dissabte, 7 de maig de 2011

Sant Ponç, els herbolaris i Dalí

El poeta Carles Fages de Climent digué, en un epigrama, que «Al carrer de Monturiol/ tres genis han vist el sol/ l’inventor del submarí/ jo i en Salvador Dalí». Tots tres, en efecte, foren tres genis, nascuts al mateix i cèntric carrer de la ciutat de Figueres (el que porta el nom del pare de la navegació submarina), malgrat que la fama assolida per l’autor del dit epigrama, que ho és també del bell poema Les bruixes de Llers, prologat per Ventura Gassol i il·lustrat per Dalí, sigui molt modesta, comparada amb la dels altres dos personatges.

Salvador Dalí, que «aterrà» en aquest món l’11 de maig del 1904, dimecres vinent celebraria el seu 107 aniversari, si no hagués emprès el viatge cap a l’eternitat, des de l’Hospital de la capital de l’Alt Empordà, el 23 de gener del 1989. I ho faria en la diada de sant Ponç, que és el patró dels herbolaris, motiu pel qual diverses poblacions de casa nostra organitzen fires en tal data (algunes abans o després, per tal que aquestes s’escaiguin en diumenge), on es posen a la venda herbes remeieres o medicinals, com la camamilla, l’orenga, la menta, el llorer, la til·la, el poniol -també dit poliol-, la marialluïsa, la farigola, el romaní, etcètera, al costat d’altres productes naturals beneficiosos per a la salut, un dels quals el constitueix la mel, atès que els apicultors tenen igualment sant Ponç per patró.

La Fira de Sant Ponç de Barcelona, que es fa al carrer de l’Hospital, és una de les més antigues de Catalunya. Es tracta d’una fira que, a partir del segle XVI, es féu coincidir amb la diada del sant, després d’haver-se practicat el costum, durant força temps, que, en un dia primaveral que mai no era el mateix, els herbolaris anessin anualment a oferir herbes als malalts. O sigui, aquelles herbes que, segons la medicina popular, tenien -i tenen encara avui- propietats curatives, particularment si eren -i són també encara avui- collides en aquesta època de l’any. Sobretot, i això m’ho digué un cop una vella herbolària de Girona, les que creixen a les muntanyes ripolleses de Núria.


Per una notícia publicada al Diari de Barcelona, sabem que, l’any 1883, la Fira de Sant Ponç barcelonina ocupava la vorera dreta del carrer de l’Hospital, carrer que, actualment, s’omple de gom a gom, fins al punt que, en trobar-se envaïda de parades i paradetes, es fa difícil de poder-hi transitar. Per altra banda, cal assenyalar que, després d’oficiarse a la parròquia de Sant Agustí una missa solemne en honor de sant Ponç, seguida d’una processó presidida per la seva imatge, es proclamen la pubilla i la pubilleta de la festa i s’interpreta una audició de sardanes. I no sols a Ciutat Vella s’organitza la Fira de Sant Ponç, sinó que també se n’organitzen a d’altres barris barcelonins, com el de Sarrià, en què, segons la tradició, nasqué santa Eulàlia, la «destronada» patrona de la Ciutat Comtal en benefici de la Mare de Déu de la Mercè. Unes fires, en definitiva, que han adquirint últimament molta popularitat.

Dalí, a part d’haver nascut el dia de Sant Ponç, tenia molt a veure amb aquest sant. I més en concret, amb la popularment anomenada «herba de sant Ponç», el poliol, que hom recomana per guarir o alleujar bastants mals, com el de panxa. L’artista empordanès n’era un gran bevedor, d’aigua de poliol, ja que assegurava que, després dels àpats, l’ajudava a pair, a més de contribuir a mantenir-li la ment ben lúcida. Jo, una vegada, en acabar de dinar amb ell al figuerenc Celler de Ca la Teta, el vaig acompanyar al seu museu -era l’any 1974, a punt de ser inaugurat-, car Dalí volia continuar pintant el sostre del vestíbul del centre, sostre al qual denominaria El Palau del Vent. I he de dir que el genial artista, que abans d’aixecar-se de taula s’havia pres una bona tassa d’aigua de poliol, feia «córrer» els pinzells amb la seva habitual inspiració i destresa, mentre que, per contra, jo, que havia begut un parell de cafès, no em sentia prou capacitat per escriure, ja que el meu cervell estava mig adormit…

De les virtuts de les herbes medicinals, així com dels miracles que són capaces d´obrar, jo sóc, per cert, una persona que puc donar-ne total fe. Així, ara fa una vintena d’anys, gràcies a un tractament elaborat amb diverses herbes, seleccionades de forma curosa, receptat per un doctor en herbologia, vaig poder vèncer un càncer d’estómac, en estat embrionari, produït per tres gravíssimes intervencions quirúrgiques -l’última a la desesperada o a vida o mort-, a les quals vaig ser sotmès en una clínica barcelonina. Sempre recordaré amb moltíssim afecte i agraïment aquell savi doctor, avui -els anys no perdonen- ja traspassat. Ah!, i cal fer constar que el seu tractament no em féu patir gens ni mica. Ja diuen, i és ben veritat, que les herbes mai no poden fer cap mal.

Llàstima que Salvador Dalí no dediqués una obra pictòrica a sant Ponç (cosa que, pel que em consta, inexplicablement se li passà per alt), obra que seria objecte, per part de molta gent -n’estic del tot segur-, de gran veneració...

Emili Casademont i Comas

(«Diari de Girona»)