dimarts, 24 de maig de 2011

Sebastià Gràcia (In memoriam)

A Sebastià Gràcia i Petit, que acaba de morir a Lleida, a l’edat de 84 anys, la capital del Segrià, on nasqué i visqué tota la vida, li havia concedit la medalla d’or de la ciutat, el 2007, i la Generalitat de Catalunya, per la seva part, la Creu de Sant Jordi, el 1987, uns guardons ben merescuts, atès que fou un destacadíssim promotor de la cultura catalana i, d’una manera en particular, de la sardana. Amb en Sebastià, m’hi unia una gran amistat, tal com deixa endevinar el fet que el meu nom aparegui en la seva biografia, on es fa constar, entre d’altres coses, que s’afegí a la iniciativa que vaig dur a terme des del Diari de Girona i la revista Som, perquè el 2007 fos declarat «L’Any de La Santa Espina», en commemorar-se el centenari de l’estrena d’aquesta sardana, objectiu que, malauradament, no s’arribà a aconseguir, tot i que diverses poblacions d’arreu de Catalunya ho feren pel seu compte, ja que, en acabar els seus aplecs, les cobles la interpretaren.

A propòsit de la meva petició adreçada a les autoritats competents, vaig publicar un article, a instàncies de Sebastià Gràcia i al butlletí-programa del XLI Aplec de la Sardana de Lleida, on recordava el següent: «La nit del 19 de gener del 1907, al Teatre Principal de Barcelona s’estrenà la rondalla, en tres actes i sis quadres, titulada La Santa Espina, del poeta Àngel Guimerà, musicada per Enric Morera. I cal destacar que l’èxit d’aquella estrena d’ara fa cent anys fou realment apoteòsic, ja que, a continuació, l’obra es representà 200 vegades seguides, en les quals intervingueren 31 personatges, a més de molts comparses, una orquestra i un cor, tot assolint ràpidament la seva sardana una gran popularitat. Un fet, aquest últim, gens sorprenent, atès que, en la dita peça, s’hi apleguen una bella música i una inspirada i patriòtica lletra, encetada així: «Som i serem gent catalana/ tant si es vol com si no es vol,/ que no hi ha terra més ufana/ sota la capa del sol!». I, en aquell mateix article, també hi recordava que La Santa Espina havia estat maleïda per dos dictadors, els generals Miguel Primo de Rivera i Francisco Franco, fins al punt d’arribar-la a prohibir i de fer «ratllar» els discos que tenien les emissores de ràdio, on hi havia aquesta sardana enregistrada.

Per altra banda, vull ressaltar que Sebastià Gràcia (que, tot sovint, em solia citar, o em dedicava algun escrit, en la seva secció setmanal «La Veu de la Sardana», del diari lleidatà La Mañana, igual que ho feia en el seu programa també sardanista setmanal de Ràdio Lleida), fou qui féu que es retés, a l’Aplec de Lleida del 2000, un emotiu homenatge pòstum a Josep Fontbernat, en el qual s’interpretà la sardana Ja no et veuré mai més, original d’aquest insigne músic, escriptor i polític, fill d’Estanyol (Bescanó), acabada llavors de recuperar, juntament amb la del compositor gironí Lluís Duran, titulada Recordant Fontbernat. Una sardana, Ja no et veuré mai més, que gravà en un CD La Principal de la Bisbal, cobla que, gràcies a ell -em refereixo, és clar, a Fontbernat-, efectuà la primera sortida a l’estranger, quan, el 1926, el mestre estanyolenc es trobava exiliat a França, al costat de Francesc Macià, i aquest, el futur president de la Generalitat, preparava la invasió (que resultà frustrada a causa d’una traïció) del territori català, per Prats de Molló, a fi d’alliberar-lo de la dictadura «primoriverista». Aquell homenatge motivà que, també a instàncies de Sebastià Gràcia, jo publiqués un article, al butlletí-programa de l’Aplec de Lleida de l’al·ludit any 2000, explicant qui era Josep Fontbernat, tot i que, ben mirat, gairebé no calia, atès que encara era prou recordat a les terres lleidatanes, on molta gent havia escoltat cada dia el seu Glossari andorrà, emès per la Ràdio de les Valls, de titularitat francesa, instal·lada al veí Principat d’Andorra, país en què Fontbernat morí a començament del 1977, després d’haver-hi viscut gran part del seu segon exili, iniciat en finalitzar la Guerra Civil.

L’any 1940, Sebastià Gràcia, que seria membre més endavant de l’Orfeó Lleidatà, s’atreví a fundar, en aquella dificilíssima època, una colla sardanista a la seva ciutat, la «Santiago Rusiñol», per passar després a presidir, fins al darrer instant de la seva existència, l‘Huracans, una entitat esportiva i cultural de la capital del Segre que gaudeix d’un enorme prestigi, des d’on es constituí en l’autèntic cap visible de la divulgació de la nostra dansa nacional per les comarques lleidatanes. I, d’altra banda, convé remarcar que l’amic Sebastià, que era un excel·lent escriptor (primer, utilitzant una vella màquina Undervood i, posteriorment, un modern ordinador, al qual no s’acabava d’acostumar gaire, segons confessava pocs mesos abans d’emprendre el vol cap a l’Eternitat), realitzà una dilatadíssima i formidable tasca periodística i radiofònica a favor de la cultura i el sardanisme.

Amb el decès de Sebastià Gràcia i Petit, ferm defensor de les llibertats del poble català, les terres de Lleida han perdut un home realment excepcional. I el mateix cal dir, sens dubte, pel que fa a la resta de Catalunya. Que en pau reposi.



Emili Casademont i Comas
(«Diari de Girona»)