divendres, 4 de setembre de 2009

L’efímera República Catalana d’en Macià

Llegeixo que el Parlament de Catalunya ha suprimit la recepció oficial que cada any feia la vigília de l’Onze de Setembre, als jardins del Parc de la Ciutadella, i que la substituirà per un homenatge a Francesc Macià, nascut, a Vilanova i la Geltrú, el 21 d’octubre del 1859. I també llegeixo que l’estalvi serà de 35.000 euros, que era el cost del càtering per a 2.500 convidats. Un estalvi, causat per la crisi económica, que, ben mirat -i dit sigui de passada-, és d’allò més insignificant, comparat amb el que el govern de la Generalitat –el del «tristpartit»-, com l’anomena, amb raó, força gent- podria arribar a estalviar si obrés amb seny, cosa que, malauradament, no fa.

En efecte, ara farà 150 anys que nasqué Macià. I, tal com deixà escrit en les seves Memòries Claudi Ametlla, destacat polític republicà dels anys 30 (fou governador civil de Girona i Barcelona, abans d’abolir-se aquest càrrec) i il·lustre periodista, Francesc Macià i Llussà morí als 73 anys, al cap d’una vida atzarosa que, després de la seva entrada a la política amb la Solidaritat, dedicà totalment a Catalunya. «L’ex tinent coronel d’Enginyers -recalca Ametlla- en passà bona part a l’exili, quan ací li impediren de predicar el seu catalanisme extrem. Durant aquell llarg període, propagà l’ideal patriòtic per Europa i per Amèrica, galvanitzà les colònies catalanes escampades pel món, intentà la invasió armada d’Espanya per Prats de Molló, feta sens dubte desproporcionada i cridada al fracàs, però que serví, amb el sensacional procés que li féu la justícia francesa, a fer conèixer arreu el nostre plet i a fer admirar, en ple segle vint, un patriota romàntic en estat pur».

Macià no pogué tornar a Catalunya fins a finals de febrer del 1931, malgrat l’amnistia general decretada l’any 1930, després de la mort de Primo de Rivera. O sigui, abans de celebrar-se, aquell mes d’abril, les eleccions municipals a l’Estat espanyol, que provocaren, en donar el triomf a les candidatures d’esquerra, l’esfondrament del règim monàrquic. I Francesc Macià tornà amb l’esperit més jove que mai i ple d’l·lusions de cara al futur immediat del poble català, que l’esperava molt entusiasmat i esperançat, sobretot la classe obrera, raó per la qual el diari barceloní La Rambla digué: «Ha arribat un home jove». L’Avi, com tothom li deia amb respecte, fou protagonista d’un fet singular, que quasi mai no se sol explicar i que, en vigílies d’un nou Onze de Setembre, crec que paga la pena evocar. Es tracta del de la proclamació de la República Catalana feta per ell, govern que també ell presidí. La llavors nounada Esquerra Republicana de Catalunya, partit que no té res a veure amb l’actual ERC, llevat del nom i les sigles, que Macià havia cofundat, tot incorporant-hi el seu, és a dir, el d’Estat Català, guanyà per àmplia majoria les citades eleccions, celebrades el 12 d’abril, que era diumenge. I, al cap d’un parell de dies, un grup de flamants regidors que acabaven de ser elegits, amb Lluís Companys al capdavant, s’adreçaren a l’Ajuntament barceloní, on Amadeu Aragay agafà la vara de l’alcalde Martínez Domingo, tot dient-li: «Té, Lluís! Ja ets alcalde!» (de fet, l’alcalde seria el doctor Jaume Aiguader, atès que Companys es faria càrrec del Govern Civil, després de foragitar-ne Emiliano Iglesias, lloctinent de l’inefable Alejandro Lerroux), i, tot seguit, foren hissades les banderes catalana i republicana a l’edifici. Instants més tard, Francesc Macià, des de la Diputació (a la mateixa plaça de Sant Jaume), ratificà la proclamació que havia fet a la Casa de la Vila, cosa que la gent, tot i saber que era veritat, no s’ho acabava de creure. I a la nit, Pau Casals dirigí l‘Himne de l’Alegria, de Beethoven.

L’alegria, però, només durà tres dies, ja que el 17 d’abril, la República Catalana d’en Macià, que no feia cap gràcia a Madrid, malgrat haver estat proclamada «dins l’Estat espanyol», s’«evaporà». Macià es veié obligat a convertir-la en Generalitat de Catalunya. El dia abans, per cert, havia fet pública la constitució del govern provisional de la República Catalana, sota la seva presidència: Política, Ventura Gassol; Instrucció Pública, Rafael Campalans; Defensa, Joan Casanoves; Economia i Treball, Manuel Serra i Moret; Obres Públiques, Salvador Vidal; Hisenda, Casimir Giralt, i Comunicacions, Manuel Carrasco i Formiguera.

I si efímera fou aquella República Catalana, també efímer fou el temps que Macià presidí el govern de la Generalitat, car l’Avi morí el dia de Nadal del 1933, víctima d’un greu atac d’apendicitis. La seva filla Maria se n’assabentà, de l’atac, en tornar d’una sessió d’òpera celebrada al Liceu. S’ignora què hauria passat si la Parca hagués trigat uns anys més a visitar Francesc Macià, persona que sabia capejar bé tots els temporals. Alguns historiadors, però, han arribat a dir que hauria pogut evitar l’enorme tragèdia que després patí Catalunya. I és possible que no vagin errats.

Lògicament, jo no vaig tenir el goig de conèixer el primer president de la Generalitat de l’era moderna, ja que vaig néixer el febrer del 36. Però sí, temps més tard, vaig tenir la joia de fer amistat amb la maquíssima Maria Macià. La senyoreta Maria fou una gran col·laboradora de l’Avi. Sempre romangué al seu costat, tant en els bons moments com en els dolents. Això no obstant, mai no volgué parlar de política, ni de res que s’hi assemblés. Només recordo que, una vegada, vaig aconseguir que m’aclarís quelcom sobre els Fets de Prats de Molló, car els enemics de Catalunya asseguraven que el seu progenitor intentà suïcidar-se en ser detingut, cosa, tal com jo creia, més falsa que un cèlebre «duro sevillano» d’abans. I és que l’Avi era un home molt responsable i gens covard; en definitiva, era tot un cavaller.


Emili Casademont i Comas

2 comentaris:

Anònim ha dit...

bona tarda senyor Casademont,

He estat buscant el seu correu a internet però no l'he trobat enlloc. Que m'el podria facilitar per parlar amb vosté?

Estic interessat en temes d'història i m'agradaria fer-li una consulta

moltes gràcies
Ignasi

Anònim ha dit...

El meu E-Mail és el següent: emili.casademont@ya.com