Companys era parent meu

Al principi dels anys 50 del segle passat, vaig acompanyar el meu oncle Remigi, fill i ciutadà de Barcelona, al cementiri de Montjuïc, per tal de visitar-hi la tomba de la tia Pepita, la seva esposa, traspassada feia poc temps. I, aprofitant l’avinentesa, volgué ensenyar-me un modestíssim nínxol, situat de cara a la Mediterrània, la làpida del qual duia aquesta senzilla inscripció, feta a mà amb pintura de color negre: «Familia Companys». Es tractava del nínxol de Lluís Companys, el president de la Generalitat de Catalunya, afusellat, la matinada del 15 d’octubre del 1940, pels franquistes, després de ser capturat per la Gestapo a la França ocupada pels nazis, a instàncies d’un individu antirepublicà, Pedro Urraca, i lliurat a la policia espanyola. En aquell nínxol, mig amagat, hi havia unes flors. «Sempre n’hi ha, de flors, igual que a la tomba de Francesc Macià, que es troba més avall. I tot i que no ho sembli, aquests dos llocs sagrats tenen una vigilància especial», m’explicà el meu oncle, que fou, per cert, un fervent «macianista».

Fins llavors, a causa de la meva edat (quan esclatà la Guerra Civil, el juliol del 1936, jo era molt petit), a Lluís Companys i Jover no el coneixia gaire bé. Però en guardava el record que, quan començà a produir-se la tràgica «retirada», no es cansà de cridar: «Catalans: Catalunya és nostra. No ens la deixem prendre…!». I també guardava el record d’haver sentit dir que costà molt de convèncer Companys perquè fugís de Barcelona, en vigílies de caure la ciutat en mans de l’enemic, car al·legava que volia «rebre» els franquistes tot sol, assegut a la seva cadira presidencial del Palau de la Generalitat, i assumir tota la responsabilitat dels seus actes, a més de remarcar que el seu deure era protegir, dins les seves escasses possibilitats, tota la gent que, com a conseqüència de la victòria de les tropes del general rebel Franco, emprenia el dolorós camí de l’exili.

La vida, benvolguts lectors, té coses curioses. Perquè, anys després que l’oncle Remigi em mostrés on es trobaven les despulles de Lluís Companys, la casualitat féu que jo entrés a formar part de la família del president màrtir. Fou, concretament, el 1968, en contraure matrimoni, per ser la meva dona neboda dels Companys d’Olot, branca dels Companys del Tarrós establerta a la capital de la Garrotxa. Allò propicià que la nostra inoblidable tia Pepita, la dels Companys olotins, m’expliqués, per exemple, que el fet de portar el seu marit, en Josep -ja absent aleshores del món dels vius-, el cognom Companys, tan maleït pel franquisme, els suposà una «desgràcia». Així, immediatament després d’haver finalitzat la Guerra Civil, els Companys d’Olot foren molt mal «guipats» per determinada gent, fins al punt que arribaren a perdre, de forma ben injusta, un important plet. Ja, prèviament, algú els havia avisat: «Vale más que lo dejen correr. No tienen nada que hacer. Porque ustedes son parientes del “pajarito”». El «pajarito» era el motiu que hom donava a Lluís Companys.

Diferents actes s’han organitzat arreu de Catalunya per commemorar el 70è aniversari de l’afusellament, al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc, del president republicà de la Generalitat. Actes com el que se celebrarà, aquest diumenge, al coll de Manrella, situat al Pirineu altempordanès (municipi de la Vajol), per on ell creuà, a última hora, la frontera, i en els quals, un cop més, s’ha exigit l’anul·lació de l’únic judici sumaríssim il·legal -que constituí una autèntica farsa- fet, durant la II Guerra Mundial, contra el president d’un país europeu elegit democràticament, culminat amb la pena capital.

Tal com he assenyalat abans, sóc parent, encara que un xic llunyà, de Lluís Companys. D’un home, que, a causa del seu amor a Catalunya, fou covardament assassinat. I també, cal ressaltar-ho, a causa del seu amor de pare, ja que, alertat pels amics d’exili que corria el perill de ser apresat pels nazis i demanar-li que busqués un refugi millor, ell preferí quedar-se a Le Baule, en companyia de Carme Ballester, la seva segona dona, car creia que així podria arribar a localitzar el seu fill Lluïset, deficient mental, perdut arran d’un bombardeig alemany que patí la clínica parisenca on romania internat. Ramona Companys féu que el seu germà Lluís, en visitar-lo a la presó poc abans de ser ajusticiat, experimentés l’última satisfacció de la seva vida, ja que li digué, utilitzant una mentida pietosa, que acabaven de trobar en Lluïset. La localització del disssortat fill d’en Lluís, però, no trigà gaire. Carme Ballester, que no era la seva mare biològica, ho aconseguí, després de molts esforços, a l’hospital psiquiàtric de Llemotges, ciutat encara no ocupada pels nazis. Ventura Gassol, que assistí a l’enterrament d’en Lluïset (mort a l’exili pocs anys més tard), al cap de molt temps, en assabentar-se que Lluís Companys era parent meu, me’n facilità tota mena de detalls, com el relatiu al fèretre, que, embolcallat amb la senyera, contenia un cos horriblement mutilat a causa d’una cruel malaltia. Tot un veritable drama.

Emili Casademont i Comas