El Nadal, els Reis, els Innocents i l'«Alcorà»

Els cristians de començament del segle II volgueren saber quin dia havia nascut Jesús, tot i considerar irrellevant aquesta dada. A partir d'aquell moment, molts teòlegs i savis, per mitjà de les Sagrades Escriptures i d'algunes tradicions, decidiren investigar-ho. I així, mentre uns afirmaven que l'arribada del Messies al món es produí un 6 o un 8 de gener, d'altres, en canvi, asseguraven que fou un 25 de març o un 28 d'abril, o bé un 25 de maig o un 29 de juny, atès que, segons l'Evangeli de Sant Lluc, hi havia uns pastors, a Betlem, que pernoctaven a l'intemperi, quan les ovelles, que ells vigilaven per torns, passaven allà l'estona menjant herba. Per a aquests últims, era impossible que, en ple hivern i en una zona com aquella, això pogués arribar a succeir, suposant, és clar, que fos a Betlem on obrí els ulls a la vida el diví Infant, ja que opinaven que Jesús nasqué a Natzaret i que, per aquest motiu, se l'anomenava -i encara avui se'l continua anomenant- Jesús de Natzaret. Un prestigiós investigador, Alfredo Cattabiani, per cert, s'ha encarregat de donar-los la raó, car ha pogut constatar que, llavors, el pastoreig a Palestina es feia durant els mesos de bon temps, els de primavera i estiu, i que, d'herba, a l'hivern no n'hi podia pas haver.

Quan el cristianisme deixà de ser perseguit i passà a ser perseguidor i oficial a l'Imperi de Roma, foren moltes les veus que exigiren fixar un dia per al natalici de Jesucrist. Aleshores, alguns papes començaren a pensar seriosament en un que coordinés les idees paganes, encara existents entre molts ciutadans romans, i la nova i ambiciosa religió. I fou Liberi I (352-366) qui, amb el seu caràcter impositiu i dogmàtic, dictaminà que Jesús havia nat un 25 de desembre. Per la seva banda, sant Agustí, després de diversos atacs verbals als «pecadors adoradors solars», demanà als cristians que dediquessin l'esmentat dia al «Creador del Sol» i no pas al «Sol». Tot semblava solucionat. Però, llavors, els fidels iniciaren una campanya, per tal que se'ls digués l'any de la naixença del Salvador. I fou el papa Joan I (523-526), finalment, qui decidí donar-los resposta, escollint un dels seus savis consellers, Dionis, conegut com «el petit», perquè estudiés la qüestió, tot arribant aquest a la conclusió -plena d'errors, alguns comprovats més tard- que el naixement de Jesucrist s'havia materialitzat l'any 754 de la fundació de Roma. Per això, hom suposa que el Messies morí als 33 anys, quan les modernes investigacions indiquen que, més o menys, ho féu als 40, o sigui, entre els anys 9 i 6 a. de C. O sigui, que el proper 1 de gener no entrarem pas al 2009, sinó, com a mínim, al 2015. De qualsevol manera, l'Església catòlica aconseguí absorbir una de les principals festivitats màgicoreligioses solars de molts pobles europeus, així com asiàtics, i convertir-la en la gran festa del Nadal cristià.

Passant a l'estrany tema dels Reis -dels Tres Reis Mags d'Orient-, cal assenyalar que l'únic Evangeli que en parla és el de Sant Mateu. Però resulta que els investigadors, després de determinar que aquests personatges no eren pas monarques, no han pogut fer el mateix pel que respecta al seu nombre, que, segons algunes tradicions, foren dotze, anomenats per cada poble de forma diferent. La versió de Melcior, Gaspar i Baltasar no la trobem fins ben entrat el segle VII. I cal assenyalar, també, passant a un altre tema estrany, que l'episodi de la vida de Jesús relatiu a la matança dels innocents pel rei Herodes (commemorat el 28 de desembre, amb el nom del dia dels Sants Innocents, famós per les «innocentades» que practica la gent) tan sols figura al citat Evangeli de Sant Mateu. Hi ha hagut, per cert, alguns estudiosos cristians que han cregut en l'autenticitat d'aquesta matança d'infants, puix que encaixa a la perfecció amb el cruel sistema d'obrar d'Herodes. Però els actuals, en la seva immensa majoria, sostenen que la narració de Mateu és pura fantasia i que no concorda amb el que diu, en un passatge, un altre evangelista, sant Lluc, o sigui, que, al cap de poc de néixer Jesús, sant Josep i la Verge Maria emprengueren, juntament amb el diví Infant, el camí de retorn cap a Natzaret, on la parella vivia, sense el menor incident. A més, l'obra Antiguitats dels jueus, escrita per l'historiador Flavius Josephus, que relata amb pèls i senyals els últims dies del rei Herodes, sense mancar-hi cap personatge secundari, no fa la més mínima referència a aquest episodi. Per tant, pot tractar-se d'una simple llegenda, a la qual s'ha posat més pa que formatge. Així, per exemple, certes tradicions conten que la quantitat de nens sacrificats fou de 100.000, quan Betlem, en aquella època, només comptava amb un miler d'habitants...

I cal remarcar, d'altra banda, que, curiosament, l'Església catòlica ha extret moltes dades dels evangelis apòcrifs, com ara, en bona part, les dels pares de la Mare de Déu, Joaquim i Anna, i que l'Alcorà, per la seva part, dedica elogioses sures (capítols) a Jesucrist, tot afirmant que fou un gran profeta (el més important, després de Mahoma), però no pas el fill de Déu. I també el llibre sagrat dels musulmans elogia la progenitora de Jesús, a qui, com és fàcil imaginar, anomena la Verge Maria. La virginitat de Maria, per cert, és fermament defensada pel món islàmic, on moltes dones llueixen, amb autèntic orgull, el seu nom. Un món islàmic que hom assegura que mai no podrà perdonar el gravíssim pecat comès pels jueus, que calumniaren i menysprearen la mare del seu distingit profeta Jesucrist, profeta que, segons diu l'Alcorà -i amb això acabo-, ha de tornar a la Terra, al Final dels Temps, per tal de lluitar contra l'Anticrist i derrotar-lo...

Emili Casademont i Comas

El meu «avi» Francesc

Aquest Nadal es compliran 75 anys de la mort de Francesc Macià, el primer president de la Generalitat de l'era moderna i un dels homes que, al llarg de la història, més s'han distingit en la lluita per la recuperació de les llibertats del poble català. Claudi Ametlla, que fou un destacat polític republicà d'aquella època (governador civil de Girona, el 1932, i de Barcelona, el 1933, abans que fos abolit aquest càrrec), així com un prestigiós periodista (director de l'agència Fabra), deixà escrit, en les seves Memòries, que «Macià moria a 73 anys, al cap d'una vida atzarosa que, després de la seva entrada a la política amb la Solidaridat, dedicà totalment a Catalunya. En passà bona part a l'exili, quan ací li impediren de predicar el seu catalanisme extrem. Durant aquell llarg període, propagà l'ideal patriòtic per Europa i per Amèrica, galvanitzà les colònies catalanes escampades pel món, intentà la invasió armada d'Estanya per Prats de Molló, feta sens dubte desproporcionada i cridada al fracàs, però que serví, amb el sensacional procés que li féu la justícia francesa, a fer conèixer arreu el nostre plet i a fer admirar, en ple segle vint, un patriota romàntic en estat pur».

Ampliant una mica tot això, i fent un petit cop d'ull a la història, cal assenyalar que les eleccions municipals del mes d'abril del 1931, celebrades a l'Estat espanyol, en donar el triomf a les candidatures d'esquerra, provocaren l'esfondrament del règim monàrquic i la proclamació de la República. A Barcelona, aquest canvi fou realitzat per Macià, que anuncià la República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques. Tres dies més tard, però, pressionat per Madrid, hagué d'accedir a un règim provisional en el marc del nom històric de la Generalitat de Catalunya. Durant el citat període, Francesc Macià disposà d'un consell executiu, que tingué com a objectiu fonamental la redacció d'un projecte d'Estatut d'autonomia, anomenat de Núria, per haver estat redactat en aquesta vall gironina i pirinenca. Un plebiscit l'aprovà per majoria, però el debat a les Corts, resultà llarg i penós. I, finalment, el 9 de setembre del 1932, era aprovat amb moltes limitacions. Malgrat tot, l'Estatut significà la recuperació més important de poder polític, per part dels catalans des del 1714, i, tot seguit, el Parlament de Catalunya inaugurà les seves sessions, en la primera de les quals l'«avi» Macià, com se l'anomenava amb respecte, admiració i afecte, digué: «Tots els catalans -els de sang, els de llengua, els de naixença, els de residència- participaran en els avantatges de l'organització autonòmica. Considerem també catalans, volem remarcar-ho, tots aquells qui, residint a la nostra terra, conviuen amb nosaltres i se senten compenetrats amb els nostres anhels i ideals». La consolidació de la Generalitat no fou fàcil, ja que grans problemes, com la reforma agrària i la separació de l'Església i l'Estat, feren difícil el camí de la República i, alhora, pertorbaren l'aplicació de l'Estatut. I, al cap de molt poc temps, morí Francesc Macià. Després vindria la guerra i les seves tràgiques conseqüències, que durarien quatre llargues dècades, per a les llibertats del poble català.

L'enterrament de Macià, extinent coronel d'Enginyers, és un dels actes més multitudinaris i impressionants de tots els temps esdevinguts a Barcelona. Les seves despulles foren acompanyades per milers i milers de catalans, desitjosos de voler retre el seu darrer homenatge al «gran President», que rebé sepultura al cementiri de Montjuïc. Jo, per haver nascut un parell d'anys després, no el vaig arribar a conèixer. Però sí, en canvi, vaig tenir el plaer de conèixer la seva filla, la senyoreta Maria, que m'honorà amb la seva amistat, com també alguns homes importants, la majoria grans intel·lectuals, íntims col·laboradors de Macià, tots ells enguany traspassats, els quals em feren un bell retrat del seu «cabdill», que, em consta, era del tot fidel. Entre parèntesi, diré que la vídua de Claudi Ametlla, que residí i morí a Castelló d'Empúries, un cop també me'n féu un, de retrat. Concretament, el d'en Josep Tarradellas d'abans i durant la guerra, on aquest no sortia gaire afavorit...

D'ençà que tinc ús de raó, cada 25 de desembre em sento transportat espiritualment al cementiri barceloní. I allà, davant la tomba de Francesc Macià, tota coberta de les més formoses i aromàtiques flors, m'agenollo, aixeco els ulls, miro aquell cel blau i serè, on la Mediterrània s'emmiralla, i prego al Diví Infant per l'ànima de l'il·lustre polític: «Avi Francesc -li dic-, en una data tan assenyalada com la d'avui, diada de Nadal, trist aniversari del vostre plorat decès, us vinc a retre el meu petit homenatge. L'homenatge d'un català que no us va arribar a conèixer, però que sempre s'ha sentit guiat per l'estel del vostre ideal, de les vostres virtuts i del vostre encès amor a la pàtria.» Des de l'Eternitat, estic ben segur que el meu «avi», un home que ha escrit una de les pàgines d'or més brillants del llibre de la nostra història, em deu mirar satisfet i agraït...

Amb moltíssima pena, però, penso, en aquests últims temps, que Francesc Macià, cofundador d'Esquerra Republicana de Catalunya, el partit que tallà el bacallà del 1931 al 1939, al qual ell incorporà el grup d'Estat Català que havia creat, no deu estar gaire content (per no dir gens ni mica content) de com actuen els actuals dirigents d'ERC. Uns dirigents molt mediocres i ineptes (llevat, potser, d'algunes honroses excepcions) per representar, amb la dignitat que es mereix, una formació politica que té un passat històric realment gloriós...

