diumenge, 4 de maig de 2008

Un llibre de Montserrat Tresserras

Montserrat Tresserras, en retornar triomfalment al port de Tarifa, després de la travessia de l'Estret


Amb un temps de 5 hores i 18 minuts, l'olotina Montserrat Tresseras creuà nedant, el 12 de setembre del 1957, l'Estret de Gibraltar. És a dir, un parell d'anys després que ho fes el doctor gironí Felip Sánchez Babot, que trigà 16 minuts més que ella. Tots dos superaren amb escreix el temps de la britànica Mercedes Gleize, el primer nedador (en realitat, una valent nedadora) que, el 1928, efectuà la travessia entre la costa andalusa i la marroquina, i hi emprà un total de 12 hores i 50 minuts.

Segurament que us demanareu, benvolguts lectors, per què avui toco aquest tema. Doncs perquè Montserrat Tresserras acaba de publicar un llibre, Nadando el Estrecho, sus orígenes y su historia, editat per la Dirección General de Promoción Deportiva (Consejería de Deportes) de la Comunidad de Madrid, obra que, el proper divendres dia 16 d'aquest mes de maig, serà presentada, en el decurs d'un solemne acte, a l'Ajuntament de la capital de la Garrotxa, al cap d'unes setmanes d'haver estat també presentada a la capital de l'Estat, on, des de fa algunes dècades, resideix aquesta avui exnedadora de llargues distàncies que, durant els anys 50 i 60 del segle passat, sorprengué el món, amb les gestes que protagonitzà al Canal de la Mànega i als cabalosos rius d'Amèrica del Sud, després de la de l'Estret de Gibraltar.

«La natación de larga distancia ha tenido recientemente una mayor popularidad en nuestro país, gracias a los triunfos de nuestro campeón del mundo David Meca», assenyala Alberto López Viejo, consejero de Deportes de la Comunidad de Madrid en el pròleg del llibre, tot afegint que «Nadando el Estrecho, sus orígenes y su historia nos acerca a proezas anteriores de este deporte narradas por una mujer que también forma parte de la leyenda de los maratonianos del agua», i recorda, a continuació, que l'olotina fou la primera nedadora espanyola que creuà el Canal de la Mànega, tot ressaltant que es tracta d'una experta coneixedora d'aquesta especialitat esportiva. Per la seva banda, Dale Petranech, secretari general del Museu de la Galeria Internacional de la Fama en Natació (ubicat a l'estat nord-americà de Florida), remarca, a les inicials pàgines de l'obra, que Montserrat Tresserras, actual vicepresidenta de l'Associació de Natació del Canal de la Mànega i directiva de la seva Junta de Govern, a més d'ajudar d'altres nedadors a aconseguir llurs objectius, «ha recorrido diversos lugares del mundo, no sólo como nadadora, sino en su calidad de entrenadora o juez».

He rebut un exemplar de Nadando el Estrecho, sus orígenes y su historia, que la meva vella, admirada i estimada amiga ha tingut la gentilesa d'enviar-me, detall que li agraeixo moltíssim, amb la dedicàtoria següent: «Al bon amic Emili Casademont, que tant em va ajudar amb les seves cròniques esportives i ben documentades». Això m'ha fet evocar una època, ja un xic llunyana, en què vaig escriure moltíssim sobre ella i les seves extraordinàries gestes. O sigui, una emorme quantitat d'articles, reportatges i cròniques que, retallats de molts diaris i revistes, guardo, entre els quals hi ha els que vaig publicar a través de l'agència Europa Press, que van fer la volta al món, els que vaig signar a Los Sitios, El Noticiero Universal, Gerona Deportiva, Usted, etcètera, sense oblidar els que vaig redactar per a l'enguany desaparegut Diario de África, editat a Tetuan, on vaig oferir una detallada i puntual informació sobre les proeses que la Montserrat protagonitzà als grans rius sud-americans, i alguns guions que vaig elaborar i les ones de Ràdio Girona tingueren cura de divulgar. És clar que ella en deu guardar molts més que no pas jo, de treballs periodístics meus, com aquella entrevista datada a Roses, per exemple, que sortí publicada a El Faro de Vigo (ocupava tota una plana i deia en lletres grosses: «Una entrevista de la famosa nadadora con Emilio Casademont»), just el mateix matí del dia de la seva arribada a la ciutat gallega, on havia de fer una fase de preparació, circumstància que motivà que, en reconèixer-la per les fotos, els viguesos, tot entusiasmats, li demanessin autògrafs...

Mig segle s'acomplí el proppassat mes de setembre que Montserrat Tresserras realitzà la gesta de creuar nedant l'Estret de Gibraltar. Abans, però, efectuà un parell de proves a mar obert a la Costa Brava. La primera de 12 quilòmetres, des de Sant Feliu de Guíxols fins a Palamós, i l'altra, de 16 quilòmetres, des de l'Escala fins a Roses. Aquelles proves, culminades amb èxit, li permeteren mirar amb optimisme el futur. I així, el 12 de setembre del 1957, la famosa «menjamilles» es llançà al mar, a Tarifa, i, al cap de dues hores i mitja, es trobava al bell mig de l'Estret, on els dofins jugaven alegrement al seu costat. Més tard, la seva amiga Mari Casacuberta, que l'acompanyava, li digué que estava batent el rècord femení, en poder de Florence Chanwick. Però, en arribar davant un penya-segat, la Montserrat hagué de fer un tomb, perdent així llastimosament alguns minuts i la possibilitat de superar el citat rècord, tot i que això últim no tenia gaire importància. L'important era posar els peus al Marroc, cosa que materialitzà a la platja del Zainar, i ser, en conseqüència, la primera nedadora de l'Estat espanyol a aconseguir-ho. El periodista Guillermo Ortega del setmanari Algeciras, que seguí la prova en el vaixell dels pràctics, «me tomó el pulso y asombrado comprobó que ni éste ni mi voz demostraban el más leve síntoma de fatiga», relata ella a Nadando el Estrecho, sus orígenes y su historia, mentre, plena d'alegria pel triomf, la seva ment es trobava en d'altres costes més llunyanes i més fredes. «Una esperanza -afegeix- largamente silenciada y unas palabras que días antes no me hubiera atrevido a pronunciar: "!El Canal està a mi alcance!"».

Montserrat Tresserras, en tornar després a bord d'un petit vaixell al port de Tarifa, fou objecte d'una gran rebuda i l'alcalde li lliurà la medalla de la Virgen de la Luz, patrona d'aquella ciutat gaditana, alhora que, de la seva gesta, se'n feien ressò tots els mitjans de comunicació del món. I no menys emotiu fou el comiat, quan ella i la Mari Casacuberta es disposaven a emprendre el viatje de retorn cap a Olot. Una tuna cantava «Adiós con el corazón...», i, en el moment d'arrencar l'autobús, començà a ploure, fet que ocasionà que una veu entre la multitud exclamés: «¡Tarifa llora porque se van las catalanas!». Posteriorment, en arribar a la capital de la Garrotxa, la Montserrat va rebre el grandiós i merescut homenatge dels seus conciudatans.

Tota la fabulosa història de les travessies de l'Estret, dutes a terme per nedadors i nedadores de molt diverses nacionalitats, entre les quals figura la del doctor Sánchez Babot, es troba àmpliament recollida, per primer cop, en aquest llibre de Montserrat Tresserras, il·lustrat de forma magnífica amb fotos i documents, on l'olotina posa en relleu els seus extraordinaris dots d'historiadora i, també, d'escriptora...
El doctor Felip Sánchez Babot (a la dreta), acompanyat del valencià Segundo Castelló, triomfador també de la travessia de l'Estret, fotografiats, l'any 1955, a Tarifa

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (4-5-08)