcís Monturiol, l'inventor de la navegació submarina, que s'ha editat (biografia titulada Vida d'heroi), el qual tingué la bona pensada de demanar a l'arxiprest d'Alcalá la Real una còpia de la fe de baptisme del músic, on es llegia clarament que l'"avi" Pep havia nascut, en aquella ciutat de la província andalusa de Jaén, el dia 2 de febrer del 1817.
Allò propicià que el mateix Puig i Pujades publiqués un llarg article a les pàgines de la revista La Dansa Més Bella, feta a la capital de l'Alt Empordà, sota el títol Quan va nàixer Pep Ventura?, en què, a més de desvirtuar bona part del que contava Pere Corominas, en un llibre acabat de sortir de la impremta, sobre el compositor de la sardana Per tu ploro (es tractava, en realitat, d'una mena de novel·la), deia el següent: "Quedem, doncs, que malgrat tots els seus historiadors, en Pep no nasqué ni el 2 de gener de 1818 ni el 2 de febrer del mateix any, sinó el 2 de febrer de 1817". És més, fins i tot, segons l'esmentat polític, escriptor i periodista, es donava el cas curiós que hi havia un figuerenc, Dalmaci Presas, amic íntim de la família del músic (a casa seva, per cert, hi deixà d'existir el fill d'en "Pep de la tenora", en Benet), que tenia una foto de Pep Ventura, on es podia veure manuscrit, al seu darrere, això: "Josep M. Ventura (à) Pep - Nasqué 2 de Febrer 1818 - Morí 24 de Març 1875".
Però no s'acabà pas aquí tot, atès que, per altra banda, Josep Puig i Pujades, que fou director del mític setmanari Empordà Federal i que exhalà el darrer sospir a l'exili deu anys després d'haver finalitzat la Guerra Civil espanyola, en llegir el text complet d'aquella còpia de fe baptisme, descobrí, amb gran sorpresa, que Pep Ventura no es deia pas Josep Maria Ventura com tothom creia fins aleshores, sinó Josep Maria Vuenaventura: "Yo, don Juan Agustín Pariente, presbítero (...) bauticé solemnemente a un niño que me informaron nació ayer, exactamente el 2 de febrero de 1817, como a las siete de la tarde, y le puse el nombre de José María de la Purificación, hijo legítimo de Benito Vuenaventura, sargento segundo de la primera compañía del Batallón primero de Cataluña, segundo ligero, y Antonia Casas; abuelos paternos, Miguel Vuenaventura, sargento de la compañía fija en Rosas, y Margarita Fontico; maternos, José Casas y Ángela Casas (...)".
Per consegüent, el primer cognom del pare de la sardana moderna era el de Vuenaventura. I així ho ressaltava Puig i Pujades, en el seu article titulat Quan va nàixer Pep Ventura?, article que, en part, dedicava a la sorprenent descoberta que acabava de fer. Convé advertir que, a la primera meitat del segle XIX, els castellans solien escriure "vuenaventura" en lloc de "buenaventura", atès que acostumaven a substituir la be alta per la be baixa de moltes paraules, costum del qual encara resten avui dia alguns vestigis. Això, per cert, és el que, ara fa quatre o cinc temporades, demostrà un jugador de futbol, nascut al sud de l'Estat espanyol, que fitxà per la UE Figueres, ja que, en el seu DNI, hi figurava el cognom Cavallero, amb be baixa, cognom que, perquè feia mals als ulls (sobretot, és clar, als ulls de les persones bones coneixedores de l'idioma cervantí), els periodistes de casa nostra corregiren ben aviat, en escriure'l, tot deixant-lo en Caballero, amb be alta. I cal consignar que, també a la primera meitat del segle XIX, el cognom castellà Buenaventura, transformat en Vuenaventura, es trobava força escampat per les terres d'Andalusia, on, curiosament, el destí volgué que vingués al món el genial músic i compositor que esdevindria, poc després, figuerenc d'adopció.
L'"avi" Pep, però, tal com indicava Josep Puig i Pujades en el mateix escrit, mai no usà el seu primer cognom real. Sempre el procurà ocultar, catalanitzant-lo almenys tres cops. Així, en casar-se el 16 de juliol del 1837 amb Maria Llandrich, se'l canvià pel de Bentura (Bentura, sí, amb be alta, perquè, aleshores, els catalans, ben al contrari de com obraven els castellans, acostumaven molt a reemplaçar la be baixa per la be alta). Més tard, quan féu de professor de música a l'Institut de Figueres, pel de Bonaventura. I el 17 de novembre del 1864, en "Pep de la tenora", en enviduar i contraure matrimoni en segones núpcies amb Margarida Ripoll, convertí, de manera definitiva, el seu primer cognom en Ventura.
"Sortosament, per a nosaltres, empordanesos, que hem sentit percutir en la nostra ànima amb el calfred de les grans emocions el refilar de la música d'aquest personatge tan insigne, música pastada amb la nostra terra i el nostre cel, pura com la neu del Canigó i apassionada com el Mediterrani proper, per a nosaltres, repeteixo, aquest personatge tan insigne sempre serà 'en Pep', a seques (familiarment amb tot carinyo i amb tot respecte), l'home que salvà de la mort aquesta dansa de reis, que és la sardana", deia Puig i Pujades, tot acabant així, amb aquestes paraules de consol, el seu article publicat a La Dansa Més Bella, ja que abrigava el temor que la divulgació de la notícia que Pep Ventura s'anomenava, en realitat, Josep Maria -o Pep- Vuenaventura (o Josep Maria -o Pep- Buenaventura, si volem escriure aquest cognom de forma correcta en l'idioma de Cervantes) no cauria gens bé entre els catalans; principalment, com cal suposar, entre els amants de la sardana...
I no s'equivocà pas el citat polític, escriptor i periodista, les despulles del qual reposen, des de fa pocs anys, al lloc del Cementiri Municipal de la capital altempordanesa reservat als figuerencs il·lustres. Però, per fortuna, amb el pas del temps (i amb l'ajut molt eficaç de gent que procurà "tapar" allò que havia descobert Josep Puig i Pujades), aquella decepció o aquell disgust (podeu dir-ho, benvolguts lectors, de qualsevol d'aquestes dues maneres) s'anà oblidant. I així, avui dia, crec que ben poques persones saben que el primer cognom de l"avi" Pep és fals...
Emili Casademont i Comas
1 comentari:
Bon bloc, moltes felicitats !!!
Publica un comentari a l'entrada