La sega i l’expressió «Agafar un gat»

Els nostres avantpassats deien que, si algú partia pel mig un gra de blat acabat de collir, hi podia veure, en cada meitat, la cara de Jesús. I això estava relacionat amb el fet que, segons una antiquíssima llegenda, la Mare de Déu, llavors de la fugida a Egipte, es posà dins la falda el seu fillet, per tal d’amagar-lo i, d’aquesta forma, salvar-lo dels soldats d’Herodes. «Què hi porteu, dins la vostra falda?», li preguntaren. «Blat», respongué, amb tota naturalitat, la Verge Maria. I, efectivament, així era, tal com pogueren ben comprovar tot seguit aquells soldats, ja que el Messies s’havia convertit en blat.

«Pel juny,/ la falç al puny»
Això ocorregué, segons indica la mateixa llegenda, durant el mes de juny, que és l’època de la sega. Ja ho ve a dir, d’una manera molt entenidora, el popular refrany: «Pel juny,/ la falç al puny».

És clar que, en algunes contrades de Catalunya -les de l’alta muntanya, de clima més fred-, la segada s’hi realitza més tard. O sigui, al llarg del mes de juliol (el calendari de pedra esculpit a la portalada de l’històric monestir de Ripoll, ho posa de manifest), i, en certs llocs, fins i tot cap a les darreries d’agost. Aquest és el cas dels pobles, com el de Castellar de N’Hug (Alt Bergadà), situats a l.400 metres d’altitud, és a dir, la màxima alçada on es conrea el blat.

Cal dir, però, referent a la falç, que, avui dia, aquesta eina ha passat ja gairebé a formar part de la història, car les tasques segadores són fetes majoritàriament per màquines modernes, les quals àdhuc «empaqueten» les garbes, tot deixant-les a punt per al batre.

La cerimònia que narra Guimerà
A propòsit del batre, convé recordar que l’eximi poeta Àngel Guimerà, l‘autor de la lletra de La Santa Espina, escrigué una obra titulada La festa del batre, on hi ha una cerimònia de la sega del blat.

Aquesta cerimònia -deixeu-me fer-ne un petit resum- té com a protagonista una donzella, que és l’encarregada de tallar la primera garba i portar-la, a continuació, a l’altar del Santíssim de la parròquia. El sacerdot procedeix a beneir la garba i, després, roman al temple fins al darrer dia de la sega, en què la noieta la va a buscar, seguida d’una cobla que sona, i se l’emporta a casa seva. Un cop allà, penja aquella primera i sagrada garba a la finestra de la cambra dels avis, lloc on es queda fins al juny següent, que serà reemplaçada per la de la segada vinent, mentre els grans de blat, en caure lentament de les espigues, serveixen de menjar per als ocells.

Sardanes de celebració
I també convé recordar que abans havia estat costum ballar sardanes per celebrar la fi de la segada, dansa que s’executava, encara que no gaire còmodament, damunt el rostoll. Pep Ventura, per cert, en compongué una de curta, anomenada La sardana de la sega, i, posteriorment -en temps més propers a nosaltres-, d’altres mestres, com en Ramon Serrat, de Sant Joan de les Abadesses (L’espiga daurada), en Josep Pi, de Pals (La segadora), en Joan Balcells, de Barcelona (Festa de garbers), etcètera, procediren a elaborar-ne de llargues.

Jo, de petit -immediatament després de la Guerra Civil-, aquest costum ja no el vaig veure practicar enlloc. En canvi, sí que vaig veure practicar aquella festa gastronòmica que celebraven en algunes velles masies del poble de Palau-sacosta, enguany annexionat a la ciutat de Girona, i hi vaig participar, atès que els seus amos eren amics de la meva família. Els segadors, homes i dones -aquestes no dallaven, només recollien les espigues-, feien un àpat d’allò més extraordinari i riquíssim, a tall de cloenda de la segada, amb genuïnes menges de pagès i bon vi, mentre, en pla distès i divertit, ells i elles comentaven les anècdotes que hi acabaven de viure.

Origen garriguellenc
I no voldria posar el punt i final a aquest article sense referir-me a la coneguda expressió «Agafar un gat», aplicada a aquelles persones que, per efecte del consum abusiu de begudes alcohòliques, van de tort o no s’aguanten dretes i, com que tenen el cap molt «emboirat», diuen o fan bajanades a dojo.

Segons expliquen diversos tractadistes del tema, entre els quals trobem el folklorista Joan Amades, l’origen d’aquesta expressió cal situar-lo a la població de Garriguella (Alt Empordà), ja que, en arribar l’últim dia de la sega, els segadors garriguellencs, acompanyats d’alguns habitants de les localitats veïnes que els ajudaven en la feina, deixaven anar un gat que, perseguit, corria esverat pel rostoll. Tots feien veure que volien atrapar-lo i matar-lo a cops de falç. Però sempre n’hi havia un -en realitat, es tractava d’un «tontet» que se les donava d’espavilat- que s’ho prenia seriosament i, després d’agafar la pobra bestiola i «liquidar-la» (sense pensar que la «gesta» tenia tristes conseqüències), es veia obligat a menjar-se el gat durant el sopar tradicional de la fi de la segada que s’organitzava, mentre els seus «col·legues», tant masculins com femenins, entonaven, enmig d’una fenomenal gatzara, uns sorollosos «marramiaus!». I no finalitzava pas aquí la cosa, perquè també l’infeliç segador es veia obligat a beure vi a desdir i, com es ben fàcil d’imaginar, acabava borratxo perdut, que diríem vulgarment.

D’aquí ve, pel que es conta (aquesta historieta, però, té diverses variants, encara que, en el fons, no la fan variar gaire), la popular expressió «agafar un gat», expressió que, en determinats indrets de la geografia catalana, és substituïda per d’altres, com la d’«agafar una trompa» o la d«agafar una mona».


Emili Casademont i Comas