diumenge, 23 de març de 2008

El mig gironí Santiago Rusiñol

Santiago Rusiñol visqué les darreres dècades de la seva vida en aquella Barcelona, per alguns qualificada de romàntica, de començament del segle passat, amb els seus anomenats «feliços anys 20», després d'haver nascut a la Ciutat Comtal el 25 de febrer del 1861. Dit d'una altra manera, Rusiñol visqué aquella època en què a la capital catalana hi havia, a més dels llegendaris bars-restaurants Lion d'Or i la Punyalada, les penyes artístiques i literàries dels quals ell animava, els primers mitjans de transport i de locomoció, les «tartesals», que en deien. Uns mitjans de transport i de locomoció que anaven de Gràcia al parc de la Ciutadella, passant per les Rambles, carrer d'en Ferran, plaça de Sant Jaume... i cap al carrer de l'Argenteria, i als quals, de retorn, enganxaven una mula més, perquè les altres dues no es cansessin tant, en arribar a la Rambla de Catalunya, que llavors era plena til·lers, fet que motivà que l'escriptor i polític Pere Corominas, l'inspirat autor de Les gràcies de l'Empordà, en digués el «Saló de Ball de Barcelona».

«Don» Santiago era un artista complet (pintor i poeta, novel·lista i dramaturg), però, sobretot, era un home que vivia intensament i feliçment, com no n'hi ha hagut gaires. Fou el pintor dels Jardins d'Aranjuez, on morí gairebé amb els pinzells als dits el 13 de juny del 1931, de la Devesa de Girona -que ara, per desgràcia, veu perillar la seva «fesomia»- i de l'aleshores paradisíaca vall gironina de Sant Daniel, llocs, aquests últims, on anava en companyia d'en Pepet Gitano, que li deien, el criat que Rusiñol tenia a la ciutat dels quatre rius. Tots dos eren bon amics, per cert, del meu avi patern, Francesc, propietari d'una carnisseria, anomenada Ca la Justa, situada al carrer de Besadó o del Vessador, al costat de les Voltes d'en Rosés, que fa anys tancà les portes.

Santiago Rusiñol fou, a més, el fundador del museu del Cau Ferrat, a Sitges, i l'autor d'obres literàries, la majoria convertides en peces teatrals, com L'alegria que passa, El místic, La mare, Gente bien, L'illa de la Calma, Del Born al Plata, Els savis de Vilatrista, etc. La llista, que és realment impressionant, la clogué amb L'auca del senyor Esteve, una mena d'autobiografia, publicada el 1907, que s'estrenà exitosament deu anys més tard al teatre, adaptada per ell mateix a l'Art de Talia, i que encara avui dia, quan es representa -cosa que, llastimosament, només sol ocórrer de tard en tard-, és aplaudida amb veritable entusiasme per part del públic.

Per altra banda, «don» Santiago sempre trobava la manera d'escriure una sàtira de les coses d'actualitat. Val a dir que era el símbol més viu de la independència. Es posava en tot. Tant en l'art com en la política. Deia allò que volia i, en tot moment, ho feia amb una traça i un humor que ningú no es podia enfadar o ofendre. Tret d'aquells, és clar, que no tenien la consciència tranquila...

Una enorme quantitat d'actors i actrius del Teatre Català, tots ells avui dia ja lamentablement desapareguts, li degueren gran part de la popularitat que havien arribat a assolir. O sigui, Enric i Jaume Borràs, que feien El místic, on la gent creia veure la vida torturada i difícil de mossèn Cinto Verdaguer; Maria Morera, que, interpretant La mare, feia vessar rius de llàgrimes al públic; L'auca del senyor Esteve, que consagrà un dels actors catalans més eminents, Josep Santpere, pare de la Mary, també desapareguda... I Enric Morera, el nostre músic nacional, l'autor de La Santa Espina, il·lustrà, amb la seva música, L'alegria que passa, La sala d'espera i La nit de l'amor, a part de compondre una sardana, que durant anys es féu d'allò més popular, titulada El senyor Esteve, per tal de retre homenatge a l'amo de La Puntual, aquella botiga de vetes i fils de la citada Auca del senyor Esteve.

Santiago Rusiñol, que fou conseller municipal de la ciutat de Barcelona (ara en diríem regidor) el darrer any del segle XIX, ha estat objecte de tots els honors. I recentment, amb motiu del 75è aniversari del seu traspàs, a Sitges li dedicaren molts actes. D'altra banda, cal no oblidar que, durant el règim del general Franco, posaren el retrat d'en Rusiñol en un bitllet del Banc d'Espanya. M'imagino el tip de riure que s'hauria fet -i, potser, la comèdia que hauria escrit-, si algú li hagués dit que un dia representaria la quantitat de cinquanta pessetes en un bitllet de banc. Ell, en Rusiñol, l'inconformista, l'anarquista de l'aristocràcia, que no tenia cap idea del valor del diner. I encara s'hauria divertit més, sens dubte, si li haguessin dit que el seu gran amic Isaac Albéniz, l'insigne músic gironí, fill de Camprodon, tan sols tindria dret a representar, en una altra sèrie de bitllets, vint-i-cinc pessetes. Quines paradoxes té la vida...! Els dos artistes catalans, més desinteressats i bohemis, retratats al costat de les signatures d'uns funcionaris, les quals donaven fe de la legalitat d'uns papers que simbolitzaven el capital de l'Estat espanyol...

Maria Rusiñol de Planàs, en el seu llibre Santiago Rusiñol vist per la seva filla, hi explica detalladament què féu el seu pare, després de tornar amb ell a Barcelona, procedents ambdós d'una estada a París: «L'endemà, les boires grises de la nostra ciutat ens sortiren a rebre. (...) Ja tornàvem a ser a casa. El meu pare reprenia la seva vida de sempre. Es llevava tard i se n'anava a can López. Abans de dinar, a prendre el "pernod" al Lion d'Or. A la tarda, a can Parés, a preparar la seva exposició de cada any amb en Casas i en Clarassó. Al vespre, al Teatre Romea. Allí es trobaven en el salonet d'en Borràs, amb en Vilomara, en Junyent, l'Alarma i d'altres amics, i també els veterans del Teatre Català, en Goula, en Soler, en Fuentes, la característica Moner, una de les millors actrius que ha tingut el nostre teatre, i també la Morera, la magnífica comedianta de sempre, en Vinyes, les germanes Baró, en Capdevila... Mai no s'han vist al Teatre Català, ni s'hi tornaran a veure, uns actors tan formidables com aquells. Eren un plec d'artistes que podien anar allà on volien segurs que els seria reconegut el mèrit i que promourien l'entusiasme».

En aquestes dates del mes de març, en què Santiago Rusiñol, com a pintor, rebé a Madrid, just ara fa un segle, la medalla de l'Exposición Nacional de Bellas Artes, m'ha semblat oportú recordar aquest mític personatge barceloní. Un personatge que fou un enamorat de Girona, tant que assegurava que se sentia mig gironí, i que, per culpa -diuen- de les autoritats municipals gironines de l'època, que es negaren a donar-li allò que ell els demanava (res de l'altre món, també diuen), no instal·là un museu colossal a la ciutat banyada pel Ter, l'Onyar, el Güell i el Galligants, museu que, finalment, anà a parar a la població sitgetana, coneguda com la Blanca Subur...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (23-3-08)