dijous, 21 d’abril de 2011

El conseller de Pau Gasol

Alfonso Martínez

Alfonso Martínez, aquell extraordinari jugador de bàsquet de les dècades dels 50, 60 i 70, nascut a Saragossa el 1937 i mort ara a Barcelona (visqué a la Ciutat Comtal a partir dels 6 anys, motiu pel qual se sentia català), fou l’últim soldat de l’Exèrcit espanyol que posà els peus al Marroc el 1959, quan la totalitat d’aquest país de l’Àfrica del Nord, inclosa la zona internacional de Tànger, ja era independent des del 1956, amb el nom de Regne del Marroc, després que França i Espanya deixessin de mantenir-hi els seus respectius protectorats.

L’arribada d’Alfonso Martínez a Tetuan, l’antiga capital del Protectorat espanyol, on es concentraven les tropes hispanes que anaven abandonant el territori marroquí (abandonament que, de forma definitiva, s’acabaria l’octubre del 59), es produí força més tard del que a ell li tocava fer-ho, ja que, amb el vistiplau del Ministerio del Ejército, estava disputant un Eurobàsquet, i s’incorporà al Grupo de Regulares de Tetuán número 1, propietari d’un gran quarter (cedit després al Regne marroquí), situat a la part alta de la ciutat, enganxada a la típica medina tetuaní.

Poc temps, per tant, Alfonso Martínez romangué a la blanca i bella Tetuan. I, com que gaudia del privilegi d’estar exempt de qualsevol obligació de tipus militar, volgué donar, per entretenir-se, un cop de mà a l’esport de la cistella tetuaní. Així, el mes de setembre participà en un partit amistós contra un equip local (en realitat, el seu també ho era), en què s’exhibí de tal manera que tothom restà bocabadat. Recordo molt bé aquell encontre, ja que hi vaig assistir i en vaig fer una ressenya per al Diario de África, rotatiu del qual aleshores jo era redactor (també ho era del seu suplement dels dilluns, l’África Deportiva, un gran setmanari que, a causa de la independència del Marroc, no trigà a desaparèixer), i l’endemà, amb calma, vaig escriure un comentari, signat amb el pseudònim Otes, o sigui, el pseudònim que utilitzava en els meus articles sobre el món de l’esport, lloant les excel·lències basquetbolistes d’Alfonso Martínez, article que, arran de la seva publicació -ignoro per quina raó-, les autoritats militars espanyoles prohibiren al jugador que continués exhibint la seva fabulosa classe al país governat llavors pel rei Mohamed V. Pío Gómez Nisa, director del periòdic, titulà així el citat article: «Buen momento para el baloncesto tetuaní». I és que jo hi deia que a aquest, amb en Martínez com a gran mestre, se li presentava una ocasió d’or per aprendre a jugar al bàsquet de meravella, com els mateixos àngels…


Alfonso Martínez era un «pívot» d’1,94, que tenia uns braços llarguíssims, i es mantingué a l’elit estatal durant deu temporades, en tres de les quals fou el màxim anotador (1957, 1959 i 1960). Jugà 146 partits amb la selecció espanyola, participà en els Jocs Olímpics de Roma (1960) i en els de Mèxic (1968), així com en un Mundial oficiós a Xile (1966) i en cinc Eurobàsquets. A Girona, per cert, l’any 1964 vaig saludar Martínez, quan hi vingué per disputar un amistós amb l’equip estatal, que omplí de gom a gom l’antic Pavelló d’Esports de la Devesa, i ambdós evocàrem la seva breu estada al Regne del Marroc, així com l’article que li vaig dedicar a l’avui fa temps desaparegut Diario de África, rotatiu al qual jo vaig pertànyer al llarg d’un lustre, sota la direcció de l’esmentat i entranyable amic i company Pío Gómez Nisa (il·lustre poeta d’origen sevillà, prematurament traspassat el 1989, a l’edat de 64 anys, guanyador, a Barcelona, d’un Premi Boscan), que després també dirigiria El Telegrama de Melilla, el Diario Español de Tarragona i El Eco de Canarias de Las Palmas.

Ara fa quatre anys, un centenar d’experts distingiren Alfonso Martínez, ja retirat del tot del món de la cistella, com un dels millors jugadors espanyols de bàsquet de la dècada dels 60. I és que fou l´únic que guanyà, en el seu decurs, la Lliga amb tres equips diferents: el Madrid, el Barça i el Joventut, i la Copa, amb quatre, atès que, a aquests tres, s’hi afegí el Picadero. No és d’estranyar, doncs, que a Martínez, que donà un enorme impuls al bàsquet modern, hagi estat qualificat, en morir, de «mític jugador del bàsquet espanyol».

D’altra banda, convé remarcar que Alfonso Martínez, que fou professor d’educació física al col·legi Llor de Sant Boi de Llobregat, conegué allà un vailet que hi estudiava. I aquell vailet, que es deia Pau Gasol, com que també vivia a Barcelona, sempre l’esperava, acabades les classes, perquè en «Fonso» el dugués en cotxe a la Ciutat Comtal, cosa que Martíinez aprofitava per donar-li savis consells relatius al bàsquet (sobretot, com calia utilitzar-hi les mans), i, veient que els seguia amb gran interès, li pronosticà ben encertadament: «Tu arribaràs a menjar-te el món».

Aquest era Alfonso Martínez, una magnífica persona. El seu únic defecte, però, era que mai no donava cap importància als diners. Per això, i per tal d’ajudar-lo econòmicament, els veterans del Barça i del Joventut, antics companys seus, li dedicaren, fa tres anys, un emotiu homenatge al pavelló del club badaloní.

Pau Gasol

Emili Casademont i Comas