diumenge, 2 de març de 2008

Gent àrab de cognom Dalí

Crec que vaig ser jo, fa ja algun temps, el primer a afirnar que el cognom Dalí és català, en contra de l'opinió de Josep Pla, l'escriptor de Llofriu, per exemple, que deia que era originari de les Illes Britàniques (d'Irlanda, concretament) i que fou introduït a casa nostra per un capità de l'exèrcit anglès, anomenat O'Daly, mentre que alguns, per la seva banda, han assegurat -i continuen assegurant- que aquest cognom, procedent d'un país situat al cor de la vella Europa, fou portat a Llers, la vila de la comarca gironina de l'Alt Empordà cèlebre per les seves llegendàries bruixes. Unes bruixes, que tocaren el dos de la població (després de veure amb horror, cap al final de la Guerra Civil, com aquesta era destruïda del tot), immortalitzades en un meravellós poema original de Carles Fages de Climent, prologat per Ventura Gassol i il·lustrat per Salvador Dalí, qualificat molt justament d'«autèntica joia de la poesia catalana», que aparegué publicat, per primera vegada (després se n'han fet diverses edicions), l'any 1924. Avui, tenint en consideració que el cognom Dalí és raríssim de trobar i que, per sorpresa, acaba d'aparèixer gent àrab que el porta, penso que bo serà que torni a parlar d'aquest interessant tema.

Antigament, els llaguters del Baix Ebre, que com tots els petits navegants tenien com a patró sant Pere, conduïen riu amunt les seves embarcacions, els llaguts (on transportaven tota classe d'animals, com cavalls, xais, cabres, conills, gallines, etcètera, però, sobretot, queviures i passatgers), a «sirga i a dalí», és a dir, estirant els llaguts, des de la riba, amb una corda, que era la sirga, i amb l'ajuda d'un bastó anomenat dalí, que, tal com explica l'il·lustre folklorista Joan Amades a les pàgines del Costumari Català, es tractava d'un bastó «curt i revingut, per a recolzar el cos i poder fer així més força». Aquella feina, segons el mateix Amades, «requeria l'esforç unificat dels tres o quatre llaguters que sirgaven i, a fi que tots es moguessin a ritme, ho feien al so de cançons que mesuraven els moments d'avançar els peus, de moure el dalí i d'estirar la corda tots a la una».

Aquelles cançons que els llaguters solien entonar per realitzar el dit treball (el més pesat de tots els treballs que es feien en temps passats) eren, pel que he pogut saber, llarguíssimes, de tonada monòtona, que no exigissim atenció ni energia, coses que, com és lògic, havien de reservar per a la seva tasca professional. A més, es tractava de melodies molt estranyes. N'hi havia una, anomenada Els estudiants de Tolosa, que parlava que a la capital llenguadociana, l'encisadora Ciutat de les violetes, hi residien tres «pintes» d'estudiants de capellà, molt amics de cometre malvestats a dojo («en feien de seques i de verdes», resava la lletra de la cançó), malvestats que trobaren la seva trista fi a Tortosa, on els estudiants anaren a passar uns dies, ja que, per haver protagonitzat una acció massa «verda» contra unes tendres donzelles, caigueren en mans de la justícia i foren penjats «pels testicles». I n'hi havia una altra, de cançó, titulada La porquerola, que Déu n'hi do com deixava una pobra dona que tenia cura d'un gran nombre de porcs, ja que la lletra de la melodia assegurava, entre d'altres coses més o menys greus, que, quan la porquerola s'hi trobava pel mig, era una «gran trujassa»...

Però la que s'enduia la «palma» de totes aquelles cançons tan estranyotes, segons una vegada m'explicaren alguns habitants de la capital de la comarca tarragonina del Baix Ebre, o sigui, la ciutat de Tortosa, que ho sentiren contar, era la que els llaguters improvisaven, constituïda per una colla de frases molt bèsties, al·lusives al seu treball feixuc, que els impedia de poder «complir» amb la parenta, frases que culminaven amb un crit ben fort: «Visca lo dalí!». El navegants fluvials de l'Ebre entonaven aquesta cançó així que albiraven el «port» on havien de fer parada, acompanyada per uns tocs de corn que destrossaven els tímpans. D'aquesta manera, la gent que volia anar a una de les poblacions riberenques del curs del riu, o enviar-hi quelcom, en oir tot aquell fenomenal xivarri s'encaminava de presa cap a l'indret on atracava el llagut, per tal d'embarcar-s'hi o bé d'embarcar-hi allò que desitjava.

Com cal suposar, la sirga i el dalí donaren nom a un parell d'oficis: el de sirgador i el de daliner. I també, segons s'assegura pel Baix Ebre, propiciaren el naixement de dos cognoms: el de Sirgo, més tard convertit en Xirgo o Xirgu, i el de Dalí. És clar que no tots dos gaudiren de la mateixa acceptació per part dels homes d'aquella zona catalana que havien de posar-se un cognom. En aquest sentit, pot deduir-se amb facilitat que guanyà (i de llarg) el primer dels citats cognoms, ja que, avui dia, encara trobem moltes persones que es diuen Xirgo o Xirgu i, en canvi, poquíssimes que es diguin Dalí. Una d'elles, tal com informava dilluns passat Diari de Girona, fent referència a un reportatge televisiu entorn de la ciutat de Vic (emès per Barcelona TV, Canal Blau TV, Canal Nord, Canal Terrassa, Televisió de Girona, etc.), és un tal Mohamed Dalí, que té una parada, des de fa tres dècades, a la plaça Major de la capital d'Osona. Aquest Mohamed Dalí, per cert, ha explicat que coneix dos Dalí més, àrabs com ell. Un viu a la ciutat de Melilla i l'altre, a la vora de casa seva. I ha afegit que, entre ells, sempre han discutit sobre si Dalí és un cognom català o àrab, sense poder arribar a aclarir-ho mai.

D'acord, però, amb el que he exposat, no hi ha dubte que Dalí és un cognom genuïnament català. Dalí -en minúscula- era el nom que rebia un bastó que empraven els vells llaguters de l'Ebre. Qualsevol diccionari de la llengua catalana el recull, tret d'aquells que han estat editats recentment, o bé d'aquells altres que són resumits, els primers dels quals han eliminat aquest mot de les seves pàgines, atès que, des de fa anys i panys, el citat bastó ha caigut del tot en desús. I un bastó, precisament (que, en alguns casos i en certa manera, recordava el dalí), era el que sempre solia portar a les mans i exhibir amb autèntic orgull Salvador Dalí, com si l'anomenat geni de Portlligat volgués confirmar així l'origen del seu cognom.

Ah!, i cal remarcar, per últim, que els tres Dalí àrabs, descoberts ara per mitjà d'un programa televisiu, són segurament descendents d'aquells antics àrabs que anaren a treballar al tram final del riu Ebre, ja que hom diu que l'empresa llagutera n'acollí uns quants i que, posteriorment, alguns d'ells decidiren emprendre el camí de retorn cap als seus països de procedència, abandonant una feina duríssima i força mal pagada, però «batejats» amb un cognom que, en el futur, esdevindria d'allò més famós...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (2-3-08)