Emili Casademont i Comas: Les dones i el Carnestoltes

En diversos llibres d'història, hi he trobat escrit que, antigament, gaudí d'una popularitat realment immensa arreu de Catalunya el ball carnavalesc de les dones, ball en què les senyores i senyoretes, totes disfressades, triaven els senyors i senyorets, sense disfressar, que els feien més peça. I també hi he trobat escrit que, a causa dels fenomenals escàndols que originava el ball carnavalesc de les dones (sempre per part d'elles), arribà a ser prohibit en diferents ocasions per les autoritats, malgrat que aquestes eren força de la màniga ampla. I és que abans, tan bon punt s'encetava el Carnaval o el Carnestoltes, les dones es «destapaven» i, amb la cara emmascarada (vull dir, és clar, coberta amb una màscara), en feien de seques i, sobretot, de verdes, fins al dia de l'enterrament de la sardina. Un dia, per cert, en el qual algunes, amb la saníssima intenció de ben acomiadar les festes carnavalesques, enterraven moltes sardines, i no pas, precisament, en un forat fet al terra...

Segons explica el folklorista Joan Amades en una de les seves obres, pel que respecta al ball carnestolenc de les fèmines (ja sabeu que, igual que Joaquim Ruyra, m'agrada, de tant en tant, escriure carnestolenc, carnestolenca, etcètera), «les dones, la majoria de les quals eren casades, dansaven al so de melodies atrevides, acompanyades de gestos obscens, que aclarien el sentit de les paraules, per si hi havia algun dubte...». I afegeix que el ball carnavalesc de les fèmines sempre acostumava a tenir conseqüències, ja que, al cap de nou mesos, se solien celebrar molts batejos. D'aquí ve, benvolguts lectors, aquell vell refrany, avui força oblidat, que diu: «Ballades per Carnestoltes,/ bateigs per Tots Sants».

Tal com podem constatar, doncs (per mitjà d'una persona tan ben documentada i sàvia com és l'autor del Costumari Català), aquest ball, abans, feia tronar i ploure, cosa del tot allunyada del que passa, en les nombroses poblacions de casa nostra on encara s'organitza, actualment. Així, per exemple, les dones, joves i grans, s'anaven desposseint amb lentitud de la roba que duien, dansant al so de la música, fins que quedaven del tot nues i ensenyaven les «vergonyes». Era una mena del que, amb el temps, s'anomenaria «strep-tease», però amb un premi molt especial al final, car la que ho feia amb més gràcia i «salero» s'enduia l'home-badoc que més li plaïa. Un fet que, sovint, originava seriosos i greus conflictes, car moltíssimes senyores casades, tot i no ignorar el perill a què s'exposaven, anaven a presenciar l'espectacle acompanyades dels seus marits, els quals, en el cas de resultar afortunats, havien de complir allò que estava «manat», si us plau per força, i algunes esposes, malgrat que «per Carnaval, tot s'hi val», no estaven gens disposades a portar banyes. Segons Joan Amades, un dels trets característics del Carnaval de l'antigor fou el paper que hi féu l'anomenat «sexe dèbil», les components del qual sempre destacaven pel desmesurat grau de llibertat amb què parlaven i actuaven...

I del ball carnavalesc de les dones, passaré a un altre ball carnavalesc català. Es tracta del ball -que més aviat és un joc- del Tio fresco, que cada dimarts de Carnestoltes es fa, després d'haver-se posat de moda un piló d'anys enrere, pels carrers i places de Perpinyà, la capital del Rosselló, amb una important intervenció femenina. És aquell ball-joc en el qual la gent prova d'encendre la cua de paper que penja d'uns individus disfressats, tot cantant i ballant allò de «Jo te l'encendré/ el tio, tio, tio,/ jo te l'encendré/ el tio de paper», mentre ells, procurant evitar-ho, responen: «No me l'encendràs/ el tio, tio, tio,/ no me l'encendràs/ el tio del detràs». Aquest ball-joc abans havia estat molt practicat a diversos carnavals de la comarca de l'Alt Empordà, propers a les terres rosselloneses, com el de Roses.

El Carnaval rosinc, per cert, és un dels més antics de Catalunya. I convé remarcar que mai, tret de l'any 1939 en què coincidí amb el final de la Guerra Civil, no ha deixat de celebrar-se. Així, a la segona meitat de la dècada dels 60, un enyorat periodista de Roses, Enric Badosa, tot aprofitant que la censura del règim franquista no afectava gaire -per no dir gens- les emissores de l'Església, sempre parlava, a través dels micròfons de l'enguany desapareguda Ràdio Popular de Figueres, dels actes carnestolencs que s'organitzaven -encara que un xic d'amagatotis- a la seva localitat. Que jo recordi, però, l'amic Badosa, que també era corresponsal del diari Los Sitios, en cap moment no féu referència al ball-joc del Tio fresco. I això m'indueix a creure que, tot i que la seva cançoneta sempre ha romàs ben viva a la memòria dels rosincs (i, també, de moltíssima altra gent del Principat, inclosa la de la ciutat de Barcelona), ja llavors no es feia a la citada vila del sector nord de la Costa Brava. Segurament, deixà de practicar-s'hi bastant de temps abans.

I parlant del Tio fresco, em ve al pensament un joc carnestolenc, l'anomenat El joc de la figa, que adquirí també molta popularitat en èpoques passades. Aquest joc consistia a penjar a l'extrem d'una canya, que aguantava una dona, un fil amb una figa (seca, per descomptat, car el mes de febrer les figueres encara dormen el llarg son hivernal) i els homes provaven de menjar-se-la, després d'haver-la atrapat amb la boca. Com a premi, aquell que ho aconseguia rebia els favors de la dama que menava la canya, així com un bon traguinyol del millor vi, per tal que pogués ben «entonar-se». Cal advertir que la dama sempre procurava que se li mengés la figa el galant de la seva preferència, circumstància per la qual, la molt múrria, no dubtava a moure la canya de la forma que més li convenia. I d'aquí ve -cosa que no deixa de ser curiosa- que molta gent, en referir-se a l'òrgan sexual femení, parli de la «figa». Un nom popular que, si ho mirem bé, no és pas gens desencertat, atès que la figa (el fruit de la figuera, és clar), per raó del gran nombre de llavors que porta, des de la més remota antiguitat ha estat considerada com el símbol de la fecunditat i la fertilitat. Aquest joc carnavalesc era propi de moltes localitats barcelonines i tarragonines. I, pel que he veig anunciat, en algunes, el diumenge de Carnestoltes -que és, precisament, avui, dia 3 de febrer-, encara actualment s'hi sol practicar, per bé que de forma simbòlica i innocent, amb el nom d'El joc de la figueta, sense oferir cap premi titllat d'escandalós, motiu pel qual queda descartat que el foc de les baralles pugui arribar a encendre's...

Els balls de les dones, els balls-jocs i els jocs carnestolencs, com els descrits, vénen a demostrar que, tal com diu Joan Amades, el Carnaval dels nostres avis o rebesavis era, en gran part, protagonitzat per l'element femení, considerat pel mateix folklorista -i no pas sense raó- com «l'element més descarat d'aquell Carnestoltes»...