NO FA PAS gaire temps que, tot repassant la col·lecció de l'antic diari barceloní La Publicitat, els membres de l'entitat Tradicions i Costums, radicada a Mollet del Vallès, hi trobaren, a la pàgina 4 del número corresponent al 15 d'agost del 1923, un article on l'escriptor Jeroni de Moragues ressaltava el fet que, a la festa major d'Argentona, la cobla La Farnense, de Santa Coloma de Farners (enguany desapareguda), «hi ha tocat una sardana titulada Santa Bàrbara d'en Fontbernat, amb la qual aquest músic ha entrat entre els compositors de sardanes, revelant-se admirable».
ÉS LÒGIC, dic jo, que Josep Fontbernat dediqués una sardana a santa Bàrbara. Perquè, al cim d'una muntanya propera a la vila d'Anglès, aquesta santa hi té una vella ermita -avui restaurada mercès als Amics de Santa Bàrbara-, en la qual cada any se celebra un aplec molt important. I el mestre Fontbernat, que visqué de petit a l'esmentada localitat de la comarca de la Selva (la seva mare n'era filla i ell, després de morir el 1977 al Principat d'Andorra, hi fou enterrat), hi havia anat més d'una vegada i en guardava meravellosos i inesborrables records. Així, en el seu Glossari andorrà de la Ràdio de les Valls (dita Ando-ràdio, tot primer, i Sud Ràdio, al final), el 4 de desembre del 1969, diada de la santa, parlà amb emoció de l'Aplec de Santa Barba d'Anglès (els anglesencs, en lloc de Bàrbara, diuen Barba), aplec que, a començament del segle passat, tenia lloc el 3 de maig: «És d'allà estant que la mainada de tots aquells pobles, d'Anglès, de la Cellera, d'Osor, de Sant Martí Sapresa, d'Amer, de Bonmatí, de Vilanna, de Bescanó, de Sant Julià del Llor, de Brunyola i de Santa Coloma de Farners, fins a Sils, hi hem vist el mar per primer cop. Hi pujàvem el dia de la Santa Creu, segurament perquè la diada de Santa Barba s'escau en un temps que, en aquells llocs, el desembre ja hi és rigorós. A la Vall dels Àngels, no hi neva pas sovint, però les glaçades hi són per esquerdar les pedres...! I quin aplec, el d'aquell dia a Santa Barba...!».
I TAMBÉ L'IL·LUSTRE músic, escriptor i polític, fill d'Estanyol, poble del municipi de Bescanó (veí del d'Anglès, però que pertany al Gironès), contà als nombrosos oients que tenia escampats arreu del món, que, pel camí, collien grans rams de ginesta i que, per tal que els menuts no es cansessin i acabessin perdent la paciència, els explicaven com eren les muntanyes, cosa que constituïa tota una lliçó de geografia i de poètica. «I com una cinta d'argent fi -afegia el creador de la famosa coral barcelonina Els Cent Homes d'en Fontbernat dels anys 30-, vèiem el Ter que, fent marrades i giragonses, i aturant-se per les gorgues blaves, venia de les Esquerdes d'en Rojà, de Setcases, d'Ull de Ter, de Camprodon, i feia camí cap a la plana empordanesa per donar-se al mar, després d'haver fet una ullada a Roda i a Susqueda, a Sant Julià del Llor (aquest germà gran de la nostra Laurèdia andorrana), a les muntanyes de Rocacorba, a la Mare de Déu del Mont i als campanars punxeguts i escapçats de Girona. Però l'espectacle sensacional era quan arribava el moment que el temps s'aclaria, que deixondia la boira matinal, i ens deien: "Veieu aquella ratlla, allà al lluny...? Allò és el mar...! Allà s'acaba la terra i comença la immensitat de l'aigua". I quan arribava el capvespre i començava la davallada de la muntanya, tot eren cançons. Els més grans s'aparellaven i, d'aquell dia de primavera, en naixien prometatges i, més tard, casaments».
D'AQUESTA MANERA, des del seu exili andorrà (el que patí durant la dictadura de Franco, que fou el segon de la seva vida), s'expressava l'antic diputat al Parlament de Catalunya i primer director general de Radiodifusió de la Generalitat, càrrec aquest exercit al llarg de la Guerra Civil, referint-se a l'Aplec de Santa Barba. Però el que no digué el meu enyorat amic Fontbernat (que, incomprensiblement, mai no donava importància a res del que feia) és que havia dedicat una sardana a santa Barba d'Anglès. Pel que he pogut esbrinar, aquesta obra, titulada originàriament Santa Barba, fou escrita a Tolosa de Llenguadoc, ciutat on, als anys 20, el mestre residia exiliat, per negar-se a fer el servei militar, poc temps abans d'unir-se a Francesc Macià, refugiat a França a causa de la dictadura de Primo de Rivera, amb qui participaria de forma destacada, el 1926, en els històrics fets de Prats de Molló.
