diumenge, 24 de febrer de 2008

Denúncia contra Tarradellas

Ha estat el Diari d'Andorra qui ha tingut accés als documents de l'Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, custodiats al monestir de Poblet (Tarragona). I gràcies a això, l'esmentat rotatiu ha pogut obtenir una interessant informació sobre les actuacions desenvolupades, durant les dècades dels anys 60 i 70, pels republicans catalans exiliats al país de la Mare de Déu de Meritxell. «El fons del mestre Josep Fontbernat, que conté més de 700 documents -diu-, inclou un conjunt d'informes que el delegat d'ERC a Andorra havia elaborat per mantenir puntualment informat Josep Tarradellas, president de la Generalitat catalana, refugiat a Saint Martin-le Beau».

Aquests informes del pare del Glossari andorrà posen en evidència, segons remarca el diari de referència, la voluntat dels republicans d'incidir en la vida cultural d'Andorra, posant-la sempre en relació amb Catalunya. Però els resultats, en ocasions, no foren del seu gust. I així es veu, per exemple, en un informe del 15 de desembre del 1960, on Fontbernat feia balanç de les festes en honor a Jacint Verdaguer celebrades aquell mateix any al Principat d'Andorra, per tal de commemorar el pas, l'any 1883, de l'autor de L'Atlàntida i de Canigó per aquelles terres. «(...) Les Festes Verdaguerianes han tingut lloc, però han quedat reduïdes a la mínima expressió», informava el mestre Fontbernat a Tarradellas, després de congratular-se, però, que es dediquessin plaques i carrers andorrans al poeta, alhora que afegia: «Les festes no han tingut el relleu que nosaltres hauríem volgut, però val més poc que no pas res, perquè el fet és haver posat fil a l'agulla (...). Aquí tot s'ha de fer per etapes, perquè les coses que tenen un sentit català fan por a les autoritats andorranes».

Pel que fa al síndic Josep Cairat, Josep Fontbernat deia a Tarradellas, el 7 de gener del 1961, que hi havia hagut un fet polític d'«importància», ja que s'acabava d'instituir Julià Reig com a nou síndic, per decisió del Consell General, i ressaltava que Cairat era el síndic de la mitra, l'home de Burgos, amb el suport «sempre i en tot moment, del govern franquista». De qualsevol manera, recalcava que «en honor a la veritat, malgrat la seva diem-ne filiació franquista, Cairat s'ha comportat amb nosaltres, els exiliats catalans republicans, de la manera més correcta», tot afegint que «Julià Reig ha despertat esperances» i «creiem que serà un síndic més andorrà, en el sentit que serà més independent vis-a-vis dels coprínceps».

D'altres informes adreçats per Fontbernat a Josep Tarradellas aporten dades sobre els interessos al voltant de la radiodifusió andorrana.

El gironí Josep Fontbernat -cal recordar-ho-, fill del poblet gironí d'Estanyol (municipi de Bescanó) i enterrat a Anglès, sortí elegit diputat al Parlament de Catalunya l'any 1932 i, entre d'altres càrrecs, fou, durant la Guerra Civil, alcalde accidental de Barcelona, director general de Sanitat i primer director general de Radiodifusió de la Generalitat. I també cal recordar que, a més d'escriptor i polític, Fontbernat fou un músic realment brillant, col·laborador de Pau Casals, i un dels deixebles predilectes que tingué Enric Morera. A Barcelona, hi creà l'any 1930, en tornar del seu primer exili, on participà en els fets de Prats de Molló al costat de Francesc Macià, la popular coral Els Cent Homes d'en Fontbernat, que enregistrà diversos discos, amb el mític tenor Emili Vendrell com a solista i la cobla Barcelona. El seu aterratge al Principat d'Andorra, procedent de París, es produí el 1952, comissionat per la societat Sofirad, per tal de posar en marxa la Ràdio de les Valls, cosa que, amb molts esforços i temps, finalment aconseguí, tot trencant així el monopoli que tenia Ràdio Andorra. I en aquella nova emissora de titularitat francesa (primer dita Ando-ràdio i, en la seva darrere època, Sud Ràdio), el mestre Fontbernat hi realitzà diàriament el Glossari andorrà, del 1959 al 1976, o sigui, fins pocs mesos abans de morir a Andorra la Vella. Aquell programa (una petita part dels seus textos foren publicats en forma de llibre l'any 1966) féu un immens favor, tant als andorrans com als catalans que vivien sota la dictadura d'en Franco. De la mateixa manera que, tal com queda consignat, també Fontbernat féu un immens favor, amb els seus informes sobre la vida cultural i política d'Andorra, a Josep Tarradellas.

Però el sempre modest Josep Fontbernat, que hauria pogut substituir Josep Irla al capdavant del govern de la Generalitat a l'exili (fou proposat per ocupar aquest càrrec), i que hi renuncià en benefici de Tarradellas, amb unes belles paraules («No s'escau que un pobre, un pelat com, ostenti un honor i una responsabilitat tan grans en terres de l'exili»), no comptà després amb la simpatia d'aquest últim, sinó tot el contrari. Això és el que es desprèn fàcilment de les declaracions fetes per la filla del mestre, Marylou, al periodista Josep Víctor Gay, que apareixen publicades al llibre Josep Fontbernat i Verdaguer (1896-1977). Imatges i documents (Diputació de Girona, 2006. Col·lecció Josep Pla): «A mesura que la possibilitat del retorn de Tarradellas a Catalunya com a president de la Generalitat es va refermar, igualment es va anar allunyant del pare. Les relacions es van refredar de la part Tarradellas. Les cartes es van anar espaiant, i ja no eren les d'un amic i company polític, eren del president de la Generalitat, i moltes ja escrites per terceres persones. El pare ho va acusar. Per a ell suposà una gran decepció. Però no ens ho va dir mai. No va badar boca sobre aquest tema. Van ser els anys en els quals la salut del pare va minvar progressivament, entre 1970 i 1977. El seu estat d'ànim va baixar sensiblement. Es desmoralitzà. El seu concepte d'amistat volia dir lleialtat absoluta, però no tothom pensa igual».

I la Marylou carrega les tintes de la seva denúncia, en la mateixa entrevista feta al seu domicili de Perpinyà, dient: «Tarradellas es va aprofitar del pare, que era incapaç, per la seva bona fe, de veure les veritables intencions del que considerava el seu amic. Quan ja havia tornat a Catalunya com a president de la Generalitat, em vaig decidir a escriure-li una carta plena de desesperació. La meva mare es moria. La Josette, la meva germana, s'agreujava en la seva llarguíssima malaltia, que la paralitzava totalment. No vaig tenir cap resposta. Finalment, a contracor, cal dir-ho, vaig anar a trobar Tarradellas, a Barcelona. Em va dir en dos mots que ell no podia fer res per nosaltres. Tarradellas es considerava el padrí del meu fill, l'Enric Fontbernat... Això demostra qui era i com era autènticament Tarradellas».

Aquesta denúncia contra Josep Tarradellas és realment greu. Però no ha pas de sorprendre ningú, atès que, fa temps, l'historiador Josep Benet ja digué quelcom sobre el peculiar sistema d'obrar del quart president de la Generalitat de l'era moderna...


Les germanes Fontbernat (Josette, ja traspassada, a l'esquerra, i Marylou) escolten amb atenció la lectura d'un document, acabat de localitzar, que parla del seu pare. Foto feta l'any 1994, a casa d'uns amics de la família Fontbernat, residents a la comtal vila altempordanesa de Peralada. Emili Casademont és qui llegeix el citat document.

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (24-2-08)