Enric Morera i la primavera

Enguany, benvolguts lectors, commemorem un centenari d’Enric Morera i Viura. Que no és pas el de la seva naixença, car aquest ja fou commemorat el 1965, amb concerts dels orfeons i les agrupacions corals de tot Catalunya, malgrat que, per raó de trobar-nos en plena dictadura, hi mancà un homenatge nacional digne de l’extraordinària personalitat del mestre barceloní. Com tampoc aquest centenari no és pas el del traspàs d’Enric Morera, atès que, fins al 2042, no podrà ser commemorat. Cal desitjar i esperar, però, que, quan arribi el moment, no tinguem un règim antidemocràtic que impedeixi fer-ho en plena llibertat. En aquest sentit, convé recordar que, lamentablement, l’òbit de l’autor de la música de la patriòtica i primaveral sardana La Santa Espina (considerada l’himne popular català), produït l’11 de març del 1942, fou condemnat al silenci més total i absolut per Franco, el «generalísimo», que havia «implantat» no feia gaire temps l’esmentada i dilatadíssima dictadura, després d’aixecar-se en armes, al costat d’altres militars, contra la Segona República Espanyola, legalment constituïda, i de provocar una cruenta i dolorosa guerra civil.

Retorn definitu

El centenari d’Enric Morera al qual em refereixo (i que està passant del tot desapercebut) és el del seu retorn definitu a la pàtria el 1911, després d’una breu i decebedora estada a l’Argentina (les anteriors, en canvi, foren llargues i exitoses), retorn molt celebrat -una enorme gentada anà a rebre el músic al port barceloní-, segons expliquen els periòdics de l’època, tot indicant també que, a continuació, l’Ajuntament de la capital catalana procedí a nomenar Morera sotsdirector -més tard, director- de l’Escola Municipal de Música de Barcelona, convertida després en Conservatori.

I és que Catalunya tenia la imperiosa necessitat de comptar, de nou, amb Enric Morera (hom recordava, entre d’altres coses importants, que havia estat el fundador d’una coral de gran prestigi, la Catalunya Nova, integrada únicament per homes de condició ben humil, obrers, dels barris del Cap i Casal), ja que, en aquells instants, la nostra música corria el perill de caure en la vulgaritat, en el mal gust. La música forastera s’estava apoderant dels teatres, fet que motivava que els nostres millors músics abandonessin la lluita o optessin per emigrar a l’estranger.

Tot això, a partir de l’any 1911, començà a solucionar-se, mercès al mestre Morera, i la música catalana aconseguí, al final, imposar-se de forma rotunda arreu del país.

Un himne (perdut?) del Barça

Enric Morera i Viura, al llarg de la seva vida, compongué música de cambra, música simfònica, música religiosa, òperes, cançons, sarsueles, sardanes, etcètera. I fins i tot, un himne del Barça, molt més vibrant i patriòtic, pel que s’assegura, que el que té actualment, la partitura del qual ha de trobar-se, si no s’ha perdut -que tot podria ser-, abandonada als arxius del club blaugrana. Per a Morera treballaren tots els poetes del seu temps: Àngel Guimerà, Joan Maragall, Jacint Verdaguer, Santiago Rusiñol, Josep Carner, Josep Maria de Sagarra, etc., sense oblidar els rossellonesos Josep Sebastià Pons i Carles Grandó, per exemple, que li portaren els seus versos perquè els musiqués.

I, a part d’això, cal ressaltar que, gràcies també a Enric Morera, la sardana recobrà la dignitat que Pep Ventura, Juli Garreta o Josep Serra li havien donat. Així, i com a fruit del seu talent i de la seva inspiració, sorgiren peces tan belles i cèlebres com L’Empordà, La sardana de les monges, Baixant de la Font del Gat, Les fulles seques i Davant la Verge, entre moltíssimes d’altres, que Morera feia estrenar a la històrica cobla La Principal de Peralada. Llàstima que ara, com algú ha comentat encertadament, amb l’excusa que la gent vol sardanes noves, les cobles toquin moltes vulgaritats, a excepció d’unes poques que procuren seguir les petjades dels grans mestres.

El geni musical de Catalunya

Enric Morera, segons m’explicaren -durant els anys 50 i 60- persones que l’havien conegut, tot fent-ne un retrat, era un home alt, sec, una mica escardalenc. Tenia uns cabells fins plantats al cap com les espigues en un camp de blat, balancejant-se al compàs del vent. Els seus ulls petits, darrerre les ulleres que duia, ho escodrinyaven tot. I, pel que fa al mal caràcter que hom li atribuïa, no dubtaven a desmentir-ho rotundament, afirmant que era com un anyell, a qui li complaïa vestir-se de lleó. Així, «si parlava malament dels seus col·legues -em deien-, era perquè volia que tots fossin com ell: apassionats, desinteressats, idealistes, disposats sempre a sacrificar-ho tot, per tal que l’art hi sortís guanyant». Sigui com sigui, el cert és que Morera ha passat a la història com el geni musical de Catalunya.

I aquest geni musical de Catalunya (l’anhelat i triomfal retorn definitiu del qual a la pàtria coincidí, per cert, amb un matí primaveral d’ara fa un segle) nasqué un 22 de maig, en plena primavera, igual que Richard Wagner. Tots dos tenien, precisament, el mateix ideal: crear una música nacional que representés el poble al qual pertanyien. I, talment com Debussy, Beethoven i Granados (el lleidatà Enric Granados, víctima del naufragi del vaixell Sussex, torpedinat pels alemanys al Canal de la Mànega, durant la Primera Guerra Mundial, procedent dels Estats Units), Enric Morera morí un mes de març. Un mes de març que, per a ell, havia ja consumit una colla de dies, raó per la qual l’estació més meravellosa de l’any estava trucant insistentment a la porta…

Homenatge

Per tot el que he acabo de consignar, benvolguts lectors, jo, tan bon punt apareix la primavera, no puc resistir la temptació de contemplar amb especial interès, any rere any, el jardí que l’autor de la música de La Santa Espina i L’Empordà té dedicat a Figueres, just davant mateix del pis de l’edifici on visc. Perquè us en feu una idea, d’això últim, us diré que aquest jardí es troba situat tan a la vora de casa meva que gairebé el toco amb els dits…

I així, sense cap entrebanc, puc veure que el «meu» entranyable jardí Enric Morera comença a exhibir una bona florida, la qual, de mica en mica (o tot de pressa, si el temps hi ajuda), esdevé realment esplendorosa. Com si, en record de l’excepcional mestre, volgués retre-li el més emotiu homenatge…

Emili Casademont i Comas
Articulista del «Diari de Girona»

(Llibre-programa de l’Aplec de la Sardana de l’Escala 2011)