L’inventor de la «tele»?

Sant Vicenç Ferrer, nascut a València el 1350 i traspassat a Gwened (Bretanya) el 1410, ha estat un dels més grans predicadors del cristianisme. Així, pel que s’explica, aconseguí convertr milers d’infidels -especialment, jueus-, amb els seus savis i convincents sermons. Canonitzat pel papa Calixt III el 3 de juny de l’any 1455, la seva festivitat, que se celebra el dia 5 d’abril, fou fixada, el 1468, per Pius II.

Sant Vicenç -o Vicent- Ferrer (que, per raó del seu cognom, els barcelonins creien antigament que, a més de ser fill de la seva ciutat, de jove exercia l’ofici de ferrer) sempre emprà, en els seus sermons, un sol idioma, o sigui, el català, ja que, amb molt d’encert, afirmava que «el català i el valencià són la mateixa llengua». I tothom l’entenia, malgrat que el públic fos d’una parla diferent. Això, en aquella època, era interpretat com un miracle del sant. Avui dia, en canvi, s’interpreta més com un exemple que el català (i, en particular, la pronúncia valenciana que marca clarament totes les vocals i les consonants) és un idioma que es troba just al centre de les llengües romàniques, les quals abans eren pràcticament iguals (pel que respecta, sobretot, a les qüestions religioses), cosa que motivava que el català es fes del tot intel·ligible per als parlants de castellà, portuguès, occità, francès, italià, etcètera. El que ningú no s’acaba d’explicar, però, és el fet que també els anglesos i els alemanys, per exemple, el poguessin arribar a entendre de forma directa.

Actualment, pel que se sap, es conserven cap a 300 resums del sermons de sant Vicenç Ferrer, copiats per membres de l’Orde de Sant Domènec, al qual ell pertanyia, atès que les seves prèdiques duraven moltes, moltíssimes hores i les improvisava. I convé ressaltar que l’idioma que utilitzava ha estat estudiat per nombrosos lingüistes i que els seus resultats figuren en algunes obres d’aquest gènere, a part que, en el seu moment, serví de base per establir, en temes majoritàriament religiosos, el català modern. No s’ha d’oblidar que sant Vicenç Ferrer, que ensenyà teologia a la seva ciutat natal de València, era un home posseïdor d’una cultura realment extraordinària, gràcies als estudis superiors que cursà als convents dominics de Barcelona, Lleida i Tolosa de Llenguadoc.

Sant Vicenç Ferrer predicà a bona part d’Europa, així com a les terres valencianes, catalanes i de l’arxipèlag balear. I, segons la veu popular, una de les vegades que anava a fer-ho a Barcelona, seguit, com de costum, per una enorme gentada, en arribar al Portal de l’Àngel, que llavors se’n deia dels Orbs, veié volar per damunt de la porta un àngel que duia, en actitud amenaçadora, l’espasa a la mà. El sant li preguntà què feia allà, i l’àngel li respongué que guardava la capital catalana per ordre de l’Altíssim. I, des d’aleshores, aquell portal ha estat anomenat «de l’Àngel». Altrament, també segons la veu popular, sant Vicenç Ferrer, en una ocasió, no pogué anar al Cap i Casal, on havia de fer un important sermó. «Tot el poble l’esperava -relata el folklorista Joan Amades al Costumari Català-, i quan va saber-se que no venia (a Barcelona), va haver-hi un gran desconsol. Per satisfer la gran gentada, van posar una pintura amb el seu retrat dalt del pedrís des d’on havia de parlar, i la pintura va fer el sermó tan bé com si hagués estat el mateix sant i tothom restà satisfet i admirat». I el mateix Amades, a continuació, explica el següent: «Hi ha qui diu que això va passar al Born, i d’altres, a la plaça del Rei, on fins fa pocs anys, adossat a la paret de la capella de Santa Àgata, es conservava un pedrís que, segons la tradició, havia servit de trona a sant Vicenç». Aquest fet, realment sorprenent, es repetí moltes vegades per allà on el sant anava. A les Illes Balears, per exemple, diuen que, mentre predicava a Palma de Mallorca -aleshores, en solien dir Ciutat de Mallorca-, se’l podia veure i escoltar perfectament, mitjançant el sistema citat, des de les costes d’Itàlia, des de l’avui antiga Iugoslàvia i des de l’Àfrica del Nord.

I també sant Vicenç Ferrer predicà a les comarques gironines. Segons conta la tradició, una dona, veïna de la vila de Salt, que no tenia cap possibilitat d’acudir a Girona per sentir el sermó del sant, perquè era invàlida i no podia caminar, féu que la pugessin a la teulada de casa seva, juntament amb una petita imatge de sant Vicenç que guardava devotament. I, d’allà dalt estant, pogué escoltar, amb una perfecció total i absoluta, tot el sermó, així com veure el sant com parlava, sermó que, a l’instant d’haver-se acabat, ella explicà, paraula per paraula, als veïns, els quals quedaren d’allò més meravellats.

Bé podria dir-se, doncs (si realment les coses succeïren tal com conten la tradició i la veu popular), que, fa més de 700 anys -set segles!-, el valencià sant Vicenç Ferrer inventà la «tele». Ah!, i com que predicava en català (el català i el valencià són, com ell tan encertadament indicava, una mateixa llengua), bé podria dir-se, així mateix, que sant Vicenç Ferrer fou l’inventor, en aquella llunyaníssima època, de la televisió catalana.

Emili Casademont i Comas