Emili Casademont i Comas: L’eliminació d’un sant patró català

Estàtua de sant Galderic (Fontcoberta)

Assenyala la Gran Enciclopèdia Catalana que, talment com a la resta de la península Ibèrica, sant Isidre llaurador és molt venerat a Catalunya. Cosa ben certa. Perquè aquest sant madrileny, anomenat en castellà Isidro, patró de la capital de l’Estat espanyol, gaudeix a casa nostra de molta devoció, motiu pel qual són nombroses les poblacions que, a més de dedicar-li carrers o places, cada 15 de maig, dia de la seva festa, celebren actes en honor seu, com Cabanes (Alt Empordà), per exemple, en què es fa una popular «sembra de pinyons». No obstant això, Louis Réan, el prestigiós historiador francès de l’art (Poitiers,1881-París,1961), sempre posà en dubte que sant Isidre (personatge que, pel que es conta, visqué en terres castellanes entre els segles XI i XII) hagués arribat a existir realment, malgrat haver estat beatificat el 1618, així com canonitzat quatre anys més tard, i que Joan XXIII, el 1960, el declarés patró dels llauradors, ja que diuen que aquest era el seu ofici, tot i que també diuen que la feina li feien uns àngels, mentre ell es lliurava a l’oració.

Sigui com sigui, la veritat és que, en una època llunyana, sant Isidre substituí sant Galderic o Galdric, el veritable patró dels pagesos catalans. Una substitució que hom considera que fou motivada per la imposició de la cultura castellana per damunt de la catalana (exercida després de la guerra de Successió), i, sobretot, per la implantació, a partir del primer quart del segle XVIII, del Decret de Nova Planta. Això és el que s’explica en la documentació impresa que obra en poder del Patronat de Sant Galderic, amb seu a Barcelona, entitat que, des de fa alguns anys, lluita per recuperar aquest sant. En tal sentit, cal destacar que quelcom s’ha aconseguit, atès que, actualment, la gent de pagès del Pla de l’Estany, de Tallada d’Empordà, de Terrassa, de Rubí, de diversos poblacions del Maresme, etc., ja torna a reconèixer sant Galderic com a patró, i al Santuari de la Mare de Déu del Mont i a Fontcoberta, poble veí de Banyoles, s’hi han col·locat sengles imatges seves. D’altra banda, convé indicar que, segons la historiadora Dolors Llompart, sant Galderic rebé una duríssima «patacada», quan, durant el segle XIX, es posaren sota l’advocació de sant Isidre moltes associacions, la més important de les quals fou l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, una mena de sindicat de pagesos terratinents, fundat l’any 1851.

De sant Galderic, la diada del qual és el 16 d’octubre, se sap que nasqué a la localitat del Llenguadoc-Rosselló anomenada Vilavella (avui, Sant Galderic o, en francès, Saint Gaudéric), el 820, i que fou canonitzat el mateix any de la seva mort, el 900, després d’obrar moltíssims miracles. Es tractava d’un camperol que conreava unes terres, que eren d’un riquíssim propietari rural, i que defensava els drets dels pagesos, tot protegint-los dels abusos i maltractes dels senyors. Enterrat al monestir de Sant Martí del Canigó, les seves relíquies foren traslladades després al de Sant Pau del Camp (Barcelona), a fi d’evitar que fossin profanades a causa d’una guerra, i ara es troben a la catedral de Perpinyà, ciutat de la qual sant Galderic sempre ha estat patró, igual que de la pagesia del Rosselló.

I no voldria posar el punt i final a aquest article sense referir-me a un fet ocorregut recentment, que prova que una imatge de sant Galderic fou convertida en una de sant Isidre. Segons ha explicat el conservador del Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles, Josep Tarrús i Galter, «amb motiu de la restauració d’un suposat sant Isidre barroc, del segle XVIII, procedent de l’església banyolina de Santa Maria dels Turers, ens vàrem adonar que potser es tractava d’una peça més antiga del que pensàvem. I, en efecte, quan la restauradora Anna de Puig i de Traver va treure la capa de pintura verd fosc que l’emmascarava, va aparèixer una superfície daurada més pròpia del segle XVII que del XVIII. O sigui, que era d’un sant Isidre, sant medieval del segle XII de la vila de Madrid, introduït a Catalunya després del 1714, amb l’arribada dels primers Borbons». Tarrús, després d’indicar que, una vegada neta del tot la peça, quedà clar que aquesta talla n’amagava una altra i que els seus vestits eren exactament iguals que els de les figures de sant Galderic (el culte del qual estigué fortament arrelat als temples de Santa Maria de Porqueres i de la Mare de Déu del Mont), ha remarcat que, per tal que dugués els atributs de la seva nova personalitat com sant Isidre, se li canviaren diverses coses, com «una barra amb punxa de ferro per menar les vaques, que era el símbol de sant Galderic, per una rella d’arada». Per acabar, Josep Tarrús ha assenyalat el següent: «Ara, la figura té un aspecte molt més proper al que devia tenir originalment, quan era un Sant Galderic, abans de la seva transformació en un Sant Isidre al segle XVIII».

Tot fa ben creure, cars lectors, que aquesta transformació és la que també patiren totes les imatges de sant Galderic existents a Catalunya, a fi que quedés eliminat, en benefici de san Isidro labrador, l’autèntic patró dels nostres pagesos.