dilluns, 4 d’abril de 2011

LA QUARESMA I LA VELLA QUARESMA

Una pastisseria de Sarrià, poble annexionat a Barcelona, ha explicat que sempre ha retut culte a una antiga tradició quaresmal. Així, tan bon punt s’acaben els dies de Carnaval, en què governa el rei de la disbauxa, en Carnestoltes, posa a la venda, al preu de 3,90 euros, una cartolina, on hi ha imprès el dibuix d’una dona vella, arrugada i xaruga, anomenada la vella Quaresma, que porta un bacallà a la mà i exhibeix set potes plenes de caramels. I els nens i nenes n’estiren una cada diumenge, des del Dimecres de Cendra fins al Diumenge Rams, període de temps quaresmal, per tal de saber, per mitjà d’aquesta mena de calendari, quan falta per arribar a Pasqua, que, a casa nostra, abraça dos dies -car al diumenge, s’hi «enganxa» el dilluns-, i que enguany, per allò de la Lluna, serà el 25 d’abril.


En la referida cartolina pot llegir-se el següent: «Antiga tradició catalana que té el seu origen a Palma de Mallorca i a l’Alguer. Fa molts anys, la gent gran havia de viure la Quaresma amb gran austeritat i fent dejunis molt severs. Però va voler donar als infants una mica d’alegria dins la Quaresma. És per això que a la vella Quaresma se li posaven set peus, que representaven els set diumenges, on es penjaven llaminadures per als menuts. Cada diumenge li arrencaven un peu i així podien veure com s’anaven acostant a la Pasqua».


Cal indicar que aquesta tradició també és practicada en algunes escoles de les terres de parla catalana, si bé de forma un xic diferent. Així, els alumnes del Principat, després de colorejar al seu gust la vella Quaresma que han dibuixat prèviament, li tallen el peu els divendres, el darrer dia de classe setmanal. I a Ciutat de Mallorca, la vella Quaresma, que rep el nom de Jaia Corema, que va vestida de pagesa i que duu a les mans un parell de bacallans i una graella, abans era l’encarregada de procurar que els infants d’allà mengessin peix per Quaresma, ja que la gent gran els deien, tot amenaçant-los: «Si menges carn, sa Jaia vindrà i se t’endurà». La vella Quaresma tenia -i encara té avui pertot arreu- diverses denominacions.


Segons una creença, que és antiquíssima, el rei Carnestoltes i la vella Quaresma, durant els dies de Carnaval, sostenen una lluita aferrissada, en la qual ella acaba guanyant. I és per aquest motiu, diuen, que s’abandonen les lleis del rei Carnestoltes (els bons àpats, la festa boja, etc.) i el desordre cedeix el pas a la seriositat i al dejuni. D’aquesta manera, abans (ara, tot ha variat moltíssim), les persones canviaven el menjar abundant per un règim de sopes amb oli, verdura, aigua i, en algunes ocasions -especialment, els diumenges-, peix. Mai no consumien carn, cosa que feia que les carnisseries tanquessin per «vacances». Ah!, i cal ressaltar, com a fet excepcional, que l’Església, el dia de Sant Josep (una festa celebradíssima avui passada a la història, situada dins la Quaresma), permetia que es fes vida normal, permissió que la gent aprofitava. I ho aprofitava en tots els aspectes, atès que els matrimonis -només ells, és clar- podien àdhuc mantenir relacions sexuals.


En els primers temps del franquisme, les jornades quaresmals eren molt respectades. Les autoritats de l’època feien complir tot allò -força atenuat, però, en comparació amb el passat- que manava l’Església. Aquest era el cas dels dies de Setmana Santa, previs a la Pasqua, en què els espectacles es reduïen (sobretot, el dijous i el divendres) a oficis religiosos i processons, i no s’admetia que, pels carrers, hi regnés el soroll. La normalitat es recobrava el Dissabte de Glòria -ara Dissabte Sant-, moment en el qual deixava -i deixa- de tenir efecte la prohibició (existent al llarg de la Quaresma, sense oblidar la Setmana Santa) de menjar carn els divendres i l’obligació de fer dejuni. Per això, quan quelcom s’allargava massa, es deia que era llarg com una Quaresma. I, més antigament, que «La Quaresma i la justícia són fetes per als pobres», atès que els rics, pagant, podien «burlar» les dues coses.


I a tot això, encara no he dit quina pastisseria de Sarrià és la que he mencionat al principi d’aquest article. Doncs, ara ho faré. Es tracta de la pastisseria Foix, fundada pel pare del gran poeta, periodista i escriptor Josep Vicenç Foix, que fou proposat pel Parlament de Catalunya, l’any 1984, per al Premi Nobel de Literatura, després d’haver obtingut els màxims guardons catalans en aquest camp. J. V. Foix començà la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona, però aviat l’hagué d’abandonar, per tal de continuar el negoci familiar. Fou amic de Miró, Dalí, García Lorca, etcètera. I, en finalitzar la Guerra Civil, tornà a fer de pastisser al seu establiment sarrianenc, on donà un impuls a l’antiga tradició catalana de la vella Quaresma.


Una poesia d’en Foix, És quan dormo que hi veig clar, ha esdevingut molt coneguda, gràcies a Joan Manuel Serrat, i el seu celebrat primer poemari, Sol, i de dol, escrit el 1936, es publicà el 1947. O sigui, quatre dècades abans que, als 84 anys, J. V. Foix morís.



Emili Casademont i Comas

(Diari de Girona)

1 comentari:

Salvador ha dit...

Jo vaig tenir la sort de treballar i clasificar el fons bibliogràfic i d'estampes de l'estimat folklorista Joan Amadaes, i havia fet un recull de velles quaresmes molt important.

També a mi quan era jove em feia molta gràcia el tema de la butlla, a partir de la qual quedaves eximit del dejuni... i mai ho vaig acabar d'entendre.

Avui en dia les generacions de joves de 20 o 30 anys, ja no tenen ni idea de què dimonis els estem parlant.

Magnífic el teu post sobre la Quaresma.