divendres, 29 d’abril de 2011

Pujols i Dalí: una gran admiració mútua

Francesc Pujols i Salvador Dalí

L’acordeonista sabadellenc Carles Belda, director del conjunt Badabadoc, acaba d’enregistrar un nou disc, amb la col·laboració de la cobla Sant Jordi i l’escolania Els Blauets de Lluc. Aquest disc, que porta per títol Escala de la vida, està dedicat a la figura de Francesc Pujols. I la seva presentació ha tingut lloc a la Torre de les Hores, el vell casalot de la localitat barcelonina de Martorell, on l’escriptor i filòsof, cèlebre pel seu anecdotari, del qual es feren ressò Josep Pla, Josep Maria de Sagarra, Salvador Dalí, etc., residí part de la seva vida. L’artista-pintor empordanès, per cert, fins i tot arribà a erigir a Pujols un monument davant el seu teatre-museu de Figueres, el peu del qual llueix la següent i encertada sentència pujolsiana: «El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors».

Francesc Pujols, que nasqué el 1882 al barri vell de Barcelona i morí el 1964 a la citada població de Martorell, fou un dels primers defensors de l’aleshores controvertit arquitecte Antoni Gaudí, a qui consagrà el llibre La visió artística i religiosa d’en Gaudí«, publicat l’any 1927, que, traduït al francès per Dalí, un altre ferm defensor del genial arquitecte, s’edità a Lausana el 1970. A més, Salvador Dalí, que se sentia especialment captivat per la filosofia de Pujols (ell mateix m’ho confessà), deu anys abans havia pintat a l’oli l’obra Cielo Hiparxilógico, en homenatge al filòsof de la Torre de les Hores, i el 1974 publicà el llibre Pujols per Dalí, on recollia les converses que ambdós havien mantingut, algunes sobre la religió catalana hiparxiològica (científica), creada per Francesc Pujols. Una religió que, segons afirmava el filòsof a la revista Mirador, l’abril del l934, «és purament cientifica i no té cap pretensió d´ésser inspirada per cap poder sobrenatural i de l’altre món. Al contrari és nascuda de la ciència i de res més que la ciència».

L’anomenat «savi de Martorell», que el 1906 havia escrit la seva única novel·la, El nuevo Pascual o la prostitución, publicada amb el pseudònim Augusto de Altozanos, obra humorística feta en un castellà traduït directament del català, el 1908 començà a freqüentar la penya de l’Ateneu Barcelonès, entitat de la qual esdevindria secretari a partir del 1924, quan Pompeu Fabra n’assumí la presidència. El 1918, Pujols publicà el Concepte General de la Ciència Catalana, on estableix l’existència d’un corrent filosòfic català, iniciat per Ramon Llull. En aquesta obra assegura, per cert, que «els catalans som éssers d’excepció pel fet de ser fills de la Terra de la Veritat». A tot això, hi cal afegir que Josep Pla dedicà a Pujols un llibre, el 1931, titulat El sistema de Francesc Pujols. Manual d’Hiparxiologia, i que, un parell d’anys abans de finalitzar la Guerra Civil, aparegué l’obra Hiparxiològic o Ritual de la Religió Catalana, original del filòsof de la Torre de les Hores. Per altra banda, i com a crític d’art que era, participà en la fundació de l’agrupació Les Arts i els Artistes.

Al final del conflicte bèl·lic espanyol, Francesc Pujols es veié obligat a exiliar-se a França. Tot primer, ho féu a Prada del Conflent, sota l’hospitalitat de Pau Casals, i després, a Montpeller, on conegué, a la Residència dels Intel·lectuals Catalans, Alexandre Deulofeu, el de la matemàtica de la història, llicenciat en Farmàcia i en Química, que havia tingut -i tornaria a tenir en retornar a la pàtria- una farmàcia a Figueres, ciutat de la qual havia estat alcalde accidental durant el període republicà; el jove crític d’art Alexandre Cirici Pellicer, etc., a més d’una bona colla de destacats polítics de casa nostra, també exiliats, als quals oferia conferències, en què predeia, amb total encert, tot allò que passaria en el futur, començant per la severíssima derrota que patirien els nazis a la Segona Guerra Mundial, profecia feta quan les tropes de Hitler iniciaven l’ocupació del territori francès. «Semblava -em deia una vegada el meu recordat amic Deulofeu-, que tenia fil directe amb els astres». Francesc Pujols, atenent el prec del seu fill, retornà a Catalunya el 1942 i hagué de passar un mes a la Presó Model de Barcelona, força abans que comencés a escriure al setmanari Destino.

I bo serà recordar, per acabar, allò que Dalí digué un dia de Pujols: «Francesc Pujols va ser el primer a descobrir, en el meu tendre surrealisme, l’hologràfic hiper-realisme d’avui. I jo de descobrir, en la seva religió catalana hiparxiològica, el triomf del seu surrealisme». I també bo serà recordar allò que, igualment un dia, Pujols, per la seva part, digué de Dalí: «Si l’art és donar vida, Salvador Dalí li dóna una vida tan intensa que arriba a fer viure la realitat».

No ha de sorprendre’ns gens, doncs, que Salvador Dalí dediqués, repeteixo, un monument al filòsof de la Torre de les Hores de Martorell, vista la gran admiració mútua que es professaven, just davant mateix del seu internacionalment cèlebre i visitadíssim museu de Figueres, ciutat on el genial pintor arribà al món l’11 de maig del 1904, ara farà 107 anys.

Edifici del Teatre-Museu Dalí, amb el monument dedicat a Francesc Pujols

Emili Casademont i Comas