El dissortat Raimon Casellas

Per a alguns, Raimon era el nom de pila d’un insigne intel·lectual, nascut a Barcelona el 1855 i traspassat a Sant Joan de les Abadesses el 1910, que es deia Casellas de primer cognom, mentre que, per a d’altres, era el de Ramon. I hi ha també qui afirma que el veritable nom de pila d’aquest personatge era el de Raymon (amb i grega), adduint que és així com apareix imprès en el llibres que publicà, però ignorant de ben segur que, en català antic, Raimon s’escrivia d’aquesta manera.

Raimon Casellas (jo sempre he escrit i escriure Raimon) cursà estudis d’Humanitats i Filosofia al Seminari Conciliar barceloní, entre el 1854 i el 1872, i més tard s’ocupà del negoci familiar, feina que abandonà tan bon punt pogué professionalitzar-se com a periodista, cosa que ocorregué el 1893. Inicialment, i sota la influència de Campoamor, escrigué poemes en castellà, tot col·laborant, a continuació, en moltes publicacions catalanes i estrangeres. Així, arribà a ser cap de redacció dels diaris La Vanguardia i La Veu de Catalunya. Precisament, ocupant aquest càrrec a La Veu, posà fi a la seva vida -suïcidant-se, en patir una fortíssima depressió- a la citada localitat gironina de la comarca del Ripollès, sense que se sàpiga per quina raó escollí aquest lloc per anar a morir. El que sí que se sap, per contra, és que, en el decès de Casellas, hi tingueren molt a veure els fets de la Setmana Tràgica i les greus tensions existents entre els intel·lectuals barcelonins. Principalment -cal remarcar-ho-, entre els de La Veu de Catalunya.

Conforme s’indicava l’altre dia en una carta del lector, publicada al Diari de Girona, Raimon Casellas rebé sepultura en un nínxol humil del cementiri de Sant Joan de les Abadesses. Tan humil, i alhora abandonat, que no hi havia ni una trista làpida amb el seu nom, motiu pel qual s’arribà a dubtar que acollís les restes d’una persona difunta. Però, el 3 de desembre del 1994, l’alcalde i el jutge de pau de la població, acompanyats d’un metge forense, decidiren obrir-lo. I així, a part de trobar-hi un tros d’espardenya, un barret antic i un braguer ortopèdic, observaren que el taüt duia les inicials R.C.D., corresponents, sens dubte, a Raimon Casellas i Dou. Aclarit això, tornaren a enterrar les despulles trobades, deixant la làpida com sempre, és a dir, sense fer-hi constar qui era el difunt. I per això, l’autora de la carta al lector, veïna de Bescanó, demanava, en el seu escrit, que es procedís a dignificar-la, amb motiu del centenari del traspàs de qui fou un gran periodista i escriptor barceloní, a més d’un destacat crític i historiador d’art, fet, aquest darrer, demostrat en diversos assaigs, alguns dels quals es recopilaren en l’obra pòstuma de Casellas, intitulada Etapes estètiques (1926), amb pròleg d’Eugeni d’Ors. Per altra banda, publicà tres importants peces literàries sota el corrent del Modernisme: Els sots ferèstecs (1901), Les multituts (1906) i Llibre d’històries (1909).

Els autors de l’obra Un segle de vida catalana, després de consignar que Ramon Casellas (segons ells, es deia Ramon i no pas Raimon) se suïcidà a San Joan de les Abadesses el Dia dels Difunts del 1910 -una data, per cert, tristament ben assenyalada-, remarquen que Casellas tingué una preocupació d’ordre formal per als seus escrits, cosa que, habitualment, mancava en els narradors catalans de la seva època. «Ja és simptomàtica l’actitud que envers Casellas va adoptar sempre Eugeni d’Ors. D’Ors, tan rigorós en judicar l’obra dels escriptors i dels artistes que s’adscriviren al Modernisme, respectà i elogià la de Ramon Casellas, en la qual, no sense justícia, veia anticipats i realitzats alguns principis del Noucentisme. Casellas treballà amb amor la seva prosa, la fa dúctil i penetrant, precisa, lingüísticament correcta. Són, aquests, els propòsits que inspiraven ja el grup de L’Avenç, al qual ell pertanyia, i que després, amb un altre sentit, potenciarien els noucentistes», expliquen.

Fa bastant de temps que jo vaig llegir Les multituts (després, amb el català de Pompeu Fabra, Les multituds, en diferents reedicions) i Els sots ferèstecs, quan de jove solia passar moltes hores a la Biblioteca Pública de Girona, la que hi ha a l’edifici de l’antic Hospici, i retinc encara força bé a la memòria l’argument de la segona obra esmentada. Es tracta de la novel·la d’un capellà, mossèn Llàtzer, que malda i s’esforça per reviscolar la vida religiosa de la gent que viu a les fondalades de Montmany, població del Vallès Oriental, enguany annexionada a Figaró. L’aventura del rector és una lluita dura, impossible, contra la maldat i l’atuïment dels bosquerols, és a dir, contra les forces demoníaques. Vaig passar unes estones entretingudes amb la lectura, que obligava a fer meditar molt, d’Els sots ferèstecs. I el mateix puc dir de Les multituds, llibre que recull una sèrie de contes, situats en el marc barceloní i basats en fets reals, per bé que manipulats convenientment pel seu autor, per tal de cercar-hi la intensificació dramàtica.

Molt afeccionat a escriure drames, Raimon Casellas, al final, protagonitzà, lamentablement, el seu. Un drama que podríem dir que encara avui perdura, ja que fa un segle que al cementiri de Sant Joan de les Abadesses reposen, del tot abandonades i oblidades, les seves despulles. En el futur, però, la situació podria canviar un xic, atès que, en ocasió de commemorar-se aquest 2010 el centenari del decès d’aquest il·lustre periodista i escriptor barceloní, potser l’Ajuntament santjoanenc farà que, en la seva làpida, hi figurin, almenys, el nom i els cognoms del dissortat autor d’Els sots ferèstecs i de Les multituds. Cal desitjar i esperar que així sigui.

Emili Casademont i Comas