Emili Casademont i Comas

L'advocada de la vista

Cada any, des del 1786, pels voltants de la catedral de Barcelona se celebra una popularíssima fira. Es tracta de la Fira de Santa Llúcia, dedicada a la venda d'elements per al pessebre, que sol ser inaugurada a finals de novembre o a principi de desembre. Jo, de jove, residint a la Ciutat Comtal, sempre procurava deixar-m'hi caure. I ho feia, precisament, el 13 de desembre, diada de la santa -que és avui, dissabte-, tot recordant -i, a voltes, escoltant fins i tot a través d'alguns altaveus- el Romanç de Santa Llúcia, la bella melodia escrita pel poeta Josep Maria de Sagarra i musicada per Eduard Toldrà: «Perquè avui és Santa Llúcia,/ dia de l'any gloriós,/ pels volts de la plaça Nova/ rondava amb la meva amor». Una cançó que fou popularitzada pels grans i inoblidables tenors Emili Vendrell i Gaietà Renom (amb tots dos, per cert, vaig tenir el goig de fer-hi certa amistat, sobretot amb el darrer, que estava vinculat per motius familiars a Sant Feliu de Guíxols), la lletra de la qual, entre d'altres coses, diu també que «Comprarem grapats de molsa/ i una enramada d'arboç/ i una blanca molinera/ i una ovella i un pastor. (...) «Ho posarem a migdia/ dins del nostre menjador,/ i abans de seure a taula/ ens ho mirarem tots dos;/ que una mica de muntanya/ ens faci el menjar més dolç!».

En aquesta barcelonina fira pessebrística de Santa Llúcia es pot trobar de tot i força: figuretes de fang i de plàstic, casetes de suro, de fusta, de cartró i també de plàstic, molsa, branquetes de pi, galzerans o gallerans florits... i una gran col·lecció de «caganers». Antigament, era creença estesa que la noia que anava a visitar santa Llúcia, a la seva capelleta, trobava casador. I com que hi acudien, tant al petit temple com a la fira, moltes noies de les poblacions veïnes de la Ciutat Comtal (joves fadrines de pagès, de cases bones de pagès, especialment), la jovenella masculina de la capital catalana adreçava les seves passes cap a aquests dos llocs, amb la intenció de «pescar-hi» una rica pubilleta. Tot plegat, venia a ser com una mena de festa de les noies, entre les quals n'hi havia unes quantes, anomenades «llucietes», que oferien uns bonics recitals de cant. Hi ha documents gràfics que testimonien que això encara passava el 1929, l'any de la Gran Exposició Universal de Barcelona, celebrada durant els darrers mesos de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera.

Santa Llúcia és la patrona de tots els treballadors i treballadores de l'art de l'agulla, o sigui, les modistes i els sastres (fins als anys 60 del segle passat, encara feien festa el 13 de desembre i organitzaven diferents actes), així com dels invidents, ja que és l'advocada de la vista. Per cert que, en temps reculats, la gent del didal i de l'agulla opìnava que, als qui cusien el dia de Santa Llúcia, se'ls escurçava set anys la vista. Per això, deien, no trigaven gaire a clavar-se'ls l'agulla en un dels seus òrgans visuals, sense adonar-se'n, a part que es descosia tota la roba que es cosia, tot fent-se malbé. Ah!, i àdhuc era creença que el dia de Santa Llúcia ningú no podia estudiar, llegir ni escriure, i que, si algú s'atrevia a fer-ho, esdevenia cec...

D'altra banda, cal esmentar que el 13 de desembre -o el diumenge immediatament anterior o posterior- també se celebren, arreu de les terres del Principat, una bona colla de fires-aplecs en honor de santa Llúcia, com les de la Jonquera i Sant Joan de les Abadesses. En aquesta última població, la fira-aplec té lloc a la capella de Santa Llúcia de Puigmal, vora el vell camí que mena d'aquesta localitat a la ciutat d'Olot. I convé destacar que, per tota la muntanya oriental catalana, la seva imatge gaudeix de molta popularitat. Tant és així que el refrany que, per la terra plana ens parla de «Santa Llúcia la bisbal,/ a tretze dies de Nadal», a muntanya pren la forma de «Santa Llúcia de Puigmal,/ tretze dies d'aquí a Nadal». Aquesta fira-aplec, per cert, abans havia estat coneguda com l'«Aplec dels torrons», atès que de tots els pobles de la rodalia, així com de la capital de la Garrotxa, hi acudia una enorme gentada, a fi i efecte de proveir-se de torrons per a les festes nadalenques. I no podem oblidar una fira-aplec, la de Tortosa, que és la més important de les terres del Baix Ebre, on es concentren molts torronaires d'Agramunt.

