diumenge, 10 de febrer de 2008

El «Palau» ha complert un segle


Fou el 18 d'abril del 1867 que a la vila del Masnou (el Maresme) nasqué Lluís Millet i Pagès, tot i que, al cap de molt poc temps, la seva família es traslladà, juntament amb ell, a Barcelona, ciutat en la qual fixà la residència. Els pares d'en Lluís volien que el seu fill fos comerciant. Però la vocació del petit s'imposà i, als 13 anys, ingressà al Conservatori del Liceu, on tingué com a professors Miquel Font (piano), Josep Rodoreda (harmonia i composició), etcètera, i, més endavant, l'eminent músic Felip Pedrell.

Ben aviat, Lluís Millet orientà la seva activitat cap al cant coral i, essent molt jove (als 17 anys), ja dirigia el Cor La Lira, a Sant Cugat del Vallès, tasca que complementava amb actuacions diàries al barceloní Cafè Inglès, com a pianista en solitari, i després, com a membre d'un trio, en què, a més del piano, hi havia el violí i l'harmònium, actuacions que, posteriorment, portaria a terme al també barceloní Cafè Pelai. D'aquestes feines inicials, en sorgiria el grup bàsic d'amistats d'en Millet, és a dir, els Alió, Vidiella, etcètera i, sobretot, l'Isaac Albéniz, fill de Camprodon, i l'Amadeu Vives, molt conegut per les seves sarsueles, així com per ser l'autor de la música de La Balanguera, l'himne nacional de Mallorca.

Cal remarcar que el Cafè Pelai, com l'actualment més recordat Els Quatre Gats, era una autèntica institució barcelonina d'aquella època, amb figures que li atorgaven un paper intel·lectual, com Àngel Guimerà, Pere Aldavert, Narcís Oller, Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner, Emili Vilanova, Frederic Soler (Serafí Pitarra), Josep Feliu i Codina, Joaquim Rubió i Ors, etcètera. I el 1891, Lluís Millet, als seus 24 anys, fundà, conjuntament amb Amadeu Vives (i coincidint amb l'impuls de fort contingut catalanista que experimentava el país, gràcies al triomf cultural del Modernisme, moviment de recerca de noves formes i expressions), el gloriós Orfeó Català, que estrenà i interpretà una quantitat enorme d'obres corals de tota mena.

Tot i que, com a compositor, l'obra de Lluís Millet no és gaire extensa, cal ressaltar que hi ha un bon nombre de peces seves que s'han popularitzat de forma realment extraordinària i que, avui dia, formen part de l'imaginari musical català. Millet, tal com algú ha assenyalat amb molt d'encert, és un exemple de nacionalisme musical, que es manifesta en obres com El Cant de la Senyera, amb lletra de Joan Maragall, i se'l considera un destacat representant del Modernisme musical. El seu entusiasme per l'estil modernista, en general, quedà ben patent en l'elecció de l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner per a la construcció del Palau de la Música Catalana, seu de l'Orfeó Català, beneït pel cardenal Casañas el 9 de febrer del 1908 -ahir, dissabte, féu d'això, precisament, cent anys-, on, a continuació, s'oferí, com a acte inaugural, un programa musical il·lustratiu de la ideologia de Lluís Millet. O sigui, El Cant de la Senyera, com a representació de la identitat; Els Xiquets de Valls, de Josep Anselm Clavé, representant els orígens; La Mare de Déu, d'Antoni Nicolau, en representació del present (el present, naturalment, d'aquell any 1908); l'Al·leluia, de Hândel, en representació de la universalitat, i Els Segadors, com a element de reafirmació nacional.

Tal com acabo de dir, Lluís Millet, que morí el 7 de desembre del 1941, als 74 anys, elegí Lluís Domènech i Montaner per a la construcció del Palau de la Música Catalana, un arquitecte realitzador de grans obres del Modernisme, moviment que anà, a casa nostra, del 1888, any de l'Exposició Universal de Barcelona, al 1926, any de la mort d'Antoni Gaudí. Cap d'elles tan important, però, com la inspirada per l'Orfeó en defensa de Catalunya i de la cultura catalana. Així, per exemple, a la sala d'audicions del Palau de la Música, on no fa gaire s'escenificà, musicalitzat, el poema El sabater d'Ordis del poeta empordanès Carles Fages de Climent -esdeveniment al qual jo vaig tenir el goig d'assistir-, hi ha repartides moltes representacions de les quatre barres, que foren tapades amb cortinatges, durant el règim franquista. I digne és de destacar la boca del seu escenari, amb una escultura que representa la Cavalcada de les Valkiries, en un costat, i el bust de Beethoven, a l'altre, obres originals de Pau Gargallo i Dídac Massana. Per altra banda, a la façana de l'edifici, declarat per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat el 1987, hi sobresurt un grup escultòric fet per Miquel Blay, com a homenatge a la cançó popular. Un acreditadíssim escultor, aquest Miquel Blay, nascut a Olot el 1866 (hi té el principal passeig dedicat) i traspassat a Madrid el 1936, que es formà a l'Escola de Dibuix i Pintura de la capital de la Garrotxa, dirigida per Josep Berga i Joaquim Vayreda.

Lluís Millet (i torno al cofundador de l'Orfeó Català) és l'autor d'una bellíssima peça musical sacra: la Pregària a la Verge del Remei, enregistrada fa poc, en un disc compacte, per Marina Rosell, juntament amb La Santa Espina i d'altres cançons de la terra. La meva mare, per cert, era una gran devota de la Verge del Remei, com ho era també abans molta gent de casa nostra -dones, sobretot-, i recordo que assistia a una funció religiosa dedicada al Remei, que se celebrava a l'església gironina del Carme -no sé si encara s'hi continua celebrant- el segon o el tercer diumenge del mes d'octubre. Sobre la Pregària a la Verge del Remei, peça que data de l'any 1901 i que Millet donà a conèixer a través de l'Orfeó Català, algú ha arribat a afirmar que «si Lluís Millet i Pagès no hagués compost res més al llarg de la seva vida, amb ella ja n'hauria tingut prou per passar a la posteritat», cosa, al meu entendre, ben certa.

També convé remarcar que Millet creà, l'any 1904, la Revista Musical Catalana-Butlletí de l'Orfeó Català, que es publicà fins al 1936, amb puntuals informacions sobre les activitats desenvolupades a la seu de l'Orfeó. A partir del 36, però, amb la Guerra Civil i el posterior i llarg període de repressió política que afectaren la cultura catalana, la indicada revista deixà de sortir i no tornà a aparèixer fins a l'any 1984.

Per acabar, no pot oblidar-se que el 1960, durant el règim del general Franco, es produïren uns «sonats» incidents al Palau de la Música Catalana, en cantar-s'hi l'aleshores prohibit Cant de la Senyera, l'himne de l'Orfeó Català, incidents que es traduïren en la detenció, l'empresonament i el desterrament de Jordi Pujol, el futur president de la Generalitat.

En resum, el centenari de la inauguració del Palau -que és així com, simplement, molts anomenen el Palau de la Música Catalana- és, sens dubte de cap mena, una efèmeride d'allò més important...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (10-2-08)