El cuplet català i la seva mare

Càndida Pérez, la mare del cuplet català

Núria Feliu, en iniciar-se el 1971, volgué fer reviure als barcelonins les antigues glòries del cuplet català. «Encara que només sigui per una nit -digué-, em proposo omplir l’aire i l’ambient del Paral·lel de cuplets catalans, igual que fa molt de temps ho van fer la Pilar Alonso, la Mercè Serós o la Raquel Meller». I així, l’1 de març del citat any 1971 -ara ha fet, per tant, quatre dècades- organitzà a El Molino «La nit del cuplet català», nit que, en contra del que molts opinaven (aquest era el cas, per exemple, de l’eminent crític teatral i periodista Sebastià Gasch), constituí un èxit apoteòsic. A l’espectacle, hi assistí, especialment convidada, la compositora Càndida Pérez (Olot,1893-1989), que pogué comprovar que el públic acollia els seus vells cuplets, com La Marieta de l’ull viu, amb el mateix embriagament i emoció que quan s’estrenaren mig segle enrere. I indiquen les ressenyes publicades a la premsa barcelonina de l’època que, un cop acabada la funció, Núria Feliu i alguns amics, entre ells la mateixa Càndida, creuaren el carrer i anaren a dipositar al monument de la Meller una bona part de les roses que el públic havia llançat a la Núria, com a premi del seu triomf, mentre actuava al petit escenari d’El Molino. Per altra banda, cal afegir a tot això que, poques setmanes més tard, Núria Feliu enregistrà alguns d’aquells cuplets en un disc, editat per Hispavox, amb el títol genèric El cuplet a Barcelona.

Fent un xic d’història, convé ressaltar que, un bon dia d’aquells anys 20 del segle passat, a Pilar Alonso se li ocorregué la idea, actuant al Teatre Eldorado de la barcelonina Plaça de Catalunya, de cantar el cuplet català Les Caramelles, compost per Càndida Pérez, després d’haver-ho fet en castellà, que era com s’interpretaven totes aquestes cançons «pícares» i plenes de frases amb doble sentit, i el públic, entusiasmat, demanant-ne més, féu néixer el cuplet català (ho relata així Sempronio, l’antic cronista oficial de la Ciutat Comtal), que, a partir d’aquell moment, es divulgà pertot arreu, assolint una gran popularitat. Una popularitat, però, de la qual restà exclosa la Càndida, atès que, com ha dit el seu biògraf Josep Maria Canals i Ferrarons, «la seva condició de dona impedia que fos reconeguda com a compositora». Això explica que la signatura de Càndida Pérez no aparegui en moltes de les partitures (la de L’orfeonista, la del Ball de rams, la de La cançó de la dida, la de La muller d’en Manelic, etcètera) que ella escrigué. Altrament, i tal com ha assenyalat igualment Canals, tampoc no es reconegué que «Càndida Pérez fos una de les poques artistes que, mitjançant les seves cançons (moltes interpretades per ella mateixa), van donar a conèixer la llengua catalana a Europa i Amèrica».

Últimament, la cantant Rocío Romero i Grau i la pianista Elisabet Planagumà, creadores de la campanya Càndida memòria (han enregistrat en disc els cuplets de la Càndida i actuen sovint pertot Catalunya), oferiren un recital a Figueres, que resultà brillantíssim. La coral Les Veus de l’Empordà, constituïda per membres del Casal de la Gent Gran de la capital altempordanesa, cantà, per començar, dues peces de Càndida Pérez, Les Caramelles i L’emperadriu. A continuació, el pianista local Josep Soy, que té més de 80 anys, tocà el cuplet La muller d’en Manelic; després, Josep Maria Canals explicà tots els detalls de la vida de la Càndida, l’autèntica mare del cuplet català, i, finalment, Rocío i Planagumà, interpretaren les dues peces programades de la compositora olotina, dues peces que, a petició d’un públic realment entusiasmat en escoltar La Marieta de l’ull viu (i, sobretot, en escoltar la meravellosa veu de Rocío Romero, acompanyada de la seva juvenil i gràcil figura, entonant allò de «Jo sóc la criticada Marieta...»), féu que en fossin bastants més. I és que els cuplets de Càndida Pérez, malgrat el pas del temps, continuen, com bé ha assegurat algú, «despertant l’alegria i l’expectació d’aquelles persones que viuen intensament el sentit històric de la nostra cultura».

Amb la Rocío, vaig parlar-hi una bona estona. I li vaig comentar que, de petit, havia vist la Meller, formant part d’un espectacle d’Els Vienesos, Melodías del Danubio, al llavors anomenat Teatro Español del Paral·lel barceloní, situat ben a prop de l’entrada al popular carrer de les Tàpies, avui completament transformat i modernitzat. Això degué ser per allà l’any 1946. I també li vaig comentar que, poc abans que la famosa cantatriu aragonesa-catalana morís (l’estiu del 1962) en una residència per a ancians de la Ciutat Comtal, vaig tenir ocasió de conèixer-la personalment. «I no li va parlar de Càndida Pérez?», em preguntà Rocío Romero. «Doncs no. No me’n va pas parlar», li vaig respondre. Aquell fet no sorprengué gaire a Rocío, atès que Raquel Meller (i el mateix succeí amb Pilar Alonso i Mercè Serós) pretenia -tot ho fa ben pensar- que el públic arribés a creure que els cuplets de Càndida Pérez (un d’ells, El noi de la mare, l’estrenà a París) eren seus. «La Càndida, que ja va sortir aquella nit del 1971 d’El Molino molt “escaldada”, no mereixia allò», lamentà Rocío Romero. I, lògicament, li vaig donar tota la raó.

Rocío Romero i Grau

Emili Casademont i Comas
(«Diari de Girona»)