La meva dona i jo som nuriencs

Quan la meva dona i un servidor de vosaltres, benvolguts lectors, decidírem pronunciar el «sí, pare» davant d’un capellà, dubtàrem si fer-ho a la vella ermita de la Verge de Meritxell, patrona del Principat d’Andorra (ermita pocs anys després desapareguda a causa d’un paorós incendi), o bé al Santuari de la Mare de Déu de Núria. Al final, i de comú acord, optàrem per aquest últim temple gironí, pertanyent al Bisbat de la Seu d’Urgell, atès que jo en guardava un meravellós i inesborrable record, tot i que no m’hauria pas desagradat gens contraure matrimoni al del país andorrà, país que, a part que sempre ha tingut com a llengua oficial el català, els meus avantpassats materns n’eren originaris. Altrament, cal dir que, en aquella època, hi tenia bons amics i que, per raó de la meva professió de periodista, solia anar-hi sovint.

El cas, insisteixo, és que, el 22 d’abril del 1968, la meva dona i jo ens casàrem davant la venerada imatge de la Verge de Núria, imatge que, per cert, era una rèplica de l’autèntica, atès que aquesta feia poc que uns patriotes catalans, defensors de les nostres llibertats, l’havien segrestada. O sigui, que contraguérem matrimoni davant la Verge que «voltada de soledats i en els seus vestits daurats, oeix l’eterna cantúria del vent i les tempestats», sota la presidència de la qual, precisament, es redactà, el 1931, l’anomenat Estatut de Núria, en temps de Francesc Macià, estatut que, per dissort, fou víctima d’enormes retallades, quan els governants de la II República l’«examinaren» a Madrid.

La història de la fundació del Santuari de Núria és realment bonica. Hom conta que sant Gil, fill d’Atenes, desitjós de fer vida de penitència i lliurar-se a l’oració, un dia arribà al nostre Pirineu, tot establint-se en una cova que s’obria a la vall de Núria, i que, de fusta de noguera, féu una imatge de la Mare de Déu i una creu, conforme assenyala la corranda: «La Mare de Déu de Núria,/ feta de cor de noguer;/ les nouetes eren bones,/ la Mare de Déu, també». A això, el folklorista Joan Amades hi afegeix que tot l’utillatge de sant Gil es concretava, a més de la imatge i la creu, en una olla, per coure’s la trista minestra que menjava, i una campana -tot obrat amb les seves pròpies mans-, campana amb la qual convocava els pastors i la gent bosquerola que rondaven per aquelles afraus al rés. Allò no durà gaire, ja que, ben aviat, sant Gil abandonà el Pirineu i se n’anà a les ribes del Loire, on, per inspiració divina, aixecà un monestir. Però, abans de deixar la vall de Núria, enterrà, a la cova que li servia d’alberg, la imatge de la Verge, la creu, la campana i l’olla, joies del culte primitiu, que restaren oblidables al llarg de diversos segles, fins que un pastor, anomenat Amadeu, trobà els objectes amagats sota terra i decidí erigir a la imatge una capelleta que, amb el temps, esdevingué un sumptuós santuari.

                       

El dia de sant Gil, que enceta el mes de setembre -dissabte de la setmana que ve-, és festa grossa a Núria. Els pastors del nostre Pirineu, que el tenen per patró, fan ofrena a la Verge de Núria dels productes del bestiar (llana, formatges i mantega de llet d’ovella), tot rememorant una antiga «missa del bestiar», la qual consistia a baixar els ramats a la vall i per les muntanyes que la clouen, de manera que el bestiar pogués veure el santuari. I si el dia de sant Gil és festa grossa a Núria, més ho és, sens dubte, el 8 de l’indicat mes, festa de la Nativitat de la Mare de Déu, o festa de les Mare de Déu trobades, que enguany s’escau, també, en dissabte. D’una d’elles, per cert, celebrada fa pocs anys, en guardo un gratíssim record. Mentre la meva filla pujava a Núria a cavall de les cames, jo, incapaç d’imitar-la (el pes dels anys m’ho impedia), vaig agafar el tren-cremallera, a Ribes de Freser, i allà, enmig de moltíssima gent, la meva mirada «topà» amb algunes cares que no m’eren pas desconegudes. Es tractava dels integrants de la Colla Castellera de Figueres -més d’un acudí a saludar-me-, colla que havia estat convidada a participar en els actes de la diada. Cap a migdia, quan se celebrava el solemne ofici religiós al temple, em vaig retrobar amb la meva filla, arribada, juntament amb altres «peregrins», un xic cansada, però extraordinàriament contenta i animada, i, després, tots pujàrem al cambril de la Verge per adorar-la, mentre algunes persones posaven el cap dins l’olla i feien sonar la campana, cregudes que això afavoria la multiplicació de l’espècie humana.

  

Havent dinat, i entre els diferents actes religiosos i festius programats, tingué lloc l’anomenada «processó de les Nüries», en què intervingueren nombroses fèmines d’arreu de Catalunya portadores del nom de la Verge, igual que la meva noia. Totes dugueren per torns (o, almenys, ho intentaren) la imatge des del santuari fins a la petita ermita de sant Gil, cantant els goigs de la Mare de Déu de Núria. La passejada fou altament emotiva. I, tot seguit, els Castellers de Figueres procediren a aixecar magnífiques torres humanes a l’interior del temple davant mateix de la Verge, en ser-los impossible de fer-ho a l’exterior.

Aquella diada de la Mare de Déu de Núria mai no se m’esborrarà de la memòria. I és que em féu adonar, amb autèntic orgull, que la meva dona i jo (ella no pogué ser-hi present), pel fet d’haver-nos casat al santuari d’una Verge que sempre ha estat la nostra celestial i gran protectora, podem presumir de ser ben nuriencs. N’és una prova el Registre Civil del poblet de Queralbs, on consta el nostre enllaç matrimonial. Un poblet de Queralbs, situat a la comarca gironina del Ripollès, al qual pertany la vall de Núria, si bé, de forma força curiosa, aquesta paradisíaca i sagrada vall depén eclesiàsticament, repeteixo, d’un bisbat lleidatà.

Emili Casademont i Comas