divendres, 22 d’octubre de 2010

Els consells del pintor Simó

En una època relativament llunyana, quan arribava la data del 28 d’octubre, vigília de la diada de Sant Narcís, patró de la ciutat de Girona, els botiguers de Barcelona procedien a canviar cada any, de bon matí, una estampa que tenien penjada en una paret de l’interior dels seus establiments. En aquella estampa hi havia un curiós personatge, el pintor Simó -molt ben dibuixat, per cert-, acompanyat d’una sèrie de consells donats per ell. El motiu pel qual es feia la dita substitució era doble. Primer, perquè hom considerava que sant Narcís ja s’havia encarregat de «matar», per tot el que restava de tardor i l’hivern proper, les mosques (els barcelonins sembla que en tingueren coneixement, d’això, força temps abans que els gironins), i les noves estampes, per tant, estarien una colla de mesos sense que aquests insectes, la presència dels quals és notòria a totes les parts del globus terraqui, les embrutissin. I segon, perquè, el 28 d’octubre era -i encara ho és- la diada de l’apòstol Sant Simó (nom que lluïa, repeteixo, l’artista-pintor de referència), patró dels drapaires, car aquest sant diuen que exercí el citat ofici, tan noble com pot ser-ho qualsevol altre.

A propòsit de sant Simó, cal indicar que, segons conta la veu popular, es tractava d’un home exageradament gras, raó per la qual caminava amb una lentitud exasperant i sempre anava al darrere de tot de la colla d’apòstols, cosa que els obligava a esperar-lo, per tal d’evitar que s’«extraviés». Per altra banda, convé ressaltar que sant Simó és, encara avui dia, especialment venerat a la ciutat de Mataró, al Maresme, on té una antiga ermita dedicada, del sostre de la qual havia penjat una nau votiva molt famosa (una de les més notables existents arreu del món), conservada actualment, pel que m’han assegurat, al Museu de Rotterdam (Holanda).

Segons refereix la tradició, el pintor Simó (i torno a ocupar-me d’ell) era un artista realment extraordinari, que pintava com els àngels, però això no impedia que fos un pobre de solemnitat i que, lògicament, anés vestit d’una manera d’allò més penosa. Un dia, en Simó fou cridat per un gran magnat, ja que li volia encarregar una obra important, i ell cregué que calia presentar-se davant seu ben mudat. Però, com que no tenia ni un trist xavo, anà a demanar a un sastre, la botiga del qual es trobava situada ben a prop dels Encants barcelonins, que li vengués un vestit, amb la promesa que li pagaria quan cobrés la feina que havia de fer. El sastre, després de rumiar-s’ho una bona estona, al final li digué que bé, que d’acord. Però es donà el cas que el pintor Simó, un cop acabà i lliurà l’obra al gran magnat, no la cobrà (es veu que el gran magnat es tractava, en realitat, d’un gran «mangant») i, en conseqüència, li fou impossible de poder liquidar el deute. Així les coses, i com que el sastre no estava per orgues i volia els diners, el pintor, tot amoïnat, li proposà de pagar-lo amb una pintura, assegurant-li que aquesta li reportaria un bon guany, proposició a la qual l’«autor» del vestit, que ja ho donava tot per perdut, s’avingué. I, aleshores, en Simó li pintà, damunt la paret de la sastreria, un ninot amb un dit a l’ull i una mà a la bossa, la qual estrenyia fortament, i unes lletres, a sota, que deien: «Obre l’ull/ i tanca la bossa» i «Quan fio, no cobro;/ doncs, per no cobrar,/ val més no fiar».

Aquella pintura, segons m’explicà fa temps un vell paradista dels populars Encants (per haver-ho sentit contar a un avantpassat seu), féu tanta gràcia que tota la gent de la Ciutat Comtal, la mar d’encuriosida, desfilà per la sastreria, per tal de veure aquell ninot «parlador». I el sastre, tal com li havia assegurat el pintor Simó, no trigà a augmentar de forma considerable la seva clientela i hi sortí guanyant. «Molt més que si hagués cobrat el vestit en or de bona llei», em digué aquell paradista, el qual, fins i tot, m’indicà la casa on, probablement, hi havia hagut la sastreria en qüestió.

Altrament, diu la tradició que la pensada del pintor Simó agradà tant, que foren moltíssims els botiguers barcelonins que li encarregaren que els pintés un ninot semblant. I en Simó, que, a part de ser un acreditat artista, era molt bona persona, no dubtà a complaure’ls i, alhora, procedí a posar en boca del ninot, referent al fiar i al no cobrar, diferents refranys que arribaren a ser qualificats de «Consells del pintor Simó». Àdhuc del ninot i dels seus consells s’imprimiren estampes que circularen per tot Barcelona, on es recomanava «obrir l’ull i tancar la bossa», cosa que volia indicar que els establiments barcelonins no venien a fiar, fet que, temps després, fou imitat per d’altres botigues de diverses poblacions catalanes. Així, als anys 40 i 50 del segle passat, per exemple, recordo que, de forma ben visible, a l’entrada d’un local comercial de la ciutat de Girona (crec que es tractava d’una sabateria), ubicat a escassa distància de la llavors anomenada plaça del Gra, hi lluïa un seriós i contundent «avís» que, en castellà, deia el següent: «No se fía». Els consells del pintor Simó foren, sens dubte, uns consells d’allò més savis.


Emili Casademont i Comas