TRES SARDANES, per consegüent, es coneixen de Josep Fontbernat, un dels deixebles predilectes del mestre Enric Morera, però segur que n'escrigué unes quantes més, les quals s'ignoren, cosa gens estranya, tenint en compte que, dels seus 80 anys de vida, en passà 50 a l'estranger, exiliat a diverses ciutats. Aquestes peces sardanistes que d'ell es coneixen són les següents: El bosc de can Pantiquet, dedicada a Mollet del Vallès i estrenada a l'Aplec d'aquesta població el 1931 per la cobla Montgrins; Ja no et veuré mai més, dedicada al seu poble d'Estanyol, i Santa Bàrbara, que tot fa pensar que fou la primera que compongué. De moment, però, d'aquestes tres sardanes només s'ha pogut trobar la partitura que porta per títol Ja no et veuré mai més. Una peça que, segons em digué la il·lustre poetessa i novel·lista empordanesa Maria dels Àngels Vayreda (gran amiga de Fontbernat, traspassada, igual que ell, el 1977), fou escrita també a Tolosa de Llenguadoc, en un moment que el mestre patí una forta depressió i arribà a pensar que mai més no tornaria a veure el seu estimat Estanyol natal, i s'estrenà l'any 1930, després del retorn de Josep Fontbernat a la pàtria (un cop caiguda la dictadura d'en Primo), a la Rambla de Figueres.
LA REESTRENA de Ja no et veuré mai més, a carrec de la cobla Amoga, tingué lloc el 3 de juny del 2000 a Bescanó, una vegada localitzada la seva partitura, per part de l'entitat molletenca Tradicions i Costums (i no pas per mi, com erròniament s'ha dit), en el vell arxiu musical del Foment de la Sardana de Barcelona. I aquell mateix any, la cobla Juvenil de Bellpuig la tocà a l'Aplec de Lleida, que organitza el Grup Sardanista del C.E. Huracans, grup que presideix Sebastià Gràcia i Petit -veterà i prestigiós informador sardanista de Ràdio Lleida i del diari lleidatà La Mañana-, aplec on també s'interpretà Recordant Fontbernat, l'home d'Els Cent Homes, obra original del popular compositor gironí Lluís Duran, ja traspassat, i la cobla Els Rossinyolets, més tard, ho féu a la capital de l'Alt Empordà.
PER ACABAR, convé remarcar que Ja no et veuré mai més figura enregistrada en un disc compacte per La Principal de la Bisbal, cobla que, mercès a Josep Fontbernat (que hauria pogut ser president de la Generalitat a l'exili en lloc de Josep Tarradellas), efectuà la seva primera sortida a l'estranger, l'any 1926, on actuà, entre d'altres ciutats europees, a París i a Brussel·les.
Emili Casademont i Comas
ÉS LÒGIC, dic jo, que Josep Fontbernat dediqués una sardana a santa Bàrbara. Perquè, al cim d'una muntanya propera a la vila d'Anglès, aquesta santa hi té una vella ermita -avui restaurada mercès als Amics de Santa Bàrbara-, en la qual cada any se celebra un aplec molt important. I el mestre Fontbernat, que visqué de petit a l'esmentada localitat de la comarca de la Selva (la seva mare n'era filla i ell, després de morir el 1977 al Principat d'Andorra, hi fou enterrat), hi havia anat més d'una vegada i en guardava meravellosos i inesborrables records. Així, en el seu Glossari andorrà de la Ràdio de les Valls (dita Ando-ràdio, tot primer, i Sud Ràdio, al final), el 4 de desembre del 1969, diada de la santa, parlà amb emoció de l'Aplec de Santa Barba d'Anglès (els anglesencs, en lloc de Bàrbara, diuen Barba), aplec que, a començament del segle passat, tenia lloc el 3 de maig: «És d'allà estant que la mainada de tots aquells pobles, d'Anglès, de la Cellera, d'Osor, de Sant Martí Sapresa, d'Amer, de Bonmatí, de Vilanna, de Bescanó, de Sant Julià del Llor, de Brunyola i de Santa Coloma de Farners, fins a Sils, hi hem vist el mar per primer cop. Hi pujàvem el dia de la Santa Creu, segurament perquè la diada de Santa Barba s'escau en un temps que, en aquells llocs, el desembre ja hi és rigorós. A la Vall dels Àngels, no hi neva pas sovint, però les glaçades hi són per esquerdar les pedres...! I quin aplec, el d'aquell dia a Santa Barba...!».
