divendres, 11 de setembre de 2009

El meu primer mestre de català

Vaig començar a aprendre a llegir i escriure en català (a les escoles, després de la Guerra Civil, era rigorosament prohibit ensenyar la nostra llengua, com és prou sabut), amb el volum I de Les diades populars catalanes, editat l’any 1932, obra de Joan Amades. Després completaria la col·lecció, publicada tota per l’Editorial Barcino, fins al volum IV, datat el 1949. Conservo tots aquests quatre volums que, amb el pas del temps, ofereixen avui un aspecte envellit, ja que les seves pàgines han esdevingut de color groc. Però, a voltes, els consulto, car les coses que s’hi expliquen -costums, tradicions, històries, llegendes, etcètera-, fruit de la intensa i feixuga tasca de recerca per les terres catalanes feta pel més gran folklorista que hem tingut (tasca realitzada al llarg d’unes llunyanes dècades a cavall d’una mula), encara enguany em són útils. És clar que, molt sovint, deixo de banda Les diades populars catalanes i me’n vaig directament al Costumari català, que és l’obra cabdal del mateix autor, dividida en cinc toms gruixuts, publicats entre els anys 1953 i 1956. I és que, a les seves pàgines (en haver adquirit el Costumari fa mig segle, aquestes ja comencen a tornar-se grogues), hi trobo força més ampliat i il·lustrat tot allò que m’interessa saber, així com velles cançons recopilades pel mestre Joan Tomàs, que solia acompanyar l’Amades. Joan Amades i Gelats -i ho dic ben alt i amb autèntic orgull-, ha estat el primer mestre de català que he tingut. De català i, naturalment, de moltíssimes altres matèries relacionades amb la història dels Països catalans.

En Juanito, que li deien de petit al barri barceloní del Raval, només pogué anar a col·legi fins als 9 anys, ja que era de família obrera, molt necessitada, i havia d’ajudar el seu pare, que feia de drapaire. D’aprenent de drapaire, Joan Amades passà a tenir una parada de llibres vells als populars Encants, llibres que eren llegits tots amb avidesa per ell abans de vendre’ls, malgrat no veure-hi gaire bé. Així fou com aconseguí atresorar pel seu compte -era un autodidacte perfecte- una cultura realment extraordinària, entre la qual figurava el domini de l’esperanto, llengua en què publicà algunes obretes, com La Kataluna popolkanto (La cançó popular catalana) i Kataluna Antologia (Antologia catalana), també sobre el cançoner popular català, ambdues el 1925, tot fundant, a més, la Federació Esperantista Catalana. D’altra banda, del 1933 al 1939 es féu conegudíssim, gràcies a unes xerrades setmanals que feia davant els micròfons de Ràdio Associació de Catalunya, publicades més tard sota el títol Històries i Llegendes de Barcelona i el subtítol «Passejada llegendària pels carrers de la ciutat vella».

Casat amb Enriqueta Mallofré l’any 1931, Amades no abandonà mai les seves recerques folklòriques, ajudat per la seva cunyada Consol, sobretot pel que respecta a la correcció de proves d’impremta, a causa dels greus problemes de visió que patia. La Consol Mallofré, per cert, recordo que un dia, després del traspàs d’en Joan, explicava que «tothom copia textos dels seus llibres» (un total de 133 n’arribà a publicar), alhora que lamentava que alguns «copistes» no citessin mai el nom del seu autor, cosa que jo, com cal suposar, sempre, perquè és de justícia, he procurat ressaltar.

Joan Amades i Gelats, que havia treballat a l’Arxiu Municipal d’Història de Barcelona, així com al Museu d’Indústries i Arts Populars de la mateixa ciutat, i que col·laborà, a partir del 1956, amb la Unesco, rebé la visita de la Parca el 1959, a l’edat de 69 anys. Per aquesta raó, l’actual 2009 ha estat declarat l’Any Amades, commemoració o celebració a la qual s’han sumat molts municipis catalans, i nombroses entitats culturals i recreatives del país estan dedicant a Joan Amades actes i exposicions interessantísimes, com el Museu del Joguet de Figueres, que n’ofereix una, d'exposició, molt admirada per una gran quantitat de persones que la visiten, sobretot de mainada, atès que s’adreça especialment al públic infantil. I un altre exemple del que dic me l’acaba de proporcionar la colla sardanista Rosa de Reus, que, en el llibre programa de l’Aplec de l’Alt Camp que m’ha enviat (important aplec que, sota la seva organització, se celebrarà diumenge de la setmana que ve, dia 20), hi figura la frase següent de l’Amades, extreta de l’abans esmentat volum I de Les diades populars catalanes: «La cobla toca la melodia del ball rossellonès, mentre els traginers fan avançar o recular les mules, procurant que marquin un pas, acordat al ritme de la melodia». D’altra banda, convé remarcar que l’insigne folklorista serà recordat i homenatjat a Barcelona, on nasqué i morí, en ocasió de les properes Festes de la Mercè, juntament amb Ildelfons Cerdà, l’arquitecte de l’Eixample, i Narcís Monturiol, el figuerenc inventor del submarí Ictineo, el pregó de les quals serà pronunciat per les actrius Montserrat Carulla i Vicky Peña, la seva filla.

No obstant això, hi ha una cosa que cal lamentar. I aquesta es concreta en el fet que cap ajuntament, amb motiu de l’Any Amades 2009 (n’hi hagué un altre el 1990, en ocasió del centenari de seva naixença), no ha pres l’acord -almenys, fins al moment, que se sàpiga- de dedicar un carrer (que també pot ser una plaça) a aquest gran savi barceloní de reconegut prestigi internacional, que fou, durant l’època més tenebrosa del franquisme, el meu primer mestre de català. Algunes ciutats i poblacions -poques, en realitat-, ja fa temps que el tenen; però, crec jo (i, pel que pogut comprovar, també força gent), que seria de desitjar que n’hi haguessin moltes, moltíssimes més...


Emili Casademont i Comas

1 comentari:

vpamies ha dit...

Un bon mestre, sens dubte.

La seva obra perdurarà moltes generacions, n'estic segur. Si no hagués existit Joan Amades (i Gelats, per cert) s'hagués perdut indefectiblement un gran cabal folklòric que ara desconeixeríem.