dilluns, 18 d’abril de 2011

Els tres dies d’una República

Francesc Macià i Llusà

L’insigne historiador Antoni Rovira i Virgili, el 15 d’abril del 1931, o sigui, l’endemà de la proclamació a Espanya de la Segona República, encetava així un article periodístic, on feia especial referència a la República catalana que, com a conseqüència del citat esdeveniment, s’acabava també de proclamar: «Ara, la República catalana té un sentit molt diferent del que tenia l’any 1641. Aleshores, en plena guerra de Catalunya contra el rei Felip IV, la proclamació de la nostra República era un acte oficial de separació respecte a Espanya i un pas cap a l’annexió a França sota el règim d’autonomia que el monarca espanyol no havia respectat. La nova República catalana declara, de bon començament, per llavis del president Macià, que vol unir-se federativament, com a poble lliure, als altres pobles ibèrics, també lliures. La proclamació de la República catalana, en aquestes condicions, no representa un acte de separació, sinó d’unió veritable, sincera i cordial».


Arreu de Catalunya, el 14 d’abril havia estat una gran festa. A Barcelona, tothom es llançà al carrer, delirant d’entusiasme, amb banderes i pancartes. I tan sols s’hi sentia una cantarella entonada per milers de veus: «Visca Macià, mori Cambó». El «mori Cambó» era fruit de l’equivocació fatal que el fill de Verges havia contret, en aquells moments històrics, en voler fer de puntal d’un règim que el poble repudiava. A més, Francesc Cambó havia menyspreat l’«Avi» Macià, l’home que, al capdavant d’Esquerra Republicana de Catalunya, esdevindria el gran triomfador d’aquelles eleccions municipals, a casa nostra, comicis també guanyats pels partits republicans de la resta de l’Estat, que tombarien, tots plegats i de forma estrepitosa, la monarquia. Passats, però, els apassionaments de les antigues lluites de partits, separant l’aspecte estrictament polític de l’aspecte espiritual, hom ha reconegut l’alçada de la figura política de Cambó, el seu catalanisme bàsic i la seva obra meritòria de foment de la cultura catalana, tal com ho féu el mateix Rovira i Virgili, aferrissat adversari seu, quan Francesc Cambó, que havia donat, al principi, suport a Franco, morí a Buenos Aires, on s’exilià poc després d’esclatar la Guerra Civil. «Entre els homes d’aquella època, l’època més rica en homes que mai ha tingut la Catalunya moderna -indica en les seves Memòries Lluís Aymamí, periodista barceloní dels anys 30-, Francesc Cambó es va destacar públicament més que cap altre. Va ser lloat i combatut, estimat i odiat, signe de les altes figures en les lluites polítiques de totes les èpoques».


Macià, proclamant la República catalana

Aquell 14 d’abril, tothom se sentia republicà. Gent que havia militat a la Unión Patriótica també celebrava (?) la victòria del poble. Fins i tot se’n deien, de republicans, personatges els noms dels quals més d’un cop s’havien relacionat amb les bandes de confidents i de pistolers. Tothom, en definitiva, s’acostava al sol que més escalfava. Aquella República catalana, però (que no feia goig a Espanya ni inspirava confiança a determinats estaments de Catalunya, malgrat haver estat proclamada «dins l’Estat espanyol», amb els braços oberts), tan sols durà tres dies, ja que el 17 d’abril, en el decurs d’una reunió celebrada al Palau de la Generalitat, Francesc Macià i el seus col·laboradors més íntims, davant fortes pressions, no tingueren altre remei que accedir, molt a contracor, a desfer-la. Així, la República catalana quedà convertida en Generalitat de Catalunya, i s’acordà la confecció d’un Estatut que, basat en les reivindicacions mínimes dels catalans, no seria vàlid fins que obtingués l’aprovació de les Corts constituents de la República espanyola.


A la citada reunió, hi assistiren: Francesc Macià, Ventura Gassol, Joan Casanoves i Manuel Carrasco i Formiguera, el primer com a president i els altres com a consellers del govern català; Lluís Companys, governador civil de Barcelona; el general López Ochoa, capità general de Catalunya, i els ministres representants del govern provisional de la República espanyola: Lluís Nicolau d’Olwer, Marcel·lí Domingo i Fernando de los Ríos. El dia abans, per cert, Macià havia fet pública la constitució del també govern provisional de la República catalana que ell presidia: Política, Ventura Gassol; Instrucció Pública, Rafael Campalans; Defensa, Joan Casanoves; Economia i Treball, Manuel Serra i Moret; Obres Públiques, Salvador Vidal i Rosell; Hisenda, Casimir Giralt; i Comunicacions, Manuel Carrasco i Formiguera.


Tal com havia ocorregut altres vegades al llarg de la història, aquella República catalana tingué una vida molt efímera, ja que -repeteixo-, proclamada el 14 d’abril, desaparegué el 17 del mateix mes (avui, diumenge, fa 80 anys). Ah!, i també «desaparegué», quasi al mateix temps, el rei Alfons XIII, que havia donat el vistiplau a la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, atès que, amb l’adveniment de la Segona República espanyola, es veié forçat a emprendre -era d’esperar- el camí, sense retorn, de l’exili.


Alfons XIII


Emili Casademont i Comas

(“Diari de Girona”, 17-IV- 2011)