dissabte, 12 de setembre de 2009

Tot allò que s’ha ocultat sobre Pep Ventura

Emili Casademont i Comas
Periodista I escriptor


Fou gràcies a un destacat escriptor i polític de Figueres, Josep Puig i Pujades, que es pogué saber amb exactitud la data del naixement de Pep Ventura, a Alcalá la Real (Jaén), al cap de mig segle de la seva mort, esdevinguda a la capital de l’Alt Empordà. Puig i Pujades, en comprovar que tothom hi deia la seva, en aquest assumpte, i que acabava d’aparèixer una novel·la escrita per Pere Corominas sobre l’”avi” Pep, que embolicava encara més la troca, s’interessà pel tema, tot aconseguint que, des d’aquella ciutat andalusa, li enviessin una còpia de la partida de baptisme del músic, on es “revelava” que aquest havia nascut el 2 de febrer del 1817.

Gran sorpresa
Josep Puig i Pujades, la vida del qual s’extingí, després de la Guerra (in)Civil, al seu exili de Perpinyà, però que avui reposa al panteó d’homes il·lustres del cementiri de Figueres, descobrí, per altra banda, amb gran sorpresa, que Pep Ventura no es deia pas Josep Maria Ventura com tothom creia aleshores, sinó Josep Maria Vuenaventura, ja que així ho certificava la còpia del citat document: “Yo, don Juan Agustín Pariente, presbítero (…), bauticé solemnemente a un niño que me informaron nació ayer, exactamente el 2 de febrero de 1817, como a las siete de la tarde, y le puse el nombre de José María de la Purificación, hijo legítimo de Benito Vuenaventura, sargento segundo de la primera compañía del Batallón primero, segundo ligero, y Antonia Casas; abuelos paternos, Miguel Vuenaventura, sargento de la compañía fija en Rosas, y Margarita Fontico; maternos, José Casas y Ángela Casas (…)”.

El primer cognom d’en Pep Ventura, per tant, era el de Vuenaventura (amb b baixa, la lletra inicial), fet que Josep Puig i Pujades, en un article publicat a la revista figuerenca “La Dansa Més Bella”, il·lustrat amb una foto del retrat que un joveníssim Salvador Dalí havia dibuixat del personatge que creà la sardana llarga i reformà la cobla, no trigà gaire a “esbombar”…

Cal advertir que, a la primera meitat del segle XIX, els castellans solien escriure “vuenaventura” en lloc de “buenaventura”, atès que acostumaven a substituir la be alta per la be baixa de moltes paraules, costum del qual encara resten, en l’actualitat, alguns vestigis. En aquest sentit, recordo que no fa gaire hi hagué un porter de l’equip de futbol de la Unió Esportiva Figueras, procedent del sud de l’Estat espanyol, que, en el seu DNI, hi figurava, en lloc de Caballero, “Cavallero”…

Catalanització
L’”avi” Pep, indicava també Puig Pujades en el mateix article, mai no usà el seu primer cognom real. Sempre el procurà amagar, catalanitzat-lo almenys tres cops. Així, en casar-se el 16 d’abril del 1837 amb Maria Llandric, se’l canvià pel de Bentura (Bentura, sí, amb be alta, perquè els catalans, llavors, ben al contrari de com obraven els castellans, solien reemplaçar la be baixa per la be alta). Més endavant, quan exercí com a professor de música a l’Institut de Figueres, pel de Bonaventura. I el 17 de novembre del 1864, en “Pep de la tenora”, en enviduar i contraure matrimoni en segones núpcies amb Margarida Ripoll, convertí, de forma ja definitiva, el seu primer cognom en Ventura.

“Sortosament per a nosaltres, empordanesos, que hem sentit percudir en la nostra ànima amb el calfred de les grans emocions el refilar de la música d’aquest personatge tan insigne, música pastada amb la nostra terra i el nostre cel, pura com la neu del Canigó i apassionada com el Mediterrani proper, per a nosaltres, repeteixo, aquest personatge tan insigne sempre serà en Pep, a seques (familiarment , amb tot carinyo i amb tot respecte), l’home que salvà de la mort aquesta dansa de reis, que és la sardana”, cloïa Josep Puig i Pujades el seu article, ja que abrigava el temor que la divulgació de la notícia que Pep Ventura s’anomenava, en realitat, Josep Maria Vuenaventura (o Josep Maria Buenaventura, si volem escriure aquest cognom de manera correcta en la llengua de Cervantes) no cauria gens bé entre els catalans i, sobretot, entre els amants de la sardana, com, efecte, així succeí. Pero hom procurà ràpidament ocultar allò que havia descobert Puig Pujades, tot restant ben aviat oblidat aquell disgust o aquella decepció…

Aspectes inèdits
Actualment, s’investiga molt. I les investigacions, malgrat no poder disposar d’alguns documents importants -perduts o destruïts, durant o després de la Guerra (in)Civil-, solen donar bons resultats. Així, pel que fa a Pep Ventura, la gironina Anna Costal, llicenciada en Història i Ciències de la Música per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), ha declarat que, últimament, ha presentat una tesina erncaminada a obtenir el doctorat, titulada “Pep Ventura: moda, sàtira i revolució”, fruit de dos anys d’estudi i anàlisi de les sardanes de l’”avi” Pep, feina que mai no s’havia fet i que li ha permès descobrir aspectes inèdits del músic. “Es tracta -ha afirmat- d’un repertori sardanístic que ha restat amagat i proscrit durant molts anys, ocultant una part molt interessant de la història contemporània de Catalunya: la part més social, vital i quotidiana de l’Empordà federal de l’època del Sexenni Revolucionari”.

Segons Costal, fou entre el 1864 i el 1875 que Ventura escrigué sardanes llargues inspirant-se en temes d’òpera i sarsuela, o sigui, en la seva època de maduresa i no pas, contràriament al que expliquen els llibres d’història, en la seva joventut. Aquestes sardanes foren les grans rivals del contrapàs, la dansa que, a partir de la revolució del 1868, passà a ser del bàndol carlí i que era controlada per les famílies benestants de cada poble. “Un fet -ha remarcat- que permetia a aquestes demostrar el seu poder a la plaça, amb la col·laboració de l’Església”. I fou, precisament, gràcies a moltes sardanes llargues de l’”avi” Pep -sobretot, les de caire revolucionari i antimonàrquic-, ajudades per la defensa que hom feia de l’estat laic i republicà, quan aquest començava a aixecar el cap, que s’anul·laren els privilegis de l’aristocràcia, cosa que significà un canvi en la societat d’aquell temps.

Per acabar, ressalta l’Anna -detall igualment amagat- que Pep Ventura compongué sardanes sobre temes bèl·lics, com “Catalina”, i algunes, com “Fray José”, que no deixaven gaire ben parada l’Església…

Conclusió
En resum, tot allò que s’ha ocultat sobre l’”avi” Pep, descobert per Josep Puig i Pujades i Anna Costal, pot molt bé servir de base per escriure, per fi, la biografia autèntica del cèlebre i genialíssim músic…
(Publicat al llibre-programa de l’Aplec de l’Alt Camp, editat per la colla sardanista Rosa de Reus)