I TAMBÉ L'IL·LUSTRE músic, escriptor i polític, fill d'Estanyol, poble del municipi de Bescanó (veí del d'Anglès, però que pertany al Gironès), contà als nombrosos oients que tenia escampats arreu del món, que, pel camí, collien grans rams de ginesta i que, per tal que els menuts no es cansessin i acabessin perdent la paciència, els explicaven com eren les muntanyes, cosa que constituïa tota una lliçó de geografia i de poètica. «I com una cinta d'argent fi -afegia el creador de la famosa coral barcelonina Els Cent Homes d'en Fontbernat dels anys 30-, vèiem el Ter que, fent marrades i giragonses, i aturant-se per les gorgues blaves, venia de les Esquerdes d'en Rojà, de Setcases, d'Ull de Ter, de Camprodon, i feia camí cap a la plana empordanesa per donar-se al mar, després d'haver fet una ullada a Roda i a Susqueda, a Sant Julià del Llor (aquest germà gran de la nostra Laurèdia andorrana), a les muntanyes de Rocacorba, a la Mare de Déu del Mont i als campanars punxeguts i escapçats de Girona. Però l'espectacle sensacional era quan arribava el moment que el temps s'aclaria, que deixondia la boira matinal, i ens deien: "Veieu aquella ratlla, allà al lluny...? Allò és el mar...! Allà s'acaba la terra i comença la immensitat de l'aigua". I quan arribava el capvespre i començava la davallada de la muntanya, tot eren cançons. Els més grans s'aparellaven i, d'aquell dia de primavera, en naixien prometatges i, més tard, casaments».
D'AQUESTA MANERA, des del seu exili andorrà (el que patí durant la dictadura de Franco, que fou el segon de la seva vida), s'expressava l'antic diputat al Parlament de Catalunya i primer director general de Radiodifusió de la Generalitat, càrrec aquest exercit al llarg de la Guerra Civil, referint-se a l'Aplec de Santa Barba. Però el que no digué el meu enyorat amic Fontbernat (que, incomprensiblement, mai no donava importància a res del que feia) és que havia dedicat una sardana a santa Barba d'Anglès. Pel que he pogut esbrinar, aquesta obra, titulada originàriament Santa Barba, fou escrita a Tolosa de Llenguadoc, ciutat on, als anys 20, el mestre residia exiliat, per negar-se a fer el servei militar, poc temps abans d'unir-se a Francesc Macià, refugiat a França a causa de la dictadura de Primo de Rivera, amb qui participaria de forma destacada, el 1926, en els històrics fets de Prats de Molló.
TRES SARDANES, per consegüent, es coneixen de Josep Fontbernat, un dels deixebles predilectes del mestre Enric Morera, però segur que n'escrigué unes quantes més, les quals s'ignoren, cosa gens estranya, tenint en compte que, dels seus 80 anys de vida, en passà 50 a l'estranger, exiliat a diverses ciutats. Aquestes peces sardanistes que d'ell es coneixen són les següents: El bosc de can Pantiquet, dedicada a Mollet del Vallès i estrenada a l'Aplec d'aquesta població el 1931 per la cobla Montgrins; Ja no et veuré mai més, dedicada al seu poble d'Estanyol, i Santa Bàrbara, que tot fa pensar que fou la primera que compongué. De moment, però, d'aquestes tres sardanes només s'ha pogut trobar la partitura que porta per títol Ja no et veuré mai més. Una peça que, segons em digué la il·lustre poetessa i novel·lista empordanesa Maria dels Àngels Vayreda (gran amiga de Fontbernat, traspassada, igual que ell, el 1977), fou escrita també a Tolosa de Llenguadoc, en un moment que el mestre patí una forta depressió i arribà a pensar que mai més no tornaria a veure el seu estimat Estanyol natal, i s'estrenà l'any 1930, després del retorn de Josep Fontbernat a la pàtria (un cop caiguda la dictadura d'en Primo), a la Rambla de Figueres.
LA REESTRENA de Ja no et veuré mai més, a carrec de la cobla Amoga, tingué lloc el 3 de juny del 2000 a Bescanó, una vegada localitzada la seva partitura, per part de l'entitat molletenca Tradicions i Costums (i no pas per mi, com erròniament s'ha dit), en el vell arxiu musical del Foment de la Sardana de Barcelona. I aquell mateix any, la cobla Juvenil de Bellpuig la tocà a l'Aplec de Lleida, que organitza el Grup Sardanista del C.E. Huracans, grup que presideix Sebastià Gràcia i Petit -veterà i prestigiós informador sardanista de Ràdio Lleida i del diari lleidatà La Mañana-, aplec on també s'interpretà Recordant Fontbernat, l'home d'Els Cent Homes, obra original del popular compositor gironí Lluís Duran, ja traspassat, i la cobla Els Rossinyolets, més tard, ho féu a la capital de l'Alt Empordà.
PER ACABAR, convé remarcar que Ja no et veuré mai més figura enregistrada en un disc compacte per La Principal de la Bisbal, cobla que, mercès a Josep Fontbernat (que hauria pogut ser president de la Generalitat a l'exili en lloc de Josep Tarradellas), efectuà la seva primera sortida a l'estranger, l'any 1926, on actuà, entre d'altres ciutats europees, a París i a Brussel·les.
Emili Casademont i Comas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada