diumenge, 18 de maig de 2008

«La Santa Espina» i el seu primer disc

En els inicis del segle passat, tres cobles empordaneses, La Principal de la Bisbal, Els Montgrins i la Principal de Peralada, tallaven el bacallà a Barcelona. I una d'elles, la peraladenca, tingué l'honor de ser escolida pel mestre Enric Morera perquè li estrenés totes les seves creacions. Així, a la segona meitat de l'any 1907, fou la primera que enregistrà en disc La Santa Espina, peça que, en forma de sardana, formava part del darrer quadre de la rondalla del mateix títol.

Cal advertir que els discos d'aleshores -fets de pedra i de 78 r.p.m.- sols tenien una cara gravada (feina que es duia a terme a la ciutat alemanya de Hannover), ja que la tècnica no donava per a més. I per això, a la cara no gravada, hi constava l'anagrama de la casa discogràfica, que consistia en un angelet assegut, el qual tenia una ploma a la mà. Amb aquell sistema, la històrica cobla La Principal de Peralada, dirigida per Josep Serra i desapareguda el 1940, hi havia ja enregistrat un parell de sardanes d'Enric Morera, o sigui, Juguetejant i Recorts d'Olot (sic). I temps més tard, l'anagrama es canvià per un gos, que escoltava la veu del seu amo, i ja es començaren a gravar les dues cares dels discos.

El meu bon amic Antoni Torrent, membre fundador de Fonovilassar 78, associació de Vilassar de Mar destinada a preservar la música popular i tradicional catalana, explica, en el llibre que acaba de publicar, Centenari de la rondalla La Santa Espina, editat pel GISC (Grup d'informadors sardanistes de Catalunya), que «la primera gravació de La Santa Espina és un disc Zonophone. (...) La discogràfica Zonophome enregistrava els discos més econòmics del mercat, els més senzills. (...) Eren els més econòmics del mercat, perquè anaven destinats a un estatus determinat de la societat». Les còpies d'aquell disc, gravat a finals del 1907, arribaren a les botigues durant la primavera del 1908 -ara, per tant, fa cent anys-, fet que coincidí amb les darreres representacions de la reposició de la rondalla escrita per Àngel Guimerà i musicada per Enric Morera, estrenada al Teatre Principal barceloní, amb un èxit realment apoteòsic, el 19 de gener del 1907.

Fonovilassar 78, per cert, disposa d'aquesta primera gravació en disc de La Santa Espina, que és, sens dubte, un document d'allò més important. «En escoltar-la -assenyala Torrent-, crida l'atenció el ritme trepidant de la música: avui seria impossible ballar-la. Tot això fa sospitar que el mestre Morera, que segurament va supervisar la gravació, no sabia ballar sardanes. O bé que és la que correspon a les exigències de la rondalla. Crec que, més aviat, es tracta de la versió teatral, la que sonava la segona vegada que les donzelles catalanes ballaven la sardana. Aquesta gravació tan accelerada, possiblement dificultà que progressés la seva difusió (...). Trigà uns 6 o 7 anys a fer-se'n una a ritme normal». No se sap ben bé, però, qui convertí La Santa Espina en una sardana musicalment normal i en disposició de ser ballada sense complicacions, tot i que s'especula amb la possibilitat que fos el mestre Josep Serra, per encàrrec del seu amic Morera.

El 13 de setembre del 1923 s'instaurà la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, beneïda pel rei Alfons XIII, general que afirmà que «Hay que proclamar la unidad nacional sin vaguedades y la bandera única, prohibiendo, bajo severas penas, toda propaganda malsana en punto tan esencial. El separatismo, que se agudiza por momentos, puede poner en peligro la unidad de España». Deu dies després, Primo de Rivera prohibí que s'interpretés Els Segadors, però el poble substituí l'himne nacional català per La Santa Espina, amb la seva contundent primera estrofa: «Som i serem gent catalana/ tant si es vol com si no es vol/ que no hi ha terra més ufana/ sota la capa del sol». I calgué esperar la fi de la dictadura «primoriverista» i l'adveniment de la Segona República, amb el govern de la Generalitat de Catalunya, per tal que se'n fessin noves gravacions. Ah!, i cal afegir que, a la tardor del 1924, el règim d'en Primo també prohibí que s'oferís en públic el primer disc de La Santa Espina cantada, enregistrat pel gran tenor Emili Vendrell.

I s'arribà a la llarguíssima dictadura de Francisco Franco, un altre general. Durant els seus 25 anys inicials, fou «terminantemente prohibido tocar o cantar "La Santa Espina", tanto en la calle como en recintos cerrados».. A propòsit d'això, Antoni Torrent recorda que, als components de les cobles que creuaven la frontera per actuar a França, la mateixa policia de la duana els advertia que «nada de tocar santas espinas ni cosas de éstas, porque aquí nos enteramos de todo». Una cobla, però, en finalitzar la seva actuació i a petició del públic, tocà, en un poble rossellonès, La Santa Espina i, de retorn -en arribar a la Jonquera-, la policia retingué el seu representant moltes hores, imposà una multa a tots els músics i els retirà el passaport. Aquesta situació durà fins a finals de la dècada dels anys seixanta.

El 1972 sortí publicat un llibre titulat El mestre Morera i el seu món, escrit per Ramon Planes, però no hi esmentava per a res La Santa Espina. Qui sí que ho feia, al mateix any 72, era La Sardana, el fet literari, obra editada per l'Editorial Bruguera, tot i que no s'atreví a imprimir-ne la lletra. I en acabar-se el franquisme, la majoria de cantants i corals ja inclogueren La Santa Espina en els seus repertoris, però com a versions lliures, deslligades completament de l'escena. «Després de tants anys de dictadures i de censura, són molts els catalans que han oblidat el significat de La Santa Espina», remarca Torrent. I té tota la raó del món, tal com pogué comprovar-se l'any passat, ja que foren ben pocs els aplecs que, en ocasió del centenari de l'estrena de la rondalla de Guimerà i Morera, es clogueren amb la interpretació d'aquesta sardana, malgrat la campanya que, en tal sentit, alguns portaren a terme, com Sebastià Gràcia, de Ràdio Lleida i del diari lleidatà La Mañana, i jo mateix, a través del Diari de Girona i de la revista Som, a part de diverses entitats sardanistes de la Catalunya Nord.

El llibre Centenari de la rondalla La Santa Espina, escrit per Antoni Torrent, fruit d'un laboriós treball de recerca i d'investigació, és, sens dubte, una obra magnífica. Una obra imprescindible -i, a més, molt ben il·lustrada- per saber tota la història de La Santa Espina i per saber, també, que la música actual d'aquesta patriòtica sardana és molt diferent de la que sonava a la rondalla, cosa que demostra el seu primer disc, aparegut al mercat, tal com queda dit, ara fa un segle...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (18-5-08)