dissabte, 9 d’octubre de 2010

Els «grausins» de Tossa

Dels tres noms de pila catalans, Gerard, Guerau i Grau, que equivalen al «Gerardo» en castellà, el més usat és el primer, ja que Guerau (que trobem en el pseudònim utilitzat per l’il•lustre i inspirat poeta olotí Jaume Bofill i Matas, «Guerau de Liost») i Grau no ho solen ser gaire. Sobretot, aquest darrer que sembla que és un cognom i, en la immensa majoria dels casos, és així. Això no obstant, cal remarcar que sant Grau gaudeix de molta tradició arreu de les terres gironines. En alguns llocs, és tan invocat o més que sant Antoni, perquè protegeixi el bestiar boví. Llocs, principalment, de l’Empordà, el Gironès i la Garrotxa, com Joanetes, Falgons, Albons, Santa Pau, Crespià, Espinelves, Tortellà, la Pinya, Olot, Sant Gregori i Osor, que el veneren el 13 d’octubre, dia de la seva festa. I és que sant Grau, segons diuen, hi té molt a veure, amb el bestiar citat. Així, conten que, mentre visqué a Catalunya, hi hagué el risc que es perdés la raça dels bous, per culpa d’un terrible mal que els afectà, però que ell, en beneir-ne un que acabava d’estirar la pota, el tornà a la vida. I hom afegeix que, aleshores, tots els pagesos, als quals se’ls havien mort els bous, procediren a desenterrar-los i, tot seguit, els presentaren a sant Grau perquè els beneís, cosa que ell féu, i, immediatament, ressuscitaren.

I també hom conta que aquest sant residí durant un temps en un indret proper a Tossa de Mar, on feia penitència i dejuni en una barraca, la qual fou convertida, posteriorment, en capella. Es tracta, com cal suposar, de la capella o ermita de Sant Grau, situada a uns vuit quilòmetres del centre de l’esmentada i bonica vila de la Costa Brava, en què la gent afirma que hi ha la pedra que serví de coixí al sant, així com una gerra que aquest emprava per guardar l’aigua. Una aigua que, segons la creença popular, tenia virtut remeiera i que, per més que se’n tregués, sempre n’hi restava. Això, repeteixo, és el que s’assegura. Sigui com sigui, el cas és que, tot seguint la tradició, cada any -el 13 d’octubre, insisteixo- molts tossencs, encapçalats pel capellà de la població, pugen de bon matí en romeria fins a l’ermita de Sant Grau, on se celebra un solemne ofici religiós, es ballen sardanes i es fa un bon dinar de germanor.

D’altra banda, diuen que sant Grau també havia tingut una gerreta d’oli, que mai no s’estroncava. «Quan el sant va morir -explica Joan Amades-, la seva comunitat va conservar aquella gerreta com una gran relíquia, puix que sempre en rajava tant d’oli com hom volia. Un marxant envejós va veure una manera de fer-se riquíssim comprant aquella gerreta, la qual mai no es desdeia de rajar. Va oferir-ne un gran tresor, i la comunitat va acceptar-lo, puix que li va venir molt bé per a refer el convent, que estava mig enrunat. Però, així que la gerreta fou del marxant, es va estroncar, i no va rajar-ne ni una miserable gota més d’oli. D’aquesta manera, el sant, des del cel, va voler castigar l’enveja del marxant», acaba narrant l’insigne folklorista barceloní.

Per efecte d’això, els oliaires tenien sant Grau per patró. Igual que els fanalers, és a dir, aquells que encenien els fanals dels carrers, que primer s’alimentaven d’oli i després funcionaren amb gas fins a temps relativament moderns. Perquè heu de saber, benvolguts lectors, que, fins no pas fa gaire, la il•luminació pública de les ciutats era feta amb aquest darrer sistema. Pels anys 50 del segle passat, per exemple, jo encara havia presenciat a Barcelona l’encesa de fanals de gas cada vespre. Sobretot, recordo la de les Rambles, atès que, quan fosquejava, quasi sempre m’hi solia passejar, ja que, aleshores, el lloc era bastant tranquil.

Una de les localitats que més celebren la diada de Sant Grau, pel que respecta a les comarques gironines, és Tossa de Mar, malgrat que, en algunes ocasions, s’ha topat amb certes dificultats per fer els actes de l’Aplec a l’ermita dedicada al sant, pertanyent a una entitat bancària, fins que l’Ajuntament resolgué el conflicte, en adquirir la vella església, juntament amb diverses hectàrees de terreny de la rodalia.

I no vull acabar el present article sense esmentar que, antigament, els habitants de Tossa que acudien a la festa de Sant Grau eren anomenats «grausins», cosa que no tenia res a veure amb la forma de parlar dels de la zona aragonesa de Graus, o sigui, en un dialecte barrejat de paraules catalanes i castellanes, atès que les persones de la llegendària vila fundada per Toosa, nimfa de la mitologia grega (ella i el déu Posidó, per cert, posseeixen, a l’avinguda Costa Brava, una magnífica peça escultòríca, obra de Bonaventura Anson), només, tal com han fet sempre, utilitzaven un català «salat».

Avui dia, però, pocs tossencs i tossenques coneixen aquesta petita curiositat històrica relativa al nom de «grausins», que s’havia aplicat abans als qui anaven a l’Aplec de Sant Grau, ja que, en no aconseguir arrelar amb força, desaparegué ben aviat, sense deixar cap rastre.



Emili Casademont i Comas

1 comentari:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Vam aturar-nos-hi una bona estona, fa uns quants anys. Una persona ens va explicar que pertanyia a una entitat bancària, com vostè diu.
Em va fer una certa impressió, tot tancat, en lloc tant bonic.
És un plaer llegir els seus articles.