I si la mort donés pas a un nou estat de consciència?

BARCELONA. Hi ha vida més enllà de la mort? La doctora suïssa Elisabeth Kübler-Ross, amb 28 títols honoris causa, va dedicar la seva trajectòria professional a acompanyar en el moment de morir centenars de persones que es trobaven en estat terminal. Va recollir el seu treball de camp en el llibre La mort: una aurora, convertit en bestseller, en el qual va indagar la qüestió de la vida després de la defunció. Les conclusions de Kübler-Ross van sacsejar la professió mèdica: les repetides experiències extracorporals que li narraven els malalts moribunds van fer que decidís no titllar aquells testimonis de simples al·lucinacions. “La mort no és altra cosa que l’abandonament del cos físic, de la mateixa manera que la papallona deixa el seu capoll de seda. La mort és el pas a un nou estat de consciència”, va escriure la doctora suïssa.

Els testimonis aportats per Kübler-Ross són colpidors. Parla de cecs que, tornant d’una experiència al llindar de la mort, detallen colors i escenes sense dificultats, de víctimes d’accidents capaços de veure des de la distància el seu propi cos, o de pacients en estat crític amb facultats per relatar l’escena al quiròfan des d’una altra perspectiva: “En el moment en què assistim a la nostra pròpia mort, percebem les discussions de les persones presents, notem les seves particularitats, veiem les seves robes i coneixem els seus pensaments”, detalla la psiquiatra helvètica en el seu llibre, traduït a més de 25 idiomes.

La llum al final del túnel
“Després d’haver passat per una transició visual molt bella -diguem que una mena de túnel-, ens aproximem a una deu lluminosa que molts dels nostres malalts han descrit i que jo tinc la sort de conèixer”, escriu Kübler-Ross. Emili Casademont, que té 75 anys i viu a Figueres, pot oferir un relat molt semblant. Ha passat més d’una vintena de vegades pel quiròfan i ha vorejat la mort en dues ocasions. La primera vegada va ser el 1958, quan exercia de periodista al Diario de África. Van operar-lo a l’Hospital General de Tetuan d’una hèrnia engonal, una intervenció que es va complicar, fet que el va mantenir entre tres i quatre mesos ingressat. “Recordo la imatge d’anar-me acostant lentament cap a un punt llunyà i tenia la sensació que me n’anava amb una gran pau”, explica Casademont, un periodista jubilat de Figueres que es manté en actiu a través del seu blog.

La segona experiència pròxima a la mort data de principis de la dècada dels 90. Casademont va patir una perforació d’estómac i va haver de ser intervingut a Barcelona. Pocs dies després va patir una hemorràgia que va fer necessària una operació d’urgència per salvar-li la vida. “D’aquells moments me n’ha quedat gravada la imatge de caminar per un túnel fosc i que a l’horitzó hi havia una llum blanca, però no hi acabava d’arribar mai”, apunta Casademont. “Vaig assistir a un relat dels fets més transcedentals de la meva vida”, afegeix el col·laborador més longeu del Diari de Girona.

Un punt d’inflexió
Palpar de prop la mort va marcar la vida d’Emili Casademont. “En els dies posteriors a aquesta segona experiència estava neguitós, em preguntava què hi havia més enllà”, recorda el veterà periodista. Des de llavors, expressa convençut, que no té por a la mort. “Em miro la vida d’una manera molt diferent perquè vaig posar en dubte moltes coses”, raona Casademont, a qui no li fa vergonya explicar el seu testimoni. “La qüestió és com t’afecta, quin profit en treus”, reflexiona. La doctora Kübler-Ross, que durant l’exposició del seu treball no sempre va tenir la comprensió dels seus col·legues de professió, descriu a quin estat de consciència van arribar els pacients amb qui va compartir confessions al costat del llit. “La mort no és res més que un trànsit cap a una altra forma de vida”, exposa en el seu treball.- Joan Serra

Fragment del treball periodístic
titulat “Resurrecció”, publicat
el 24-IV-2011 al diari ARA,
de Barcelona.