L'advocada de la vista

Cada any, des del 1786, pels voltants de la catedral de Barcelona se celebra una popularíssima fira. Es tracta de la Fira de Santa Llúcia, dedicada a la venda d'elements per al pessebre, que sol ser inaugurada a finals de novembre o a principi de desembre. Jo, de jove, residint a la Ciutat Comtal, sempre procurava deixar-m'hi caure. I ho feia, precisament, el 13 de desembre, diada de la santa -que és avui, dissabte-, tot recordant -i, a voltes, escoltant fins i tot a través d'alguns altaveus- el Romanç de Santa Llúcia, la bella melodia escrita pel poeta Josep Maria de Sagarra i musicada per Eduard Toldrà: «Perquè avui és Santa Llúcia,/ dia de l'any gloriós,/ pels volts de la plaça Nova/ rondava amb la meva amor». Una cançó que fou popularitzada pels grans i inoblidables tenors Emili Vendrell i Gaietà Renom (amb tots dos, per cert, vaig tenir el goig de fer-hi certa amistat, sobretot amb el darrer, que estava vinculat per motius familiars a Sant Feliu de Guíxols), la lletra de la qual, entre d'altres coses, diu també que «Comprarem grapats de molsa/ i una enramada d'arboç/ i una blanca molinera/ i una ovella i un pastor. (...) «Ho posarem a migdia/ dins del nostre menjador,/ i abans de seure a taula/ ens ho mirarem tots dos;/ que una mica de muntanya/ ens faci el menjar més dolç!».

En aquesta barcelonina fira pessebrística de Santa Llúcia es pot trobar de tot i força: figuretes de fang i de plàstic, casetes de suro, de fusta, de cartró i també de plàstic, molsa, branquetes de pi, galzerans o gallerans florits... i una gran col·lecció de «caganers». Antigament, era creença estesa que la noia que anava a visitar santa Llúcia, a la seva capelleta, trobava casador. I com que hi acudien, tant al petit temple com a la fira, moltes noies de les poblacions veïnes de la Ciutat Comtal (joves fadrines de pagès, de cases bones de pagès, especialment), la jovenella masculina de la capital catalana adreçava les seves passes cap a aquests dos llocs, amb la intenció de «pescar-hi» una rica pubilleta. Tot plegat, venia a ser com una mena de festa de les noies, entre les quals n'hi havia unes quantes, anomenades «llucietes», que oferien uns bonics recitals de cant. Hi ha documents gràfics que testimonien que això encara passava el 1929, l'any de la Gran Exposició Universal de Barcelona, celebrada durant els darrers mesos de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera.

Santa Llúcia és la patrona de tots els treballadors i treballadores de l'art de l'agulla, o sigui, les modistes i els sastres (fins als anys 60 del segle passat, encara feien festa el 13 de desembre i organitzaven diferents actes), així com dels invidents, ja que és l'advocada de la vista. Per cert que, en temps reculats, la gent del didal i de l'agulla opìnava que, als qui cusien el dia de Santa Llúcia, se'ls escurçava set anys la vista. Per això, deien, no trigaven gaire a clavar-se'ls l'agulla en un dels seus òrgans visuals, sense adonar-se'n, a part que es descosia tota la roba que es cosia, tot fent-se malbé. Ah!, i àdhuc era creença que el dia de Santa Llúcia ningú no podia estudiar, llegir ni escriure, i que, si algú s'atrevia a fer-ho, esdevenia cec...

D'altra banda, cal esmentar que el 13 de desembre -o el diumenge immediatament anterior o posterior- també se celebren, arreu de les terres del Principat, una bona colla de fires-aplecs en honor de santa Llúcia, com les de la Jonquera i Sant Joan de les Abadesses. En aquesta última població, la fira-aplec té lloc a la capella de Santa Llúcia de Puigmal, vora el vell camí que mena d'aquesta localitat a la ciutat d'Olot. I convé destacar que, per tota la muntanya oriental catalana, la seva imatge gaudeix de molta popularitat. Tant és així que el refrany que, per la terra plana ens parla de «Santa Llúcia la bisbal,/ a tretze dies de Nadal», a muntanya pren la forma de «Santa Llúcia de Puigmal,/ tretze dies d'aquí a Nadal». Aquesta fira-aplec, per cert, abans havia estat coneguda com l'«Aplec dels torrons», atès que de tots els pobles de la rodalia, així com de la capital de la Garrotxa, hi acudia una enorme gentada, a fi i efecte de proveir-se de torrons per a les festes nadalenques. I no podem oblidar una fira-aplec, la de Tortosa, que és la més important de les terres del Baix Ebre, on es concentren molts torronaires d'Agramunt.

A propòsit de «Santa Llúcia la bisbal/ a tretze dies de Nadal», convé remarcar ue questa coneguda dita sempre ha fet suposar (a les comarques gironines, sobretot) que l'esmentada santa és filla de la Bisbal d'Empordà. Una suposició sense cap fonament, tenint en consideració que no hi ha res que acrediti que santa Llúcia obrís els ulls a la vida a la capital del Baix Empordà -o de l'Empordanet, que diria Josep Pla- i, en canvi, la tradició barcelonina assenyala ben clarament que tenia la seva casa on s'aixeca la capella que li està dedicada, la qual es troba davant de Cal Bisbe. Per tant, la cosa més segura és que santa Llúcia fos filla de Barcelona i que això de «bisbal» no sigui res més que un qualificatiu que hom li ha donat per haver estat veïna del senyor bisbe.

«Que santa Llúcia ens conservi la vista». Això és el que els catalans sempre hem demanat. I avui, que és -repeteixo- la diada d'aquesta santa, jo m'hi he encomanat de forma molt especial, ja que tinc la visió un xic «avariada», circumstància (dissortada circumstància, millor dit) que m'ha fet posar en mans de la ciència mèdica. D'un oftalmòleg, en concret, que confio, amb l'inestimable ajut de l'advocada de la vista, que em resolgui satisfactòriament ben aviat el problema...

Emili Casademont i Comas