A propòsit de «Santa Llúcia la bisbal/ a tretze dies de Nadal», convé remarcar ue questa coneguda dita sempre ha fet suposar (a les comarques gironines, sobretot) que l'esmentada santa és filla de la Bisbal d'Empordà. Una suposició sense cap fonament, tenint en consideració que no hi ha res que acrediti que santa Llúcia obrís els ulls a la vida a la capital del Baix Empordà -o de l'Empordanet, que diria Josep Pla- i, en canvi, la tradició barcelonina assenyala ben clarament que tenia la seva casa on s'aixeca la capella que li està dedicada, la qual es troba davant de Cal Bisbe. Per tant, la cosa més segura és que santa Llúcia fos filla de Barcelona i que això de «bisbal» no sigui res més que un qualificatiu que hom li ha donat per haver estat veïna del senyor bisbe.

«Que santa Llúcia ens conservi la vista». Això és el que els catalans sempre hem demanat. I avui, que és -repeteixo- la diada d'aquesta santa, jo m'hi he encomanat de forma molt especial, ja que tinc la visió un xic «avariada», circumstància (dissortada circumstància, millor dit) que m'ha fet posar en mans de la ciència mèdica. D'un oftalmòleg, en concret, que confio, amb l'inestimable ajut de l'advocada de la vista, que em resolgui satisfactòriament ben aviat el problema...

Emili Casademont i Comas

Advent, temps del vent

Dilluns passat, diada de Sant Eloi, encetàrem, el mes de desembre, amb el qual es clou l'any. I el mes de desembre, moralment i materialment, és el més fred i el més fosc de tots els dotze mesos del cicle anual. Per això, els romans, durant el desembre, procuraven no resoldre cap afer d'importància ni iniciar cap empresa delicada. El poble romà creia que una cosa feta en el decurs d'aquest mes -sobretot, al llarg dels seus primers vint dies- mai no tindria èxit. I, actualment, encara hom creu -i no pas sense raó- que pel desembre la terra s'adorm, motiu pel qual no admet cap llavor, a part que no hi creix cap planta ni s'hi cull res. La terra, per tant, reposa. Resta apagada i trista.. i no es desperta fins pel febrer. D'aquí que el desembre i el gener -però, especialment, el desembre- siguin qualificats de «mesos dormidors».

El desembre, mes de fredors intenses, talment com el gener, té els dies més curts de l'any. I, oficialment, ens porta l'hivern. I ens porta, així mateix, una diada assenyaladíssima. O sigui, el Nadal, que és quan el dia fa un petit «salt» i s'allarga una mica, com bé diu el refrany: «Per Nadal, un pas de pardal». Pas que l'endemà, dia 26, festivitat de San Esteve, ja és de llebre. El que no pot dir-se, perquè és totalment incorrecte, és «Per Santa Llúcia, un pas de puça», cosa que fa molta gent, ja que es tracta d'un refrany molt antic, d'abans de la reforma del calendari, quan la diada de Santa Llúcia se celebrava després del 25 de desembre.

D'altra banda, el desembre és el mes dels gran refredats, com el que jo acabo de «pescar», agreujat per un momentani problema de visió, ocasionat per una operació de cataractes, coses que fan que, quan escric aquest article, no tingui el cap gaire clar. Espero que, si noteu que se m'escapa alguna petita barbaritat (de qualsevol manera, estic fent un esforç per evitar-ho), em sapigueu perdonar. Antigament, per cert, hom deia que aquest mes sembrava els refredats a dojo, tot buidant-los d'un sac enorme que duia. I el desembre és també el mes de les fortes ventades, perquè ja ho diu el refrany: «L'advent és el temps del vent». I l'advent, com sabeu -o, potser, no?-, és aquest període de temps comprès entre les quatre setmanes anteriors a Nadal, que enguany també encetàrem per Sant Eloi, l'1 de desembre, patró de tota la gent dedicada als oficis del ram del metall, celebradíssim després de la Guerra Civil i fins a principi de la dècada dels anys 1960, sant del qual es diu que «Sant Eloi,/ quan era petit/ era noi,/ de mitjà/ va ésser manyà,/ de mitjancer/ va ésser serraller,/ i de gran va ésser sant».

Pel que fa al vent (i passo ja a referir-me a aquest fenomen meteorològic), cal indicar que sempre se n'ha dit moltes coses, especialment sobre l'anomenat vent de tramuntana que, a nosaltres -els habitants de bona part de les terres gironines, començant pels de les comarques de l'Alt i el Baix Empordà-, més ens afecta. Però la veritat és que la tramuntana no ha estat estudiada seriosament fins fa poc. En concret, fins als anys 30 del segle passat pels meteoròlegs Fontserè i Jansà. Aquest últim, precisament, publicà el 1933, ara fa just tres quarts de segle, un complet i detallat treball d'investigació -centrat bàsicament en Menorca-, en què afirma que aquest vent del nord (per tregla general, terriblement fred i endimoniat a l'hivern) no sols és exclusiu de l'Empordà i de la Catalunya Nord, on una llegenda assegura que surt d'un forat que ningú no sap ben bé a quin lloc es troba, sinó que la tramuntana també arriba, quan bufa fort, a d'altres contrades a voltes un xic llunyanes, com ara les de Tarragona, i, d'una manera en particular, a les costes africanes d'Algèria. Però, sobretot, a l'illa de Menorca, segons Josep Maria Jansà, raó per la qual aquesta és coneguda com l'illa del Vent.

En aquesta illa de les Balears, per cert (territori de parla catalana, com és sabut), la gent, empipada, sempre -abans, però, més que no pas ara- ha batejat la tramuntana amb els noms de la «Veia», en «Valent», en «Menjafaves» i en «Robafaves». En «Robafaves», perquè dificulta les feines de la mar i de la terra, la qual cosa propicia que els pagesos i els mariners no puguin treballar i hagin de romandre a casa «menjant faves sense donar guany», com diuen ells. I també per als menorquins, la tramuntana surt d'un forat. D'un forat que diuen que hi ha en una penya i que és guardat per un vell i una vella. Ell, segons s'explica, és fredolic i amic de la calma, circumstància que l'empeny a tapar el forat per tal de deturar el vent, mentre que ella, contràriament, gaudeix d'allò més, com una beneita, quan sent bufar la tramuntana i quan veu que tot ho arrasa. I com que la vella és així, com Déu l'ha feta (o la «parida», que solen dir els menorquins), en arribar la tardor (i, particukarment,, durant l'hivern), destapa el forat de la tramuntana, tot aprofitant que el seu company no es mou de la vora del foc...

Sobre la tramuntana, cal recordar que l'il·lustre i recordat poeta figuerenc Carles Fages de Climent escrigué una popular i bella pregària, Oració al Crist de la Tramuntana, els versos de la qual posen de manifest que aquest vent del nord sol ser, en ocasions, dolentíssim i que convé implorar Déu que impedeixi que faci malvestats: «Braços en creu damunt la pia fusta,/ Senyor, empareu la closa i el sembrat./ Doneu el verd exacte al nostre prat/ i mesureu la tramuntana justa/ que eixugui l'herba i no ens espolsi el blat». Aquesta pregària la saben de memòria i la reciten, amb fervor, tots els empordanesos. I també, pel que m'han assegurat, alguns menorquins, que no han dubtat a aprendre-la últimament...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (7-12-08)